Pamflet

El moviment 15M està marcant el pas en aquest País i en aquestos moments. Les consciències lliures adormides en aquests últims trenta anys, comencen a dir ací som. La crisi econòmica i social, entre altres raons, ens ha despertat del somni del consum i tot gratis, o quasi. Hem necessitat veure’ns al carrer, expulsats, per despertar . Benvinguda crisi. El planeta o medi ambient, s’ho trobarà. Ja no s’inicien xalets en les altures de les muntanyes, ni, a la vora dels mars. Els diners s’han escampat a llocs que desconeixem. Dormen, esperen. Tenim una cita electoral el 20N. Ho tenim clar? Votarem als que han destruït tot un País? No pense en els últims quatre anys. Pense en els responsables polítics d’estos últims vint-i-cinc anys. Els votarem? Disposem de totes les possibilitats d’elecció, en les properes eleccions, des de la dreta a l’esquerra. Haurà que votar –si és que penses fer-ho— a qualsevol, excepte als partits responsables de la malifeta que patim. Dreta o esquerra, dos conceptes antics i rovellats pel consumisme i la banalitat humana. Si penses votar, fes-ho, però recorda-te’n dels responsables, d’estos últims vint-i-cinc anys! Tenim futur. Es tracta del futur dels nostres fills i dels nostres néts.

Indignat amb nosaltres

Ahir vaig haver d’anar a València per qüestions mèdiques rutinàries. Hui quan he tornat a la meua faena, m’he trobat la classe on habitualment treballe amb els meus alumnes, amb desperfectes intencionats: la llibreria d’aula desordenada i amb brutícia, els radiadors sense els tapons que regulen l’aigua, una taula de l’alumne amb un torniol cargolat per a fer malbé al qui s’asseu ... Treballe en un lloc on pots trobar-te el millor i el pitjor de la societat, això no és cap novetat. Però per què destrossar i fer malbé allò que no és nostre? Es suposa que l’alumnat no ha estat mai sol a classe. Sempre són amb un professor. Quan, com i per què de l’actitud incívica? El cap de setmana passat, per la nit, uns adolescents, ara en la zona que jo residisc , ens van regalar, en el lloc de la celebració, tot un sortit de botelles de diferents begudes, bosses de plàstics de tots els colors i mides, vomitades i altres deposicions que, vam descobrir al matí següent, els que ens permetem un horari diürn els dies festius. Considere que la crisi econòmica no forma part de les nostres consciències. Vivim, encara, la borratxera de tot gratis i que la festa continue. Podem divertir-nos d’altres maneres, amb altres actituds? Tant mal ho fem a l’escola o a casa que, els nostres fills o alumnes, no saben dipositar en les papereres tot allò que ha d’anar a elles? Podem permetre’ns la continuïtat de la festa perpètua? Demà és festa, el dotze d’octubre, de què va això? Què celebrem Déu meu? Ens han canviat la Constitució, la que era Sagrada, en qüestió de vint-i-quatre hores. Mig país sense faena i, demà festa. Sols falta que férem una traca o un castell de focs d’artifici, amb un préstec de la CAM. No són els xiquets adolescents, són els vividors, adults, que, han establert un sistema, amb èxit, d’estupidesa ciutadana que cal explicar i denunciar.

La figuera

L’any passat, un company de faena, em va obsequiar un bastó de figuera. Era ple hivern. Seguint les seues instruccions, el vaig deixar amerant-se, de forma respectuosa i com em va dictar el sentit comú. Una setmana o dues després, vaig estibonar el bastó en un test amb terra. El sistema del rec també el vaig dur a terme segons el meu criteri: quan la terra del test m’ho demanava.
Del bastó va esclatar, en plena primavera, una figuera immensament petita i bella. Els pàmpols verds semblaven de figuera vera conreada al camp lliure. Creixia a ull.
Un bon dia em vaig adonar de la presència de brots que no m’explicava ni sabia definir. Cada brot, a peu dels pàmpols, esdevingué en petitíssimes figuetes verdes que han anat augmentant de volum de forma desproporcionada al cos de la figuera.

