I
així m’ho va contar: ... els meus pares en sa casa , en
l’esplendor de les seues vides, joves, asseguts en el seu sofà
somrients i feliços. Un dia clar amb la claredat de la primavera,
ben vestits , a la seua... mentre jo desitjava abraçar-los amb totes
les meues forces. Però ells indiferents a mi, deixant-me fer...com
sempre han fet. Sorprés per la meua visió, que per un costat no
acceptava eixa realitat tan viva i tan bella, i, per altre costat la
necessitat d’agrair-los el be i la felicitat que hem van regalar
mentre van viure. I aquesta era la dualitat: mentre van viure, i es
que ara no eren en aquest món on jo visc... i com no ho acceptava
volia despertar del somni que m’atrapava en les seues vides actuals
tan llunyanes a aquest món on vam viure nosaltres tres fa un grapat
d’anys.... Volia despertar del somni perquè no acceptava el que
estava vivint, però era impossible, no despertava del somni, era
real la situació.
A
sa casa, en el menjador-sala d’estar érem. Com un dia qualsevol de
les nostres vides de quan érem vius i d’aquest món. Ells en els
millors anys de parella amb fills. Però en aquest somni el vell era
el fill jove que va viure eixos instants màgics i inexplicables a la
raó.
Impossible
despertar en la vigília de la raó que negava la impossibilitat de
conviure amb els pares morts feia anys, i menys encara amb uns pares
jóvens i bells.
Jo
vaig ser al mateix temps en els dos móns: els d’ells, desconegut
per a mi, i el meu, que no accepta la nova vida dels morts... mentre
atrapat, somiava conscientment una realitat dual inexplicable que
amava.»
