Somni robat

Mireu quin conte més fantàstic m’he trobat escrit aquest matí, entre els fulls d’una llibreta en la paperera d’uns grans magatzems: “ Ahir durant tot el dia em rondinejava pel cap el somni que encara m’acompanya i em preocupa. Ma mare era una xiqueta com jo, de la meua edat, vestia com jo i de fet duia posada la meua roba, era alta, molt alta i esvelta, tots els meus amics volien eixir amb ella, de fet s’havien enamorat de ma mare. Però tot resultava estrany, no podia veure-li la cara, sol el seu cos i el vestit. La cara la veia difuminada i llunyana.
Els meus amics deien que era una mare molt moderna i que tots la volien tenir com a mare . Jo no entenia res, em trobava angoixada i poruga. Jo era la que li deia que havia de tornar a casa a hora, i no a las tantes, perquè se n’anava de casa i no tornava fins que es feia tardíssim.
Em va despertar un crit del meu germà. Quina tranquil·litat al comprovar que tot tornava a ser normal . Jo era una xiqueta i la cara de ma mare, amb tota la claredat del matí solejat, davant de mi, estava dient-me que arribaré altra vegada tard a l’institut.”

El Somriure dels Déus

"El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es pren molt seriosament"

El somriure dels Déus, què et sembla la frase?, impressiona no?
Pensava fer una reflexió sobre l’educació, ara no sé si és millor reflexionar sobre aquest terme o sobre l’ensenyament. Es tracta de la mateixa cosa? M’ha esperonat un article de Cristina Sánches Miret publicat hui a La Vanguardia. Ella planteja dues opcions per eixir de l’estat de les coses (LOE) en l’actualidad espanyola: parlem de qualitat o d’igualtat d’oportunitats?, segons ella ,la segona opció engloba la primera o, pot fer-ho. M’ha agradat la seua visió d’arribada del conflicte real de l’educació. Per altra part el somriure dels Déus em commou.
Jo sóc professor a un Institut. Necessite precisar que l’Institut és d’Educació Secundària Obligatòria. També he treballat en Instituts que no necessitaven més explicacions, però això era en altres temps. Abans era més senzill, la vida tal vegada també.
Nosaltres a l’Institut hem aplicat últimament la LOGSE, després la LOCE, i ara una mescla de les dues lleis. I ho hem fet teòricament. Legalment hem estat legals en l’aplicació de les normes. La paperassa burocràtica davant els organismes competents sempre amb la legalitat escrupolosa . En la pràctica docent també, però amb trampes: la conflictivitat, la mare de moltes batalles, l’hem tractada de resoldre amb criteris políticament incorrectes però camuflats com a correctes: hem seleccionat l’alumnat en grups més o menys homogenis per a treballar respectant el primer criteri que esmena Cristina Sánchez. Grups homogenis en dos sentits, com pots imaginar-te, amb qui pots treballar còmodament i, grups on saps que la qualitat és absent però la igualtat d’oportunitats també. En aquest últim grup homogeni és on l’informe PISA ens col·locaria en el últim lloc del rànquing.
Conflictivitat. De quina conflictivitat parlem? Per a nosaltres la conflictivitat ve,massa vegades, de les famílies que han renunciat al seu deure (no sé si saben que tenen un deure amb els fills) d’educar els fills amb normes, amb urbanitat. Tampoc es tracta de buscar culpables, o tal vegada sí, culpables. Però eixa és un visió parcial del problema de convivència a l’aula. I nosaltres, els professors, estem educats adequadament? En el meu Institut no sols seleccionem, cosa políticament incorrecta, els alumnes, sinó que nosaltres també som seleccionats en grups homogenis. Per una part els responsables i seriosos i, per l’altra els decebuts i incrèduls. Uns organitzats, els altres al pairo. Evidentment els segons ho som pels primers. Els segons som els conflictius? A un altre nivell sí, però conflictius també amb el sistema. I la societat com funciona?
Deia Eugeni d'Ors : "El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es prenen molt seriosament". Ens estarem prenent massa seriosament el tema de l’educació? Funciona millor la democràcia? I la justícia dels tribunals de justícia?
Massa vegades de camí a l’Institut amb el meu cotxe me n’adone del nerviosisme, per dir-ho suaument, dels conductors dels vehicles, sembla que hi participe en una cursa dotada de valuosos premis, quan jo sol desitge arribar sa i estalvi al meu lloc de treball. Què passa? l’educació? els jutges? els polítics? els pares? Tots tenim pressa. Sí tots tenim pressa. Massa pressa. I els Déus somriuen........