Ara sóc en la fase de degustació. Una delícia gratuïta de la figuera agraïda. Són figues negres que cull, dia si, dia no, quan comencen a badar-se posant-se a punt, invitant-me a la degustació. Maduren progressivament. De la primera que vaig collir, negríssima i polidament esquerdada, a l’última que menjaré, (encara en queden bastants de verdes i petites) faig una estimació, haurà passat tot el mes d’agost. Tot un mes menjant figues d’una figuera d’un test de la terrassa de ma casa!
He de confessar que amb l’estimació del sol i la humitat que proporciona l’aigua, d’un bastó de figuera, s’ha produït una meravella.

digues no.

Dir no, és molt fort.
Pense ara en tots el personatges que s’han enfrontat a l’autèntic poder: han acabat mal. Anar de mitges tintes, t’assegura la vida un temps. Adular t’assegura un bon futur moltes vegades. La ironia et permet anar fent de forma sinuosa. Amb el cinisme s’arriba més lluny.
En els sistemes polítics d’un sol partit la submissió és l’única possibilitat de mantenir la faena i la vida. La crítica sol ser acceptada si és piadosa. L’humor, en aquest cas, actua com a vàlvula d’escapament en l’olla a pressió que es sol viure en aquestes circumstàncies.
Tot açò està rodant-me pel cap davant de la decisió, que he pres, al voltant de votar o no votar en les properes eleccions generals.

Fer ús del dret al vot o no fer-lo? En cas de fer-lo, a qui vote?
Totes i cada una de les posicions sobre el dret al vot, tant exercint-lo com de no exercir-lo, estan justificant-se segons els interessos partidistes dels diferents grups socials que entren en aquest joc. Els raonaments, en la propaganda ,són utilitzats per experts en marketing, des dels punts de vista que beneficien als qui financien la campanya del joc quadrianual . (Me’n recorde ara de l’últim anunci, televisiu, abans de la mitja nit de qualsevol 31 de desembre. No són així les campanyes electorals? ).
També em roda pel cap la idea –estesa i acceptada— que els extremismes no són aconsellables. Vivim, en l’actualitat, moments de mediació. Paraula que em recorda el cinisme. Mediar abans d’... acudir a la justícia, perquè ni està ni se l’espera?

Vivim en una societat amb gustos infantils ben treballats, sembla que tot siga i depenga d’ una vella tòmbola teledirigida. Sort. Que tingues sort, et solen dir en qualsevol activitat emprenedora. Anar passet a passet... per a què res no canvie, dic jo.
Qualsevol organització social que acabe amb algun membre en el Parlament, el Parlament acabarà amb ell, engolint-se’l en el sistema.

Sembla que Groutxo Marx és el model a seguir: pensarà i dirà allò que vol escoltar l’altre, seguint un llistat intercanviable de pensaments. Tot per a què el joc i la festa no pare. Has de ser graciós, també semblar-ho. Empatia, diu la modernor hui.
Mentre diguem i escriguem estupideses des de la marginalitat, i ningú ens faça cas, això ens assegurarà la supervivència. Però ai! si el que diu no al sistema, ho fa com a portaveu d’un grup social organitzat i nombrós. La cosa canvia radicalment: no t’aplicaran cap resolució de mediació, ni de justícia, et liquiden, amb tècniques sofisticades, o no. Exemples i casos? No cal.

Els espiritualistes, que saben molt bé les debilitats dels hòmens en societat, han resolt el dilema representatiu, conreant la poesia. Potser siga, la seua mirada, absentista i marginal, la de tenir en compte.
El Diguem no de Raimon va ser com un terrosset de sucre en el mar. Ell encara va pel món cantant... altres cançons.

Un trio especial

UN TRIO ESPECIAL.

