Escrits del 2010 trobats en una vella carpeta.
1.
Acabe de traslladar-me a l’any 1957. Sí, cinquanta- dos anys cap arrere. Ma mare en té huitant-sis. Els porta bastant bé. M’ha fet recular a un temps on jo tenia dos o tres anyets: un matí, tal vegada de primavera, vaig acompanyar un “amiguet?” a l’escola de les mongetes del carrer d’Avall de la Vila Joiosa. Era a la vora de l’Hospital –hui biblioteca pública--. Ho recorde com un viatge dels sentits. De l’emoció per aprendre lletra. Vaig entrar per un portaló immens seguint a la resta dels xiquets(?) cap uns bancs de fusta grossa. Una monja amb gest agradable, en una taula –dreta—em guaitava mentre jo m’asseia en un banc buit.
Em preguntà. No vaig saber respondre. Un llapis i una llibreta em donà. Manà faena mentre jo comencí a anguniar-me. Em tornà a preguntar. Algú li va explicar qui era jo. Després d’una estona --al assabentar-se qui era jo-- m’acompanyà a casa. Un dia fou suficient. Mai més he volgut tornar a escola de forma voluntària.
Aquesta anècdota ha reviscolat el meu esperit. Ma mare té estes coses. M’ho ha contat des de fora. Jo ho he reviscut des de dins de les sensacions. Som vells de temps. Vivim les nostres vides en un món que ja no és el d’ella i cada dia és menys meu.
Els pobles tampoc són el que van ser. Són altres. Tenen en comú el nom, que no canvia, per allò de conservar cert ordre dins del caos de les vides que donaren sentit al topònim d’una data. Nosaltres tampoc som els mateixos, o sí.
2.
Assaig en vers.
Són a gran altura,
en la festa de la primavera.
Les mitges llunes negres
llampegant com si navalles grisoses i tortes.
Són cridaners estridents.
Són una festa que desperta el matí.
La maror negra talla el blau alt.
S’acacen escandalosament.
Tots contra tots en l’alegria de viure.
De viure?
..........
..........
Han desaparegut deixant-te sol,
Completament sol en la multitud humana.
Tornes a la teua lectura
buscant la complicitat que no tens.
Has deixat de mirar el cel,
has de sentir
has deixat de ser.
Has tornat a ser raonable
has tornat a estar
assegut a una cadira amb el diari a les mans
buscant, buscant-te en els què com tu
necessiten la bellesa alta.
..........
..........
Mentre escrivies has travessat el temps
recuperant l’espai.
Has sentit altra vegada el matí
des de la vesprada nit
que t’ha esdevingut
quan has tornat del temps
que el rellotge t’acaba de mostrar.
.........
.........
I tu encara dubtes!