Dos lliris

Era a Israel. Mai havia vist dues guardianes, o tal vegada policies iguals. La gent caminava trafegada pel carrer. La llum i el color del dia marcaven l’alegria dels ciutadans d’un carrer comercial on els vianants anaven a la seua. Elles, les guardianes, policies, militars també, marcaven espectacularment la notorietat per a mi. Exclusivament per a mi. Ja dic que ningú més apreciava la distinció de les dues agents de l’autoritat: una camisa negra, sense cordar, nugada a l’altura del melic. Un short, també negre, cobria de manera magistral i perfecta les dues anques i un ventre, que imaginava llis. Els engonals com si tal cosa, com si mai hagueren estat depilats: blancs, blanquíssims i exageradament alts. Mai havia vist unes cames –blanquíssimes, insistisc- tan perfectes en altura i proporcions. Dos lliris al tacte.
Negre i blanc, contrast pell i teixit. Al voltant colors, molt color, tots els colors. El negre i el blanc sol per a elles. He de tornar a Israel. Vull viure protegit per la bellesa. O millor, necessite la bellesa per a viure.

Semblances

Article lúcid el de Marius Serra ahir a La Vanguardia de Catalunya, d’on si no?, Hi ha malalts dolents i malalts bons? Què és una droga? Dic jo, o millor em pregunte. Hi ha drogues bones i drogues dolentes? Però què és una droga. Que són les drogues? Hi ha comportaments bons i comportaments dolents? Hi ha persones bones i persones dolentes? Hi ha delinqüents bons i delinqüents dolents?Quina bogeria no? Tot és relatiu. Tot depén del punt de vista que adoptes. Del dia , de l’any, del sexe, de la nit , del dia, del lloc. Tot depén de la talaia on t’instal•les. O tal vegada de la circumstància que t’envolta . Qui va dir això?, I per què ho va dir?Doncs, podem parlar d’alguna cosa? Vull dir sense discrimar ningú. Sense classificar en blanc i negre, per exemple. Ahir era antisistema –del moment- hui no tant. Tot canvia? O tal vegada efecte miratge? Hui enemics –o no tant- ahir amics -de veritat- Hui m’he alçat amb una certesa: que acabaré dubtant de tot i de tots. Dubte inclús de mi , no me’n refie. Es pot viure sense certeses?Joan Fuster, recorde ara, va escriure en el segle passat (!¡) sobre els prejudicis. He de tornar-lo a llegir. I també apuntar-me al curset tantes vegades ajornat del tantra.

Ella, Pauleta.3.