Primera Part. Ell i ella.
Són coses que passen i, si a continuació, segueixes amb la lectura, potser et sorprengues, o no. Tenim la sort de tractar una còmplice en aquesta bella història, perquè de bella ho és. El què ja no tinc tanta seguretat és en la meua manera d’elaborar el tema sorprenent.
Ella és la llibertat en forma de senyora: alta, jove, molt agradable en el físic i en el seu imaginari. Una criatura excepcional. No conec altra senyora semblant, ni en tinc de referències. Escric, veient els seus ulls verds i vius com l’aigua. És la còmplice del contista. Europea en el sentit burgés que ha heretat les empentes del segle XVIII, del XIX, i del XX, deixant tota creença religiosa al marge del seu camí vital. És una producte del segle XXI ben assaonada.
Ell no se com és, físicament vull dir. La seua religió és Singh. I per ací és per on hauria de començar la bella història. Un senyor creient i practicant d’una religió índia, on Déu l’acompanya en tot moment i en tota circumstància, des que s’alça fins que es gita.

Segona part: l’encontre.
Ell la veia cada dia passar pel davant del seu establiment comercial de la moderna ciutat turística, a la vora del Mediterrani espanyol. El “veure-la” és quasi un distintiu d’ella. Tots els homes veiem sempre certes dones, es fan de notar, i no fa falta que ho detalle més: quan caminen pel món, sols en veus una, tenen eixe do. Destaquen sobre les altres dones: l’aire que respiren? el caminar? el color de la pell? la figura? l’aroma que les envolta? No ho sé. Destaquen. Ell és de nacionalitat índia, i com tots els homes de la rodalia, també es va quedar atrapat per la presència d’aquesta senyora que vorejava el seu establiment.
El sexe no sap de religions quan el desig espenta.
Va començar a ploure aquella vesprada, l’excusa per apropar-se i mantenir una primera conversa li va semblar urgent: buscà un paraigua de forma atrotinada i eixí corrents darrere d’ella, que caminava sense protecció. Bona tarda —li digué. Puc acompanyar-la? –continuà.
La conversa va continuar tots dos a sota del paraigua pel carrer tranquil i poc transitat. No se de què parlaren, ni com sorgí l’amistat a través del temps de la tardor, de l’hivern i d’aquest estiu. Però l’amistat produí els seus fruits al mostrar tant ell com ella la sinceritat i la honestedat.
Per altra banda, no hi ha millor manera per conèixer de debò les persones, que compartir amb elles, el menjar i el sexe. Els compartiren.

Tercera part: el trio.
Ell és un massatgista consumat: atent, respectuós i amable amb la seua estimada amant. La prepara i la tracta com a una deessa, amb olis i perfums en un ambient com si es tractés d’un conte de l’orient antic. Amb tot el temps del món. Un cerimonial difícil d’imaginar si no ets allí. Ella es deixa dur, somriu mentre li acaricia des dels ditets dels peus a la nuca, passant per tots els indrets del cos.
Mai han estat sols: unes fotos de dona, emmarcades, contemplen les escenes íntimes , altres fotos, també emmarcades, també els contemplen, però estes són unes pintures d’un buda.
Ella no ha fet cas d’aquests detalls: la mateixa dona en diferents retrats actuals, com si estigueren disposats per a contemplar-los, mentre disfruten dels seus cossos en el llit. Ella es deixa portar per les delícies de l’indi.
L’escena de la intimitat sempre acaba, una vegada la seua estimada ha arribat al súmmum del plaer, amb ell de genolls en un reclinatori, mentre el buda el contempla.
Tot un misteri per algú tan descregut com jo.

De sabaters

Agost, quatre o cinc, no ho sap amb certesa. La Cala de Finestrat, a la tauleta més a prop de la platja. A l’ombra que hi és a les huit quaranta-cinc a.m. A l’extrem de llevant de la cala te’l pots trobar.

És en l’instant màgic d’un dia que ho és ara mateix.
Brisa suau i fresca que li entra des de dalt de la cala –s’esgola seguint el tram humit antic— mentre li seveixen, amb un somriure, un cafè amb llet en tassa blanca de terrissa, i mitja torrada de pa amb oli, que es servirà al gust.

