Per què hem de llegir els clàssics?

Ací ho expliquen. Però a més, podràs escoltar i gojar sobre la necessitat d'escriure i traduir les paraules i els textos. Endavant...

UNED - Traducción. Cuando el verbo se hace puente - 02/03/12

• UNED - Traducción. Cuando el verbo se hace puente - 02/03/12

Josep Pla, 28 de setembre de 1918. O hui mateix

28 de setembre de 1918, Josep Pla al Quadern Gris:

"...El meu pare és un home que hauria volgut que la política impulsés els homes, que posés en marxa les fonts de riquesa –sobretot de la riquesa agrícola– i acabés amb l’abandó, la ignorància, la petitesa i el contrapès de deixadesa de la vida. Estic segur que ha llegit i meditat tots els programes polítics que s’han llençat des de l’any 1888 i que ha constatat la inanitat de tots aquests papers. No havent trobat cap agrupació que portés a la pràctica el que hauria desitjat, s’ha quedat al marge de tot moviment polític.

Deu o dotze anys enrera, quan vaig començar el batxillerat, sentia que deia:

–En aquest país tot està per fer…

Ara sento que diu molt sovint:

–En aquest país, no hi ha res a fer…

Durant aquest interval, ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arròs de Pals, o sigui la conversió d’una gran quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnífiques terres de rendiment. En aquesta magna operació –la més important d’aquesta comarca realitzada de segles, en el terreny agrari–, el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura, hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És a dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella de Montgrí, fou suficient per a haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arròs fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.

De vegades, parlem de tot això i jo li dic:

–La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

–És clar –em respon–. Són els qui tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.

–Vols dir?

–Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

–Però que potser hi ha alguna altra divisió?

–Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…

–Si les coses són així –li dic després d’una pausa–, tu què m’aconselles?

–Jo no aconsello res!

–Però és possible que no m’aconsellis res?

–Jo no aconsello res!

–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?

El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:

–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…

Les conseqüències de l’aventura de l’arròs de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que emmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.

Aquesta bola de lletres acompanyà els meus primers passos en la política –en realitat fou la meva primera escola política. No em sap pas greu de dir-ho."

Molt actual, no? Persones de bona fe i malparits. Una apreciada distinció.

La serp

LA SERP

Realment una serpeta en la meua búsqueda.

Estreta, joveneta, alegre i dotada d’intencionalitat.

Es va clavar en el meu llit mentre jo em divertia.

La seua presencia alarmà insectes fins eixe moment ignorats per mi.

Tensió ambiental. Vibracions insòlites. Inharmonia.

Avisat de la seua proximitat, l’agafe com puc esvarant-se-me entre els dits.

Em mossega per ser jo maldestre.

La mate xafant-li el cap amb els meus dits. Tova.

Mort instantània de l’enviada.

És ben  morta i en xuple la ferida que m’ha fet en un dit.

Ha vençut l’altre jo.

L’harmonia torna en el contorn habitable, en tots i cada un dels sers.

Era una serpeta .

Un somni entre dues aigües.

El llavador d'Alcoleja

Alcoleja

Amb la visita anterior  (http://gasparnou.wordpress.com/2013/08/25/alcoleja/)  no vaig acabar de saborejar el poble. Hui dimarts 27 d’agost, completem les impressions exposades diumenge passat.

Recollim en Sella a dos joves suïssos que fan autoestop : a la meua pregunta em contesten, en un castellà agradable, que van a Alcoleja. Ella i ell vénen de Gènova, via Barcelona, amb destí a Alcoleja;  jo em convertisc en amfitrió improvisat de la Serra d’Aitana. Molt agradable la companyia. El gos i jo ho agraïm de veritat. Gaudim  l’encontre entre les revoltes de la carretera fins l’entrada d’Alcoleja on aparque sota les esplendoroses moreres. La parella partix en busca de la carnisseria del poble, on seran atesos segons ells. Sort! Són dos joves encantadors que celebren la fi dels seus estudis.

Quila i jo ens dirigim altra vegada al bar Palau de la plaça del mateix nom. Hui ens atén la filla de l’amo, ell dansa amb les crosses pel bar. Som els únics clients; som a la porta en l´única tauleta parada: el silenci envolta la Torre del Palau, ara ja confirmat per un home gran que ens explica i ens orienta sobre la torre i el llavador vell. El llavador que vaig confondre en la visita anterior.

Devallem amb la imatge  feréstega del conte d’Enric Valor: sí, ara sí, el dimoni pot aparèixer en qualsevol instant. El llavador on va situar l’escena és davant nostre. És antic, És al nostre abast! Siga per la raó que siga el dimoni ens es manifesta, a mig dia, sepentejant entre l’aigua clara del llavador; sense cap ànima pels voltants. És una serp  d’aigua que senyoreja el allargassat llavador de pedra.

