Sota els efectes de...

Aclariment: Sota els efectes de mitja botella de vi blanc gallec barat i tres absentes, escric:
                       Sóc un feixista solitari i  respectuós amb els altres quan exerceixen respecte i consideració; atent  a la bellesa espontània i a l'amor diví.
                        Tot açò sota els efectes de tres absentes en una tardor excepcional on l' harmonia mediterrània hi és present.
                         Amb un bolígraf que exerceix de notari noble i respectuós amb els detalls, segelle i signe, en la serenor embriagadora d'aquest instant de claredat.

                                                         (foto tomada del blog de Florián Recio)

Diumenge set, octubre de dos mil dotze.

Hui és un gran dia, hòmens de poca fe, és la frase que recorde necessària en aquest instant de superació de la tristesa: ahir era preocupat per una mala digestió de Lena; li vaig donar massa dinar. L’estòmac  no li ho va permetre. Va passar una mala vesprada. Vaig pregar per ella en la tristor que m’acompanyà fins ara. Poca fe amb el poder de l’Univers que ens envolta, una vegada més. Sols m’he sentit bé quan he confiat en tot l’Univers que ens protegeix. Sentir-me bé per trobar-me  travessat pel benestar i l’harmonia que ens obsequia la vida en consciencia unida.

Si som on som, és per les circumstàncies que ho procuren menester. No cal entendre-les. Cal assabentar-se del teixit que ens permet ser-hi en consciència inraonable... Fe se’n diu. No cega, sinó sabent-la  present sempre.

Descanse en pau amb consciencia de la bellesa que surt de dins a fora reconeixent-se. Fe que dóna, o és, alegria de comprensió divina de la vida. Allò incomprensible es dilueix en compassió  del ser inserit en el tot.

Hòmens de poca fe, sí…. Ho obliden massa sovint  en el nostre intent de sortir guanyadors en una partida limitada per aïllada.

Bon dia!

Reflexionem

REFLEXIONEM

Hui, diumenge vint-i tres de setembre, de dos mil dotze, la gossa i jo acabem de vindre de desdejunar del Massay de Benidorm. Ho hem fet des de la calor d’un sol de setembre injust per insistent en el temps dels  dies.

La premsa de hui s’enfoca al voltant de distintes mirades i interessos —res de nou en això. Els meus al voltant de la meua professió i les meues quimeres. Professionalment estic decebut de les autoritats educatives i dels meus companys. Els primers entenen l’educació com una càrrega que han de sortejar en el projecte personal d’enriquiment material en el món de la política partidista. Els segons, amb mil i un interessos amb mil i una opció de futur des de l’opció de conservar l’estatus-quo guanyat a pols.

La meua intenció era reflexionar.

Una vida professional, altra que pertany a identificacions idelògiques quimèriques y una tercera que anomenaré personal: vida personal quotidiana.

Totes tres unides en la meua persona.

Aquest escrit començarà ara a ser cal·ligrafiat a mode dietari personal des de la reflexió. O siga, des d’un punt de vista elaborat per prejudicis. I eixa no era la meua intenció inicial.

Tornem a les intencions primeres: la reflexió,  que ja sé que no serà des de la puresa innocent del pensament. Pensament innocent, he dit! Què coses escric!

Sóc totalment seré, per tant totalment producte d’una realitat cega i falsa. La consciència en alerta no em deixarà manifestar la fluïdesa de l’espontaneïtat sincera i certa.

Per a reflexionar en les altures he ser a les altures. Ara mateix sóc conscient del teclat, de les lletres, de la tauleta que soporta l’ordinador...i de mi mateix... reflexionaré per a hui o per aquest instant dibuixat pels mitjans audiovisuals informatius, però no volia exposar opinions...

He d’eixir dels paràmetres que ens condicionen.... El to que cerque me’l barra l’ego.

......

Hi tornaré, però no seré jo.

Sóc ferit de mort

Sóc ferit de mort.

El meu to és l’adequat.

Quan l’ànima s’arrastra pels camins vells en busca d’una senyal i,

no la troba una vegada més...

És que el meu temps s’ha esgolat pels camps erms.

No he sabut trobar.

No he sabut.

Sóc lluny del què sé cert.