Parla amb ell i riu de ser on és i ser ell mateix. Tot flueix natural des del seu benestar amb el lloc on es troba, on és servit: tauleta, mar, platja, sillonet, aire, cambrer, gent anònima, netedat, claredat, núvols, música, aire, ara de llevant que està entrant.... la ment lliure, surant i jovenívola, innocent, sense memòria.
Gent caminant pel trencall de la mar on l’arena et permet fer-ho amb el plaer de la comoditat. Tot va produint-se sense memòria, en present, amb la llibertat neta i honesta i agraïda.
Continua expressant emocions mitjançant el seu bolígraf que ha agafat abans d’eixir de sa casa, boli i tres fulls blancs, tres.

Continua escoltant la música de fons, dobla el primer full blanc per a continuar escrivint. Ho fa. Ara amb el llevant amb més alegria i coratge, fresc, molt agradable. Un dia d’agost a la vora de la mar amb el plaer conscient. Totalment sol en l’Univers impersonal. Un en l’engranatge incomprensible i inabastable. Un ser lliure com a producte d’una societat que li ho ha permés i ho ha fet possible. Un luxe hui. Ser lliure amb res o quasi res i amb tot, amb el caminar personal egotista.

De pensar que el nostre personatge s’havia proposat escriure sobre un article que va publicar ahir el diari Información, que tracta sobre dos sabaters del seu poble .... i ha acabat escrivint sobre ell, el què és, o el què ha de ser, com els sabaters, els més barats d’Espanya i, potser, els més lliures de tots els seus conciutadans : no es queixen, semblen honestos, tenen faena... passen desapercebuts. Són un exemple.
Fins ací el full blanc manuscrit, doblat amb dos en blanc, que m’he trobat a sota de la tauleta més a prop de la mar.

Bon dia!

S’alçà del llit en busca de la pau del matí a la voreta de la mar. Ell i la seua gossa gogen a aquestes hores, on el sol acaba de llostrejar cada dia més al Nord-Est i, la mar, en calma també es desperta a la claredat. Pau, molt pau: sense xiquets cridant ni fotent.

Una dutxa amb aigua freda i a desdejunar al Masssai de la Cala de Benidorm. Fullejar els titulars de la premsa de hui... catàstrofes institucionals, deutes institucionals... però el remake de la festa continua, ací i allà, com si fórem a l’any 2005. La Festa del Corpus amb les xiquetes verges ben abillades per les mares riques o fantasioses, no ho sap molt bé! Ho llig a la premsa... ell no hi era, ni ho ha vist mai en viu.

De tornada a casa agafa la moto per comprar el pa al poble. Un policia municipal el para: “¿no se ha dada cuenta que no lleva el casco?” No no m’he donat compte, gràcies per avisar-me!, li solta com si res. Tot digne l’observa el policia. “¿Tiene casco? “Sí, el porte a sota del seient!” El guàrdia li perdonà la vida com si foren a l’Oest americà de fa dos segles.

Mentre els paraïssos fiscals són a l’abast dels poderosos, per no parlar del desgavell econòmic provocat pels excessos dels polítics de torn, a ells, els ciutadans d’a peu els fiscalitzen, per no portar posat el cinturó de seguretat , o el casc, si ets motorista. O en un altre extrem, si et denuncia la teua parella, i tu ets home, directament t’emmanillen.

S’ha regulat fins a extrem increïbles la vida diària dels ciutadans, però s’ha fet màniga ampla en els assumptes, que han generat que un país se’n vaja en orris. I damunt no existeix legislació que demane comptes als que han malmès l’economia de tota la ciutadania.
Salut!

Després del 19J

El moviment del #15M hauria de despreocupar-se de la premsa estatal. Les portades de la desinformació, quan no manipulació, segueixen el quefer lògic dels seus interessos: la política de hui, bipartidista, o d’allò que és políticament correcte en el bipartidisme.