Hui no soparem, em comentà per telèfon , he reservat taula per a les dues de la vesprada al restaurant La Pèrgola . Has de venir a buscar-me a la una quaranta - cinc, va concloure al mateix temps que interrompí el monòleg.
Jo era a la cala prenent-me el talladet mentre acabava de llegir l’article de Gregorio Moran –sabatines intempestives- sobre el cinisme dels nostres dirigents polítics a l’hora de reconèixer l’herència facistoide d’ells i de la nostra hipòcrita societat. Aquest home es proclama germanòfil i ............. em sonà altra vegada el meu mòbil ........que anara a buscar-la ja, va concloure Pauleta.
Aquesta dona, vaig pensar, creu que estic a la seua disposició tot el temps i, no és així. El nostre tracte és explícit: sols per les nits i amb un mínim de dues nits per setmana. Ara ja em crida a qualsevol hora i sense avís previ. Però he de reconèixer que aquest treball d’acompanyant és envejable. Vaig de sorpresa en sorpresa i, totes gratificants.
Amb uns shorts i un top blau m’obrí la porta de sa casa. Lleugerament maquillada. S’apropà i em besà als llavis. La rebuda, com sempre, m’alçà tot l’ànim.
Aquesta vegada ni entrí, m’agafà de la mà i m’arrossegà cap l’ascensor , allí m’escrutà, sense soltar-me la mà. Havia de comprar-se una pamela i qui millor que jo per acompanyar-la?, em va dir mentre es reia tot el seu cos i sense soltar-me la mà. Jo assentí, la veritat.
Entràrem al restaurant nosaltres i la imponent pamela rosa que contrastava amb l’ajustat top i el marcadíssim shorts que descobria el canvi d’angle –i de volum- del començament de les dues anques.
Sempre arrossegat per una de les seues mans travessàrem l’espaiós menjador atapeït de comensals. Tots i totes la van escrutar mentre em conduïa com a remolc de la cabina d’un tràiler dotat de poderoses raons.
Vos diré que vam dinar , vam beure, -clar- cava, vam prendre les postres ......... i no es va alçar de la taula .......... Em va dir que hui 14 de maig era el seu aniversari, que el celebrava amb mi ja que havia trobat l’home que sempre havia desitjat tenir. Tot això sense jo badar boca.

Ella, Pauleta.2.

A les postres, després d’haver-nos begut la botella de cava amb el suquet deliciós –especialitat de la casa- que ens va preparar Lluís, una vegada més s’alçà, i, sense parlar-me, m’avisà de la seua absència durant uns trenta minuts.
Estava bonica, com sempre. Hui portava una brusa vaporosa on els seus pits es mostraven més gentils que mai : els peçons –de color de rosa- amb l’aureola marronenca destacaven del moré lleuger dels flamants pits. S’alçà dirigint dirigint-los cap els meus ulls, que eren al davant. Em va perfumar amb la característica olor que emanen els pits de les nostres congèneres femelles. Atordidor l’aire que em va acaronar els narius i que la vista confirmava en les formes exultants. La brusa deixava veure uns malucs graciosos mentre es dirigia als serveis que aquesta nit es trobaven en un pis inferior on hi érem nosaltres.
Vaig aprofitar per traure’m el bloc de notes que portava en la butxaca interior de l’americana i vaig començar a escriure el què ara estàs llegint, mentre que jo, també ara, ho escric a la vora de la meua copa amb dos boles de torró glaçat amb trossets de fruita confitada. Tot mentre encara m’acompanya el perfum peculiar dels pits que cercaven el cel, vius, de Pauleta.
La nit del 13 de maig del 2005 la recordaré també com especial. Aquesta vegada tardà quasi una hora, que em passà volant a causa de la meua escriptura.
Com sempre, serena, agradable i, com una femella que es sap posseïdora de les seues dots divines, em llançà una mirada esfereïdora com queixant-se per la meua satisfacció al comprovar la seua presència en cos i ànima.
Em desarmà. M’insinuà que no volia veure’m feliç. Em digué, per primera vegada, que m’havia estat infidel durant una llarga hora amb el senyor que tenia al darrere i, que sopava amb la seua muller i les dues filles petitones. Continuava desarmat. Dirigí els seus llavis al meus. Els vaig sentir durs, plens i, molt humits. Moltíssim.
Em va agafar la copa del gelat –ja no hi eren les dues boles de torró, sinó un líquid espés color torró- amb les dues mans i, amb la llengua, com una gata, va provar el líquid espés mentre no apartava la vista dels meus ulls.

Ella pauleta.