L’aigua s’esgola cap avall, per sota del pont, parlotejant i indiferent a les mil històries de hui i d’ahir. Un lloc màgic enfonsat entre verdors en les darreries d’agost.

Un lloc, que de nit fosca, ha de ser suggeridor a les impressions anímiques. 

Eva Piquer ha escrit:

Entendre que en realitat no importes a ningú et salva i et mata alhora.
— Eva Piquer (@EvaPiquer) August 25, 2013

La mare de déu d'agost

La Mare de Déu d’Agost, així m’ho anomena ma mare, fa cosa d’uns trenta o quaranta anys; exactament quan vivíem al carrer la mar de la Vila. Hui ma mare té noranta anys; viu a la Sicop –Déu meu quin nom—i ni se’n recorda d’aquestes històries que em contava amb la Mallola i amb tot el veïnat de la platja.

Aquest matí, de quinze d’agost de dos mil tretze, he arrancat la meua moto –BMW R80RT de 1985—i me n’he anat a Elx pel camí de tota la vida: la N-340 travessant el centre d’Alacant entre el port i l’Explanada.

He eixit de la Vila sobre les huit i mitja del matí.

La primera parada l’he fet en una cafeteria vora l’explanada, on he desdejunat mentre em llegia l’exemplar de hui d’ Información edición Alicante, on m’he assabentat de l processó de les deu del matí en honor a la Verge de l’Assumpció en la Festa d’Elx. Quina sorpresa i quin goig he experimentat!

Desitjava passejar-me per la Basílica en honor a la Verge... i vaig a trobar-me-la de tu a tu en forma de processó!

M’ha costat trobar l’eixida cap a Elx, però després de dues voltes per davant de la nova estació d’autobusos d’Alacant, he aconseguit trobar l’eixida per Aigua-Amarga cap a Elx, sempre per la històrica N-340 sense trànsit a estes hores del matí.

Un plaer, el conduir per una carretera quasi desèrtica de vehicles. El personal es mou a colp d’horaris designats per les costums d’aquestos moments històrics. Ben de matí ets un ser rar: el personal està gitant-se de la nit anterior. Hui és festiu –m’ho van dir ahir—i ara ho comprove.

Arribe a Elx: pudor de pixum i molta brutícia... quan més m’aprope al centre pitjor. Gots de plàstic , de vidre, botelles...papers vomitades.... molt olor a pixum...

Màquines que intenten netejar el que sembla una batalla de la nit anterior....

Jo de bellit, moto aparcada –m’he trobat molts espais buits per aparcar vehicles--- camine cap a la Basílica amb la càmera de fotos preparada per a l’encontre amb la Verge. Molta pudor.... però de bellit. Procure respirar sense aprofundir.

Uns cohets m’orienten cap a la processó que encara no veig. Les campanes repiquen... m’emociene...de lluny un municipal obri el camí a una multitud: camine cap a ella. Més cohets,més repics de campanes...

La processó que mai m’havia imaginat és al davant de mi: personal amb vestits tradicionals acompanyats de música..... La Festa! És la processó del quinze d’agost de les deu del matí. Ës davant de mí i em convida amb un somriure de goig!

Els carrers ara són néts, no fa ninguna pudor per on passa la processó. Sóc al cor de la ciutat!

Somriures i bellesa! Molta simpatia, és la cara alegre de la Festa!

Faig mil fotos des de la vorera del carrer per on la processó és.

Acabe a la Basílica se Santa Maria. És encara quasi buida. M’emociana: oberta de par en par.

Fa uns cinquanta anys faig ser testimoni de la baixada del “cel” de la Basílica dels àngels que li cantaven a la Verge.  Va ser un dia com el de hui però per la vesprada.

M’emociene mentre camine per la Basílica allumenada pels primers rajos del sol.

La Verge i els apòstols –de la processó—són a punt d’entrar per la Porta Principal entre un repic de campanes que em provoquen felicitat i memòria d’instants que ja no són.

Gràcies a la vida

Una cita d'autoria personal:

Nos enamoramos porque no puede ser de otra forma el vivir [no es una cita cualquiera,es un credo mío -:)]
— gaspar (@gasparnou) July 2, 2013

El somriure i el text són deguts a la presencia de la meua néta a la meua vora. Moment testimoniat per  una foto, que ens vam fer ahir, i que no he pujat al blog.
Gràcies a la vida.....diu la cançó i jo també ho escric ací. Són instants bells, de plenitud en l'existència.
Gràcies......