Si estimen una #democraciarealya haurem d’obviar, públicament, la premsa que és altaveu dels grups econòmics que estan jugant amb la població.
Deixem estar les fotos de les portades i la seua mirada de la realitat. Són cecs i no poden veure el que està a l’abast dels seus no-interessos.
Els canals d’informació del #15M han de ser, i són, altres.
La comunicació es dóna en un canal nou: el boca a boca de tota la vida, i mitjantçant els blogs.

La coordinació dels blogs ja es dóna. Twitter els enllaça i els publicita.
Una nova democràcia necessita d’uns nous mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals són atents a aquest moviment, acabaran recolzant el #15M. Ara per ara, deixem-los al seu aire. Responen, com els polítics, a un temps que hem de finiquitar.

On som i on anem?

La nostra situació política-personal i econòmica ens ha portat a una realitat quotidiana que no es nouvinguda. Una borratxera festiva, lúdica, en els últims anys, ens ha acompanyat molt de temps en la nostra especial “grandeur”.
El què hui són plors, ahir era festa. Ens han fet una mala jugada, potser, però nosaltres hem anat d’orgullosos i prepotents pel món: tinc coneguts i saludats que coneixen països exòtics tant bé com jo conec la Serra d’Aitana.
Hem dissenyat el present que estem patint i descobrint. Res ha estat deixat a l’atzar. Els nostres joves han crescut sota el miracle econòmic espanyol sense especificar.
I per què dic aquestes coses que tots sabem i reconeixem? Perquè hem de saber d’on venen les nostres mancances que ara, sembla, que acabem de descobrir: el consumidor ha deixar de ser-ho per imperatiu de la realitat cruda i evident. No podem consumir cotxes, apartaments, viatges, aniversaris, festes, vestits, cerveses... ens hem despertat del somni. El senyor que ens regalà la droga, que possibilitava el consumir, ha canviat de plans.
Culpables, per acció o omissió tots. Uns més que altres però tots. Més, aquells que han tingut responsabilitats, i han permés, que la festa continuara sabent que havíem tocat fons.
No podem acollir-nos al benefici de la ignorància: la tradició dels grecs i del Mediterrani mil•lenari no ens ho permet. Sabíem que els excessos tenen conseqüències.
Després de tot, la història continua fluint i ens porta i ens espenta a una nova realitat, on no ens havíem preparat ,per fer-li front. Feliços nosaltres i despreocupats.
Les ideologies a Europa han estat enterrades. Ara sols es parla dels substantius corrupció i mercats. La corrupció és veïna nostra, però els mercats ningú sap on són. Es parla del poder financer com si d’un fantasma molt llunyà es tractara. Anem per bon camí en el diagnòstic, però hem de tornar a dissenyar el present amb altres teòrics.
Aquells que han permés que siguem on som, han d’apartar-se per no perllongar l’agonia actual: estem vivint un fracàs multitudinari i general.
Ara bé, una minoria poderosa, i sense cap de problema social-econòmic , està atenta al canvi i farà que no se n’ isca de mare...la història altra vegada pot ser-nos molt útil, també la memòria, de l’anomenada transició democràtica recent.
Una empenta històrica estem vivint. O tal vegada una sacsejada. Les revolucions eren al segle XX, no?

Comença un temps nou

Me’n recorde l’entrevista que li vaig fer, per al setmanari El Vilero, a l’últim alcalde franquista del meu poble. Érem al saló de plens de Ajuntament. Els membres del Consistori m’escrutaven amb perplexitat escoltant les preguntes i, les contestacions del batle, moments abans de començar el ple de la sessió –si no recorde malament, insistisc.
Començada la sessió del ple, em vaig quedar per a testimoniar l’últim ple de l’etapa franquista. Crec –dic , que era jo sol, amb els representants de la família, el sindicat i el poble –o no era així?—no sé, improvise ara mateix.

No sé qui em va enviar a fer-li l’entrevista a l’alcalde, tal vegada va ser per iniciativa pròpia. No ho sé ara. El que puc confirmar és, que l’entrevista es va publicar a El Vilero i la vaig conservar fins fa ben poc. Déu sabrà per on puc trobar-la.
Aquest succés es va donar als inicis de 1979.