Sóc molt lluny de mi.

No he trobat el meu espai,

no me l’he construït.

Sóc ferit de mort.

Té alternativa l'estupidesa?

Un huracà ens portà anys de riquesa econòmica i financera. Parle dels últims vint anys, abans de l’esclat de les hipoteques brossa als EEUU.

A partir de l’esclat als EEUU., es contagià Europa, partícip necessari en l’assumpte i, s’inicià la davallada de manera descarada, a Irlanda, Portugal i Espanya.

Els gestors i promotors del miracle econòmic arreu, ho eren en la creació de fum de boja econòmica, de màgia econòmica. De no res, s’anotaven beneficis que en un mercat fantàstic s’especulava i s’obtenien més crèdits fantasmagòrics.

Màgia i més màgia en mans de mags piramidals. Es tractava d’un miracle. S’havia aconseguit la pedra filosofal per fi: or a partir de papers.

Un altre huracà, ara a la inversa, està posant les coses on han estat sempre: els diners, constants i sonants en poquetes mans i en poquets països.

Res no ha passat sense la col·laboració necessària de la ciutadania. Qualsevol vividor simpàtic, que oferia guanys a venir, ha estat catapultat a la cúspide de la piràmide política. Ningú ha preguntat l’origen de la riquesa que entrava als consistoris i governs. No importava si ens regalaven bocates de saltxitxò o ens beneficiàvem en altres serveis.

El model no s’ha posat en dubte. L’estupidesa té alternativa?

Retall

En els últims cinquanta  estius, els què l’han acompanyat  en la memòria a través del temps que li ha tocat viure, i des dels quals, assegura, ha conegut la vulgaritat, la mediocritat i la mesquinesa, des del carnaval de la falsedat diària; està tot llest per a començar la festa del poble: el castell a la platja, l’enllumenat  especial al llarg dels carrers del centre, els petards, els canons... el soroll dels trabucs, l’alcohol necessari, la música popular.... Tot ensamblat en el joc de mostrar la força de l’ego familiar i tribal al carrer.

Una setmana de manifestació de la grandesa de l’inconscient treballat des del conscient de tot l’any. La força del poble es lluirà  en germanor en la festa i, s’executarà  en clans durant la resta de l’any. Tot per al poble sí, però amb distincions.

Des de fora de la festa també es viurà, però amb infinitat de matisos enfront de l’espectacle mai disseccionat.

 La cohesió dels que ocuparan els carrers sense necessitat de permís governatiu, en estos dies, en què les autoritats  recelen de les manifestacions per les pujades d’impostos i per les retallades de serveis públics, és com a mínim, cridaner.

¿Fester i manifestant  del descontent  social i cívic a deshores? ¿Per la vesprada de bracet del que col·labora i afavoreix  les retallades i per l’endemà escridassant-lo?  Trastorns bipolars  per a estudiar els experts.

Cohesió de grup, sense dubte,  des d’una mirada  decepcionant.  Incoherent i penós, des d’una mirada freda.

Els grups s’autoestimulen i s’autoalimenten i s’autoperpetuen  des de tots els temps en les nostres cultures.  Si vols “medrar” apunta’t i seguix l’escalafó que t’assignaran.

Des de la mort

Manuscrit 1

Del fracàs, no precisament escolar.

M’envien publicitat per a màsters  i estudis de postgrau de distintes especialitats. Quina ironia. Per a què? Per  amor a l’art ha de ser.

El gran fracàs de la societat espanyola (¿?) consisteix en preparar a joves ciutadans per a res, per a cap futur.

El miracle espanyol dissenyat pels nostres representants ha resultat ser un pla que s’aguanta en el no-res, en una bambolla existencial  i vital buida.

Hem reglamentat la societat civil en totes i dada una de les actuacions més innòcues i vàcues  imaginables:  al volant d’un vehicle privat  o transitant pels espais públics o privats. El ciutadà l’hem convertit en persona presumptament culpable.  Culpable de tenir uns estudis, un màster... i exigir dignitat.

Hem aconseguit una societat que ni Aldous Huxley s’haguera atrevit a relatar.