Bon dia i salut

Déu meu! Quanta cosa a dir!

Des del cor parlant, que ja és dir, percep un bon aroma entre la mar estimada i el meu estimat jardinet de les delícies. Sóc al cim de la contemplació desitjada. Nosaltres som al cim sota la responsabilitat del meus actes. Amb amor.

Ahir que dóna pas a l’ara de la  reflexió. Tot un seguit de quefers treballats amb estimació que esclaten a la meua vora.

Ara per a demà la llavor portadora del  bé. Gràcies a la vida. Gràcies a tots els que s’han creuat pel meu camí. A tots!

Aprenem  els més maldestres. Aprenem els que sabem que no sabem. Aprenem perquè la màgia així ho vol.

Sóc feliç. Es nota? Ho sóc ara, entre els que perceben en silenci.

Gràcies!

Unes cames...i un somriure.

Que cosa més bonica acabe de llegir...

Te hago un cruce de piernas, cuando quieras :)
— runi (@runaways071) June 21, 2013

Lànim s'alça acompanyat d'un somriure vivificador.
Gràcies!

Troballa dispersa

Sembla que havia oblidat la joia de la vida: riure i somriure en qualsevol instant que travesse, en l’espai i en el temps. Les altres dimensions les deixa  per a més endavant del discurs. Sap que  amb desassossec  no  s’hi és vertaderament . 

Un cúmul  d’infortunis l’han acompanyat  per no saber  aturar-los amb el poder del convenciment. Caldrà recordar-li que tot  és dissenyat, de bell nou, per la seua voluntat creadora.

Li dóna una ullada al temps passat immediat,  lligat a ell, i hauria de  riure de la desesperació, viscuda i creada, per la vulgaritat del pensament mesquí, en estos darrers temps.

Doncs sí. Branques que l’ arrapen, al travessar-les ,i  que li  impedeixen gojar  la bellesa d’immensos arbres mil·lenaris  contemplant els devenirs.

Ara, sense arraps, hauria de  riure’s de si mateix. De la pobresa que l’ acaronava per no saber comprendre.

Dic bé, sense arraps perquè així ho ha decidit que siga. Se n’ha eixit, sa i estalvi, per convicció decidida, i  per tenir , que també,  anys suficients d’aprenentatge.

Mira al davant, que és ara, ordenant quietud  en totes les dreceres, per a ell i per als que estima. Ho  hauria de fer de l’única manera possible: amb convicció i amor.

Animales en el corazón.

Anit, a la Llar del Pensionista de la Vila Joiosa, es va presentar  Animales en el corazón , l’última obra de Mariano Estrada Vázquez.

Vaig acudir a la  cita amb molt d’interés.  El lloc és molt agradable des del pati de  butaques, còmodes, i amb la possibilitat de creuar les cames.

La presentació va ser una delícia: Miguel Escrig Negrete li va prestar la veu, a l’ànima de Mariano, de cos present, recitant  la prosa i la poesia  impresa, escollida per a l’instant que vam viure. Enhorabona!

Marta Llinares Zaragoza, s’encarregà de pinzellar, amb molta delicadesa la figura del poeta i la seua obra. Una veu  sosegada, que també és poesia.

Juan Manuel Diaz Álvarez, marcà el semblant i el quefer  del  Mariano juvenil en una Espanya llunyana en el temps i en l’espai.  El  col·locà dins  la tradició poètica i prosística  espanyola.

Joan Piera Olives, a mode de cloenda,  es presentà com un naturalista científic.  Enamorat, com Mariano, de la vida que bull en cada instant, en forma de flor, insecte o animal.

Un acte bell  i noble en estos moments  d’incerteses  i  inseguretats.

Aquestes pinzellades, ara meues, són d’agraïment i simpatia per  a una persona que, a pesar de la que està caent,  diu que el futur està en les roses.

El millor somni, entre dues aigües

D’alcohòlics i altres benaventurances.

Després de beure’s una botella de vi negre envellit nota el pes dels dos mil·lennis de tradicions al  seu voltant. Comprén amb un somriure, que allò millor de hui, es produirà demà. Decideix, per tant, deixar-se endur.

La ment li dicta un bagatge sòlid gràcies al  seu benestar: ‘El control de la societat és total’.

Formigues.

Senzilletes formiguetes creant camins, totes anant i venint queferosament en ordre, sense eixir-se’n dels  carrilets nets de brossa, entre els territoris verges i inexplorats. Un dia totes, de gom a gom, per les vies obertes, i altre, els camins deserts! Ordre i submissió!

Alerta amb la nostra alimentació mental! formiguetes orgulloses al  servei de reines invisibles per horribles.

El millor somni es dóna entre dues aigües.