Hui, Juan Cotino trenta –dos anys després, s’asseu i s’estrena com a president de les Cors Valencianes amb una creu –de fusta?— al seu davant. Al carrer uns indignats reclamen democràcia.

Sembla que en trenta-dos anys hem viscut un somni de fades.
Estic preparant-me per fer-li l’entrevista pertinent a l’últim alcalde de l’etapa postfranquista. Dissabte serà elegit. Tinc temps de sobra. L’ajuntament és al mateix lloc. Aquesta vegada la publicaré on-line. És l’únic canvi apreciable d’ahir a hui.

Un altre temps, per favor.

Hui van a repartir-se el poder en Ajuntaments i en la Generalitat. Una gran responsabilitat en mans de partits polítics que representen a grups d’amics, coneguts i saludats minoritaris i excloents. La ciutadania ha començat a posar en dubte, la manera i les formes d’esta democràcia, que sol reconeix al ciutadà un dia cada quatre anys, i en l’instant màgic, da l’introduir un sobre tancat en una urna de cristall.
Votarem a uns senyors que ni han preguntat ni preguntaran al conciutadà el seu parer. Que acaben d’eixir dels Ajuntaments sense haver presentat un balanç de la seua gestió en quatre anys. Que no ens especifiquen ni detallen el balanç econòmic de la seu gestió –dels nostres diners.
Ens demanen un vot, a mode de xec en blanc, que faran efectiu demà a primera hora. Estos senyors no han d’esgotar la legislatura. Són un anacronisme. Entenen el vot com un mitjà per a repartir-se el botí, a mode de pirates, però amb corbata. Disposaran d’ assessors, amb sous d’executius a manta. Assessors amics i coneguts... panxacontents.
Aquestos senyors, diuen estimar molt el seu poble... però es venen molt car... molts són sense estudis. Tots molt interessats. No he conegut cap que s’haja arruïnat pel seu poble. (Sí, perdó, recorde algú però ja no és a l’Ajuntament.)
La meua petició de dimissió que siga la primera. Són responsables, per acció o omissió els que ixen i els que entren, d’aquest estat de coses: corrupció, enriquiment il•lícit, despotisme, abús de poder, bancarrota ... evidentment, dins del camp del sistema públic de convivència.
Potser som en un estat d’emergència? O és un somni el moviment anomenat nolesvotes.com o democraciarealya.com entre altres?
Un altre temps ha començat. Exigim-lo.

Dietrich Schwanitz i l’educació.

Cite unes paraules de l’editor de Dietrich Schwanitz en La cultura. Todo lo que hay que saber :
“ La tesis del autor es que en lo relativo a la educación nos encontramos en una situación similar a la de Robinson Crusoe después del naufragio: la necesidad de no dejarse llevar por el pánico y tratar de hacer balance y reconstruir lo que se pueda.”
“Schwanitz (escriu l’editor) supo anticipar y señaló como principal razón de las insuficiencias del sistema la falta de discusión sobre los objetivos de la enseñanza. Su lugar lo ocupan una constante creación de inseguridades, así como la inabarcabilidad propia del proceso educativo, que tienen el efecto de provocar esa continuada sucesión de modelos educativos. A ellas se uniría también una gran arbitrariedad. Esta se manifestaría en el constante valor de intercambio de que se dota a las distintas asignaturas, en la merchantería constante sobre las notas entre profesores y alumnos, en la afirmación de que todo es combinable, en la pérdida del principio de orden básico que informa a todo conocimiento. En palabras de Schwanitz «la distinción entre lo esencial y lo intercambiable, lo central y lo marginal, lo obligatorio y lo libre, las materias nucleares y las optativas».”
“…con independencia del lugar en que se estudie, deban impartirse prácticamente los mismos conocimientos a todos los alumnos. Sólo así puede asegurarse que al final todos accedan al mismo nivel educativo.”
(en l’educació descentralitzada)“…Esto hace que el sistema —también el establecido desde el Estado central— entre en una mutación permanente y vaya perdiendo los necesarios referentes. Ya no se sabe, además, qué contenidos se corresponden en realidad a cada una de las metas educativas, si es que éstas han estado claras alguna vez. El problema de fondo que quizá provoque los mayores problemas potenciales es, como dice el autor, que «se confunde la igualdad de oportunidades al comienzo de la competición escolar con la deseada igualdad de resultados al final de la misma». Con independencia de la necesidad por asegurar esa igualdad inicial, todo sistema educativo debe atender al principio del mérito y hacer un lugar para que se establezcan diferencias en razón de las «dotes naturales, voluntad de aprendizaje, disponibilidad, interés y ambición».…”

