La Mare de Déu d’Agost, així m’ho anomena ma
mare, fa cosa d’uns trenta o quaranta anys; exactament quan vivíem al carrer la
mar de la Vila. Hui ma mare té noranta anys; viu a la Sicop –Déu meu quin nom—i
ni se’n recorda d’aquestes històries que em contava amb la Mallola i amb tot el
veïnat de la platja.
Aquest matí, de quinze d’agost de dos mil
tretze, he arrancat la meua moto –BMW R80RT de 1985—i me n’he anat a Elx pel
camí de tota la vida: la N-340 travessant el centre d’Alacant entre el port i l’Explanada.
He eixit de la Vila sobre les huit i mitja del
matí.
La primera parada l’he fet en una cafeteria
vora l’explanada, on he desdejunat mentre em llegia l’exemplar de hui d’ Información edición Alicante, on m’he
assabentat de l processó de les deu del matí en honor a la Verge de l’Assumpció
en la Festa d’Elx. Quina sorpresa i quin goig he experimentat!
Desitjava passejar-me per la Basílica en honor
a la Verge... i vaig a trobar-me-la de tu a tu en forma de processó!
M’ha costat trobar l’eixida cap a Elx, però
després de dues voltes per davant de la nova estació d’autobusos d’Alacant, he
aconseguit trobar l’eixida per Aigua-Amarga cap a Elx, sempre per la històrica
N-340 sense trànsit a estes hores del matí.
Un plaer, el conduir per una carretera quasi
desèrtica de vehicles. El personal es mou a colp d’horaris designats per les
costums d’aquestos moments històrics. Ben de matí ets un ser rar: el personal
està gitant-se de la nit anterior. Hui és festiu –m’ho van dir ahir—i ara ho
comprove.
Arribe a Elx: pudor de pixum i molta brutícia...
quan més m’aprope al centre pitjor. Gots de plàstic , de vidre,
botelles...papers vomitades.... molt olor a pixum...
Màquines que intenten netejar el que sembla
una batalla de la nit anterior....
Jo de bellit, moto aparcada –m’he trobat molts
espais buits per aparcar vehicles--- camine cap a la Basílica amb la càmera de
fotos preparada per a l’encontre amb la Verge. Molta pudor.... però de bellit.
Procure respirar sense aprofundir.
Uns cohets m’orienten cap a la processó que
encara no veig. Les campanes repiquen... m’emociene...de lluny un municipal
obri el camí a una multitud: camine cap a ella. Més cohets,més repics de
campanes...
La processó que mai m’havia imaginat és al
davant de mi: personal amb vestits tradicionals acompanyats de música..... La
Festa! És la processó del quinze d’agost de les deu del matí. Ës davant de mí i
em convida amb un somriure de goig!
Els carrers ara són néts, no fa ninguna pudor
per on passa la processó. Sóc al cor de la ciutat!
Somriures i bellesa! Molta simpatia, és la
cara alegre de la Festa!
Faig mil fotos des de la vorera del carrer per
on la processó és.
Acabe a la Basílica se Santa Maria. És encara
quasi buida. M’emociana: oberta de par en par.
Fa uns cinquanta anys faig ser testimoni de la
baixada del “cel” de la Basílica dels àngels que li cantaven a la Verge. Va ser un dia com el de hui però per la
vesprada.
M’emociene mentre camine per la Basílica allumenada
pels primers rajos del sol.
La Verge i els apòstols –de la processó—són a
punt d’entrar per la Porta Principal entre un repic de campanes que em
provoquen felicitat i memòria d’instants que ja no són.