Els dissenyadors de societat segueixen dissenyant-nos-la  en els despatxos dels poderosos partits polítics, grans bancs i grans empreses.  Un complot ben amerat amb la complicitat del futbol  a manera de religió.

Si hi fora possible hui una revolució, els primers símptomes  d’esta, serien la cremada dels estadis pels revolucionaris. El nou  opi del poble (¿?) són els mitjans de comunicació i el futbol.

De zombies es parla hui, referint-se a la banca. Zombies en realitat, som els ciutadans que poblem estes terres del senyor.

A escala reduïda

D'alguna manera ara som , en general, més respectuosos amb el medi ambient. L'anomenada crisi econòmica està aturant no sol el consum més superflu i innecessari, sinó també, la destrucció de paratges naturals i paisatges verges al nostre entorn.
Vivim un canvi d'hàbits i costums, la crisi ens porta a noves possibilitats en la vida quotidiana.
La reflexió és més necessària que mai. La humanitat es gira i mira al darrere, assolada, per les barbaritats comeses.
Cal mirar al davant amb altres intencions. L'amor ens salvarà en aquestos temps de desorientació. No hi ha millor visió del món que la mirada esperançadora i que, desitja estimar.
Duem massa temps valorant en excés el paper moneda, ara en format targeta de plàstic. La gran estafa ha estat la idea de semblar i comportar-nos com a rics, burgesos  o aristòcrats.., tots ben vestits, ben menjats i ben viatjats. Aparentar. Un model de vitrina basat en la competició. Sense límits, sota els preceptes de llibertat i progrés.
En aquesta competició, d’almagatzematge d’objectes personals en espais delimitats i exclusius, un bon dia, despertàrem amb un mur de formigó al davant dels nostres nassos. El mur ens impedia progressar en llibertat i en progrés en la nostra cursa. Deixàrem de ser amos de les nostres decisions al no disposar del poderós paper moneda o plàstic.
El poder personal, venut sota els dos preceptes anteriors, ha estat un mirall.
Es pot viure des d’altres perspectives? Clar! Comencem ... enamorant-nos, és una metzina barata i miraculosa.

(No he parlat de culpables. Per a què? Els ho hem permés, de qualsevol de les maneres. Ni culpables ni innocents… Ni uns més i altres menys. La fira i l’espectacle no haguera funcionat com ho ha fet sense nosaltres. Però això ho deixem per a un altre dia).

Dormint, així va la cosa

Ahir, el 75% dels meus alumnes de 4t. de diversificació, van faltar a classe. He de dir que en el meu centre escolar, ahir 30 d’abril, no teníem el “pont”  de l’1 de maig. Els pares i mares dels meus alumnes van permetre l’absència dels seus fills a l’Institut. Supose que els pares i mares estan assabentats de la falta d’assistència, i em justificaran la no presència dels seus fills demà 2 de maig. Llegirem les justificacions amb molta atenció.

El meu centre pertany al sistema públic d’ensenyament de la Generalitat Valenciana. Em pregunte que si el centre fora privat,   ¿els pares hagueren permés el “pont” particular i personal?

Hem treballat a classe molts temes sobre la responsabilitat personal, el futur professional i la crisi econòmica i no econòmica que estem constatant en el  dia a dia, d’estos xiquets de 16 anys. Evidentment he d’haver-ho fet molt malament.

La falta d’assistència d’ahir, no és una anècdota. L’absentisme és una pràctica habitual al llarg del curs. Mil raons i justificacions al·leguen els pares i mares en les faltes d’assistència dels seus fills i filles. A primera hora del matí: 8,20h, la primera classe lectiva, és una hora fatídica. Els retards són habituals. No poden alçar-se del llit. Durant les tres primeres classes lectives del dia es mouen regits pel subconscient, l’ego “desperta” i es manifesta amb tota la  seua força sobre les 11 del matí. Els professors ens mostrem satisfets en eixes tres primeres hores, en les quals, l’alumnat encara somnia amb els ulls oberts.

Estos xiquets són el nostre futur i el futur del país.

L’assistència a les aules no és  per “aprendre” sinó perquè és “obligatori” i no tenen res millor a fer . S’avorreixen normalment , no sols a les aules, també en les seues vides. Estan sensibilitzats per a consumir i jugar en espais tancats. L’escola no els ofereix eixa possibilitat, per tant, cap interès cap a ella.