¿És possible plantejar un model concret, saber des d’a on s’escomença i amb qui, i a on es vol aplegar amb els que són? I tot això sense que es moga el terra?

La por

L’ésser humà que he conegut des que tinc ús de raó, s’ha caracteritzat, per lluitar pel seu interés. Exclusivament pel seu interés. El seu interés, també ha estat la bondat i la compassió, puc citar noms.
La consciència se li ha anat transformat, amb el pas dels anys, manifestant-se en un sentit o en altre, posa tu els adjectius que vulgues.
He conegut caçadors despietats que han acabat sent activistes ecologistes a tota ultrança, també en conec, que han acabat sent pacifistes en pau. No tinc notícia de ningú que haja fet el camí a la inversa.
En el món de les ideologies els canvis han estat tant radicals, que alguns han tornat d’on van eixir, sempre convençuts, en totes i en cada una de les etapes de la seua evolució de consciència.
L’ésser humà sempre , des que tinc consciència, s’ha organitzat per conseguir els seus objectius. D’organitzacions, de tot tipus n’he conegut. Les circumstàncies les han modelat i mesurat en el temps històric.
En aquests moments vivim uns temps de conspiracions universals extraterrestres: l’ésser humà no té límits, la seua ment ja no cap en el seu habitacle tradicional.
La por ha estat la gran arma utilitzada per a que res canvie des que tinc consciència. Ella ha aconseguit parar la raó lliure i el raonament obert.
Mags, gurús, xamans, rectors, pastors, messiànics, il•luminats... especialistes tots de la por.

Ratetes

Hui passejava alegre i feliç entre la multitud. Precioses ratetes, amb els llavis pintats i maquillades lleugerament, balancejaven els agradables culets, mentre les contemplava a la llum del dia. Una claredat mental, no fa falta dir-ho, l’acompanyà aquestos dies.
Sols veia ratetes petitones i llustroses, bellament abillades en gratitud al progrés i a la llibertat que han fruït estos últims anys d’orgull econòmic i de poder.
La cambrera hui li semblava més juganera que de costum: els llavis molsuts i vermells es movien al compàs de les històries que s’inventava davant de la seua presència amable. Al donar-li l’esquena, observà com la cueta l’arrastrà dolçament pel terra.
Una parella es besucava amb eixos morrets protuberants a la seua vora. Els pelets dels bigots, amarats de cervesa, eren simpàtics , els d’ell negres brillants i els d’ella clars i rosats, en la vesprada assolejada.
Unes ratotes velles, amb parsimònia, eixien del restaurant amb el caminar pesat dels anys i del greix de les panxotes. Jubilades pel progrés, pensà.
Aquest món se li mostrà, ja dic, ben despert. Cal destacar, per ser justos, que totes les rates que l’acompanyaren es mostraren molt pròximes al seu ser: caminaven amb les dos patetes del darrere, les de davant, en alt, molt gracioses elles.
Casdascuna anava i venia a la seua, amb ordre i tranquil•litat de consciència, o així li paregué a l’observador. Semblaven humanes!
El món del seu voltant li paregué molt petitet i immensament satisfet.