Què puta era! Es va passar tota la vesprada tancada al quarto de bany: parpalls, celles, ulls ........ meticulosament davant l’espill i amb tota la paciència del món, canviava d’aspecte la seua fisonomia facial. Semblava altra , de la què va es va tancar dures hores abans. Amb el barnús obert va eixir de manera fugaç a per no sé quin tipus de pinça .......... l’espera va ser desconcertant ......... ¡dues hores més! mentre, des de la saleta jo oïa com buidava amb un soroll estrident el remolí d’aigua calenta i sabonosa del bany.
Quatre hores en la cambra del bany em va regalar per escriure aquest tercer relat breu d’aquell nou de maig del 2005.
A l’eixir, ara amb el barnús rossa ben ajustat, el seu estilitzat cos em va recordar les paraules del dia anterior: “ ma mare sempre em deia de petita que hauria de menjar més, que sols tenia cul i mamelles”.
Ara al veure-la, ho puc certificar. Les seues mamelles plenes de vida es movien marcant de forma vigorosa un moviment desacompassat a les seues passes llargues. El barnús no enganyava. Al contemplar-la per darrere , dues anques, supose que humides, s’adherien al barnús donant-li una forma poderosament alta en les dues rodoneses també ben plenes de joventut. Esta dona és feliç de sentir-se atreta pels hòmens – vaig pensar.
Per fi, ja en la seua habitació, semblava que es vestiria i ens aniríem a sopar al restaurant que havia reservat . Abans d’això em va donar l’última sorpresa en sa casa. Es presentà a la saleta on l’esperava escrivint aquest tercer conte de la vesprada – ara ja nit- sols amb unes braguetes negres caladetes. Déu meu!..... Què bonica! –vaig pensar. En aquell moment vaig tragar saliva i no vaig poder dir cap cosa ........ sols, supose, la meua expressió posà de manifest l’exultant bellesa de pits, llavis, genolls ........ talment una nina amb l’alé de la vida acabat de bufar per la divinitat.
La sorpresa realment me la va donar quan em preguntà si preferia sopar amb ella al restaurant amb les braguetes o sense. Déu meu –li vaig dir- amb les braguetes. Es girà de cul i se n’entrà a l’habitació.
Vam arribar al restaurant a les onze de la nit. El metre ens lliurà la carta mentre posava la seua mirada en l’escot obert fins al melic de Pauleta, que era asseguda enfront de mi . Darrere nostra vam deixar un flux de mirades indissimulades al cos ferm i fresc de la meua acompanyant. Era un goig tenir-la enfront, amb el seu somriure també engrescador. Els seus ulls sols per a mi, jo no perdia de vista –mentre em parlava- la seua boca amb els llavis que sabia que no provaria .......... el tracte era el tracte ...... sols havia d’acompanyar-la.
Traure-la de casa em va proposar el dia anterior, amb un preu prefixat . Si tot va bé –em va dir- repetirem altres vegades , com a mínim dues vegades per setmana. Jo vaig acceptar, el tracte era molt afavoridor en tots els aspectes. Em convertiria en el seu acompanyant , el seu mascle per al ulls dels altres ..... sempre que fera el meu paper –em va recordar.
A les postres , després de beure’ns una botella de cava mentre sopàvem a base de peix marinat a la cassola, s’alçà i es dirigí al bany havent-me advertit que tardaria uns trenta minuts . Que no em desesperara –m’avisà.
Mai no he sabut què va passar en eixos trenta minuts, però uns lleugers morats al coll, els cabells desendolats ......... els ulls li havien canviat l’expressió: brillaven amb intensitat.
No vos explicaré que la meua tensió no podia dissimular el contrast amb la seua cara de relaxació i felicitat alhora. La meua professionalitat va estar recompensada amb un seguit de sopars en diferents restaurants de la ciutat.

Nou Temps

Potser que així siga. Cada vegada hi veig més clar en l'obscuritat. En qualsevol moment s'obri la porta del poder de la paraula i et sorprén. Cal obrir-se a pesar del risc......però el risc és la vida, com la sal és a l'aigua de la mar. Aquest matí m'ha semblar oir el cant de la primera oroneta -avionet-