A casa amb els meus pares

I així m’ho va contar: ... els meus pares en sa casa , en l’esplendor de les seues vides, joves, asseguts en el seu sofà somrients i feliços. Un dia clar amb la claredat de la primavera, ben vestits , a la seua... mentre jo desitjava abraçar-los amb totes les meues forces. Però ells indiferents a mi, deixant-me fer...com sempre han fet. Sorprés per la meua visió, que per un costat no acceptava eixa realitat tan viva i tan bella, i, per altre costat la necessitat d’agrair-los el be i la felicitat que hem van regalar mentre van viure. I aquesta era la dualitat: mentre van viure, i es que ara no eren en aquest món on jo visc... i com no ho acceptava volia despertar del somni que m’atrapava en les seues vides actuals tan llunyanes a aquest món on vam viure nosaltres tres fa un grapat d’anys.... Volia despertar del somni perquè no acceptava el que estava vivint, però era impossible, no despertava del somni, era real la situació.

A sa casa, en el menjador-sala d’estar érem. Com un dia qualsevol de les nostres vides de quan érem vius i d’aquest món. Ells en els millors anys de parella amb fills. Però en aquest somni el vell era el fill jove que va viure eixos instants màgics i inexplicables a la raó.

Impossible despertar en la vigília de la raó que negava la impossibilitat de conviure amb els pares morts feia anys, i menys encara amb uns pares jóvens i bells.

Jo vaig ser al mateix temps en els dos móns: els d’ells, desconegut per a mi, i el meu, que no accepta la nova vida dels morts... mentre atrapat, somiava conscientment una realitat dual inexplicable que amava.»