En defensa del fracàs escolar

La Conselleria d’Educació, mitjançant la direcció del centre on jo treballe, ens facilita unes propostes que anomenem, pla de millora, per això mateix: millorar els resultats diagnòstics del nivell educatiu del nostre centre escolar, ja que van resultar per sota de la mitjana en l’última prova. Parle d’unes proves sobre el nivell dels alumnes d’ESO en competències bàsiques: lectura, escriptura, comprensió lectora, comprensió oral (i normativa).
Nosaltres, els valencians, som a fora de l’informe PISA, no hi participem. Realitzem les nostres proves de manera particular.
El nostre fracàs escolar, estadísticament, té un percentatge alt. El número no cal citar-lo: és cridanerament alt.
La Conselleria, preocupada, ens proposa, elaborar un pla de millora de forma totalment autònoma. Ens dóna confiança, creu en els seus professors. Gràcies.
Nosaltres, els professors executem els continguts acadèmics seguint un currículum publicats en el DOGV, cada matèria en té un ben especificat i determinat.
Si avaluem el contingut del currículum al nostre divers alumnat, el fracàs escolar és la notícia de cada fi de curs. Un fracàs escolar que es repeteix des de fa bastants anys.
Quan un alumne no aconsegueix el títol del Graduat Escolar, als setze anys aproximadament, se sol atribuir en propietat la figura del fracàs escolar, encara que aquest alumne arrastrava el suspés des de segon d’ESO i tercer d’ESO. El fracàs mai és sobrevingut, s’arrastra des de primària.

Un Institut d’Ensenyament no és una illa social: és una extensió més del cos social actual.
El fracàs escolar és el resultat d’un modus vivendi social corrupte. Vull pensar ara en la contribució corrupta de la banca i les ex-caixes d’estalvi. En al contribució corrupta, a l’exercir el poder polític la ciutadania en Ajuntaments i Diputacions. En la contribució mental del tenir i no del ser. En la contribució, que els mitjans justifiquen els fins. En la contribució de la festa i del joc com objectiu de vida... I de moltíssimes més contribucions sempre amb preu i cap valor. Tot assaonat amb una manca de Justícia. Els xiquets, com si foren una esponja, han succionat totes estes vivències.
Doncs bé... hem de dissenyar un pla de millora, però no semblant al que ha dissenyat el Banc d’Espanya per a salvar les caixes d’estalvi de l’hecatombe. Es tracta, al meu entendre, de camuflar un fracàs sa. És de justícia suspendre el que ni necessita ni vol aprendre.
El model ha donat els seus fruits: en la banca, en l’escola i en la vida. No ha hagut improvisació. Els objectius s’han aconseguit.
És cert que els xiquets, que fracassen, no saben ni llegir ni escriure, i menys encara entendre-ho. Per què haurien d’esforçar-se en aprendre? Quina utilitat té entendre un escrit? Les hipoteques que signaren els seus pares quan érem rics tampoc van ser llegides, i si ho van fer es veu que no les van entendre. Simplement es van fiar d’un senyor amb corbata. Els professors no em tenim.
Potser a partir d'ara es trobe la utilitat de la lectura comprensiva i els mecanismes que existixen per a demanar responsabilitats als què han fet un ús abusiu del poder i de l’engany.

Déu meu quina gent!

Acabe d'escoltar i veure un vídeo impressionant. Ha estat un repàs d'uns fets que hem viscut, i que ara, el coronel Diego Camacho m'ha donat, en forma de lliçó sintètica i explícita. Una vegada més, la història, es conta a posteriori dels fets que es succeïren. Una història amb guió, personatges, temps i espai. La intenció: que res no canvie. El poder sempre en mans dels mateixos però amb formes diverses. Estic parlant de la posada en escena del 23 F.


La monarquia, els militars, la banca i els líders polítics. Tots com una pinya, no fóra que el poble s'encarrilara en coses que els dugueren a exigir el que s'exegeix hui i ara al Magreb.

Encara estem acollonats amb la llibertat. Com si tenir una hipoteca o tenir coses fóra imprescindible i obligatori. En perspectiva, sols veig un poble porigós. En el gran teatre de la nit del 23 de febrer, sols vaig veure la por pels carrers, la mateixa por de quan el general Franco manava, una por alimentada, ara, amb altres tècniques i processos, però emesa pels mateixos emissors.