Clar, parle del què conec, l’escola pública i gratuïta. Y des d’un punt de vista general. En un marc concret, Benidorm, ciutat turística. Ha de ser una excepció la meua experiència.

La caiguda dels déus

Hui s’ha fet públic el veredicte del tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava  contra una banda de delinqüents en una trama corrupta  –diners de l’estat—que maquinava la manera  d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc  a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases:  la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat  –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van  fer. A Garzón també, per  perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus:

Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari  manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec,  i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic  es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven  –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement   –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia—  quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc? La Constitució, Les Autonomies, els sindicats, els partits polítics... ¿són un model a divinis?

La València de Rita Barberà.

Sóc un valencià de la Marina Baixa.
A la capital de l’antic Regne la visite molt de tard en tard, i des de sempre, per motius professionals o mèdics. L´única connexió viable per a mi, és l’autopista, de pagament, tot un avís per impedir la visita de plaer i poder saludar als meus conciutadans . He tingut que pagar durant estos últims trenta anys una “tassa” a Aumar per visitar-la. Quan no existia l’autopista, el viatge era una odissea: travessàvem tots els pobles costaners –des de Benidorm a la mateixa València— per poder aplegar a la capital. L’aeroport per desplaçar-me a València, des d’Alacant, sempre ho he considerat un disbarat, per la pèrduda de temps que m’ocasiona l’anar i el tornar. El ferrocarril és preferible: em deixa al centre de València, però he d’anar de la Vila a Alacant (sumant seixanta quilòmetres extres al viatge). Els geògrafs en diuen vertebració a l’eix de comunicacions de un poble o un País. El meu País està molt mal vertebrat, i quan ho està bé, és paga una tassa pel peatge. Les poquetes vegades que m’he passejat per la València històrica m’ha encantat la seua gent: m’he sentit part del tot. He tingut cabuda i m’he sentit valencià entre els valencians que ho són. La meua preocupació actual del cap i casal és, que com pot seguir sent alcalde Rita Barberà ? Que ens passa als valencians? Per què permetem que ens governen estes persones? Rita Barberà, que per cert no conec de res, em recorda a la meua sogra, una senyora sense estudis, però que sap “treballar-se” a qui ella vol, per a aconseguir tot el què es proposa. I quan dic treballar-se, vull dir regalar una pastilla de xocolate a un, un quilo de peix a un altre o una dotzena d’ous al més d’allà. Tots contents i agraïts amb ella. Una espècie de “Bigotes” d’anar per casa. Quin poble és el poble valencià? El que funciona per recomanacions? Sembla que sí: Rita i la meua sogra són escola de vida. Una escola de vida . Una altra València hauria de ser possible.

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any!

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any! No hauríem d’oblidar la cita anterior. Després de llegir les mesures del nou Govern espanyol, sembla que l’adversari, en la declaració de guerra institucional, a la crisi –la nostra batalla— les mesures dictades van encaminades a “corregir” la maquinària de l’Estat. Com si l’engranatge fora el culpable de l’especulació financera. Contra aquesta –especulació— autèntic adversari, en la batalla per la supervivència de l’Estat democràtic ni piu, com diria un amic. Les finances especulatives han posat a l’Estat contra les cordes, com si d’un ring de boxa es tractara. Els tècnics –generals— economicistes estan portant la batalla confonent l’adversari: estem “matant-nos” entre nosaltres, en esta lluita inútil. I el que és pitjor, anem a quedar-nos sense municions. Un crit contra la insensatesa. Un crit contra la confusió pertorbadora. Un crit al trellat. Les úniques persones que estan en condicions de posar l’ase al davant del carro, són el personal del 15M. Són els únics amb propostes encaminades a definir l’adversari , la recuperació de la dignitat i la raó. Ni aigua als que no ens n’han deixat enmig del desert on som: sense criteris d’orientació, ni capacitat d’analitzar el per què més senzill. Jo no tinc res en comú amb un especulador financer que s’ha format personal i exclusivament, per a especular amb mi, amb la meua vida. És ell l’adversari, no la maquinària de l’Estat, ara, exànime.