A escala reduïda

D'alguna manera ara som , en general, més respectuosos amb el medi ambient. L'anomenada crisi econòmica està aturant no sol el consum més superflu i innecessari, sinó també, la destrucció de paratges naturals i paisatges verges al nostre entorn.
Vivim un canvi d'hàbits i costums, la crisi ens porta a noves possibilitats en la vida quotidiana.
La reflexió és més necessària que mai. La humanitat es gira i mira al darrere, assolada, per les barbaritats comeses.
Cal mirar al davant amb altres intencions. L'amor ens salvarà en aquestos temps de desorientació. No hi ha millor visió del món que la mirada esperançadora i que, desitja estimar.
Duem massa temps valorant en excés el paper moneda, ara en format targeta de plàstic. La gran estafa ha estat la idea de semblar i comportar-nos com a rics, burgesos  o aristòcrats.., tots ben vestits, ben menjats i ben viatjats. Aparentar. Un model de vitrina basat en la competició. Sense límits, sota els preceptes de llibertat i progrés.
En aquesta competició, d’almagatzematge d’objectes personals en espais delimitats i exclusius, un bon dia, despertàrem amb un mur de formigó al davant dels nostres nassos. El mur ens impedia progressar en llibertat i en progrés en la nostra cursa. Deixàrem de ser amos de les nostres decisions al no disposar del poderós paper moneda o plàstic.
El poder personal, venut sota els dos preceptes anteriors, ha estat un mirall.
Es pot viure des d’altres perspectives? Clar! Comencem ... enamorant-nos, és una metzina barata i miraculosa.

(No he parlat de culpables. Per a què? Els ho hem permés, de qualsevol de les maneres. Ni culpables ni innocents… Ni uns més i altres menys. La fira i l’espectacle no haguera funcionat com ho ha fet sense nosaltres. Però això ho deixem per a un altre dia).

Dormint, així va la cosa

Ahir, el 75% dels meus alumnes de 4t. de diversificació, van faltar a classe. He de dir que en el meu centre escolar, ahir 30 d’abril, no teníem el “pont”  de l’1 de maig. Els pares i mares dels meus alumnes van permetre l’absència dels seus fills a l’Institut. Supose que els pares i mares estan assabentats de la falta d’assistència, i em justificaran la no presència dels seus fills demà 2 de maig. Llegirem les justificacions amb molta atenció.

El meu centre pertany al sistema públic d’ensenyament de la Generalitat Valenciana. Em pregunte que si el centre fora privat,   ¿els pares hagueren permés el “pont” particular i personal?

Hem treballat a classe molts temes sobre la responsabilitat personal, el futur professional i la crisi econòmica i no econòmica que estem constatant en el  dia a dia, d’estos xiquets de 16 anys. Evidentment he d’haver-ho fet molt malament.

La falta d’assistència d’ahir, no és una anècdota. L’absentisme és una pràctica habitual al llarg del curs. Mil raons i justificacions al·leguen els pares i mares en les faltes d’assistència dels seus fills i filles. A primera hora del matí: 8,20h, la primera classe lectiva, és una hora fatídica. Els retards són habituals. No poden alçar-se del llit. Durant les tres primeres classes lectives del dia es mouen regits pel subconscient, l’ego “desperta” i es manifesta amb tota la  seua força sobre les 11 del matí. Els professors ens mostrem satisfets en eixes tres primeres hores, en les quals, l’alumnat encara somnia amb els ulls oberts.

Estos xiquets són el nostre futur i el futur del país.

L’assistència a les aules no és  per “aprendre” sinó perquè és “obligatori” i no tenen res millor a fer . S’avorreixen normalment , no sols a les aules, també en les seues vides. Estan sensibilitzats per a consumir i jugar en espais tancats. L’escola no els ofereix eixa possibilitat, per tant, cap interès cap a ella.

Clar, parle del què conec, l’escola pública i gratuïta. Y des d’un punt de vista general. En un marc concret, Benidorm, ciutat turística. Ha de ser una excepció la meua experiència.

On som i on anem?

La nostra situació política-personal i econòmica ens ha portat a una realitat quotidiana que no es nouvinguda. Una borratxera festiva, lúdica, en els últims anys, ens ha acompanyat molt de temps en la nostra especial “grandeur”.
El què hui són plors, ahir era festa. Ens han fet una mala jugada, potser, però nosaltres hem anat d’orgullosos i prepotents pel món: tinc coneguts i saludats que coneixen països exòtics tant bé com jo conec la Serra d’Aitana.
Hem dissenyat el present que estem patint i descobrint. Res ha estat deixat a l’atzar. Els nostres joves han crescut sota el miracle econòmic espanyol sense especificar.
I per què dic aquestes coses que tots sabem i reconeixem? Perquè hem de saber d’on venen les nostres mancances que ara, sembla, que acabem de descobrir: el consumidor ha deixar de ser-ho per imperatiu de la realitat cruda i evident. No podem consumir cotxes, apartaments, viatges, aniversaris, festes, vestits, cerveses... ens hem despertat del somni. El senyor que ens regalà la droga, que possibilitava el consumir, ha canviat de plans.
Culpables, per acció o omissió tots. Uns més que altres però tots. Més, aquells que han tingut responsabilitats, i han permés, que la festa continuara sabent que havíem tocat fons.
No podem acollir-nos al benefici de la ignorància: la tradició dels grecs i del Mediterrani mil•lenari no ens ho permet. Sabíem que els excessos tenen conseqüències.
Després de tot, la història continua fluint i ens porta i ens espenta a una nova realitat, on no ens havíem preparat ,per fer-li front. Feliços nosaltres i despreocupats.
Les ideologies a Europa han estat enterrades. Ara sols es parla dels substantius corrupció i mercats. La corrupció és veïna nostra, però els mercats ningú sap on són. Es parla del poder financer com si d’un fantasma molt llunyà es tractara. Anem per bon camí en el diagnòstic, però hem de tornar a dissenyar el present amb altres teòrics.
Aquells que han permés que siguem on som, han d’apartar-se per no perllongar l’agonia actual: estem vivint un fracàs multitudinari i general.
Ara bé, una minoria poderosa, i sense cap de problema social-econòmic , està atenta al canvi i farà que no se n’ isca de mare...la història altra vegada pot ser-nos molt útil, també la memòria, de l’anomenada transició democràtica recent.
Una empenta històrica estem vivint. O tal vegada una sacsejada. Les revolucions eren al segle XX, no?