dissabte, de febrer 11, 2017

A casa amb els meus pares

I així m’ho va contar: ... els meus pares en sa casa , en l’esplendor de les seues vides, joves, asseguts en el seu sofà somrients i feliços. Un dia clar amb la claredat de la primavera, ben vestits , a la seua... mentre jo desitjava abraçar-los amb totes les meues forces. Però ells indiferents a mi, deixant-me fer...com sempre han fet. Sorprés per la meua visió, que per un costat no acceptava eixa realitat tan viva i tan bella, i, per altre costat la necessitat d’agrair-los el be i la felicitat que hem van regalar mentre van viure. I aquesta era la dualitat: mentre van viure, i es que ara no eren en aquest món on jo visc... i com no ho acceptava volia despertar del somni que m’atrapava en les seues vides actuals tan llunyanes a aquest món on vam viure nosaltres tres fa un grapat d’anys.... Volia despertar del somni perquè no acceptava el que estava vivint, però era impossible, no despertava del somni, era real la situació.
A sa casa, en el menjador-sala d’estar érem. Com un dia qualsevol de les nostres vides de quan érem vius i d’aquest món. Ells en els millors anys de parella amb fills. Però en aquest somni el vell era el fill jove que va viure eixos instants màgics i inexplicables a la raó.
Impossible despertar en la vigília de la raó que negava la impossibilitat de conviure amb els pares morts feia anys, i menys encara amb uns pares jóvens i bells.
Jo vaig ser al mateix temps en els dos móns: els d’ells, desconegut per a mi, i el meu, que no accepta la nova vida dels morts... mentre atrapat, somiava conscientment una realitat dual inexplicable que amava.»

dimecres, de desembre 14, 2016

Triangulació

Els camins del senyor són inescrutables....Hui, ara mateix, he compartit uns vins amb els fills de dos persones que es van estimar mentre van viure. Nosaltres, la generació posterior acabem de coincidir en la barra d'un bar.
Per atzar (cosa imposible) una quarta persona ha fet d'amfitrió per a unir-nos en uns nous llaços. El cercle ha esclatat. Els déus ho han permés.... De tres bons amics, dos ja desapareguts d'aquest món, acaben de reconèixer-se'n tres: dos són fills i un és nebot.
Sumant pedaços de la memòria que s'han contat se n'ha creat una altra ben homogènia, tota una herència vital d'un temps passat.
Gràcies, fades, déus.... que heu permés la màgia de l'encontre...i possibilitar la continuació de la història de l'amistat heredada...
Som atents als designis del "Senyor" no veig altra explicació. Coses de l'atzar per alguns.

diumenge, de desembre 11, 2016

Una nit especial

Fa molt de temps que no visite este blog. Hui gràcies a una lectura d'una saludable entrada de Marina Castells , que m'ha motivat omplint-me d'energia, vaig a retornar a mi mateix, a dins de mi mateix.
Marina , que no conec de res, em sap molt familiar i estimada. Ella parla d'empoderar-nos, de posar en ús tot el poder que tenim; i sí així és. El poder de crear-nos i manifestar-nos poderosos està a dintre nostre.
Quan s'agafa un ou d'una au i eixe ou es covat per una altra espècie d'au , i sense cap de contacte amb la seua espècie originària, una volta ja gran, el seu cant ens recordarà la seua espècie. La genètica, o allò que jo entenc hui per genètica haurà actuat com un poder des de dins, a pesar del cant dels seus nous pares. Estava dins.
Una llavor de qualsevol arbre també porta el seu poder dins. Creixerà més o menys, dependrà del medi on cresca.
El medi.  Paraula clau. El nostre poder com a criaturas humanes hi és, necessita l'ambient adequat per a florir i manifestar-se.
El camí està traçat.
He tornat...

dimecres, de març 12, 2014

Ni bons ni dolents: hòmens

Aquest matí ho tenia clar: els hòmens la mesura de totes les coses. Ara, ja ben entrada la vesprada i després d’haver-me  pres  una tassa de xocolate espés, no sé si sabré explicar els fets que em rondejaven pel cap quan passava de, l’estat de dormir, a l’estat de vigília, però encara dins del llit, a mitjan despertar.
Ara en la recreació, la raó intervé de plé, modificant el guió original i lliure, però amb el cap en el coixí i ben tapadet no podia escriure...
Els hòmens, dic, amb el nostre comportament afavorim la presència de la història d’una manera ben definida, que és la que és perquè així hi actuem. Em venia al cap els hòmens que van fer possible Canal 9 a València en tot temps de la seua existència: un bon exemple de la manipulació acceptada i compartida des de dalt i des de baix perquè així ho decidiren els seus actors. Els hòmens en la mesura que ho som manipulem des  que ens alcem fins que ens gitem. Ni bons ni dolents: una manera de guanyar-se el sou tothom i des de distintes opcions i responsabilitats, suposant que existisquen responsabilitats davant d’algú. Canal 9 sempre ha respost  a unes necessitats marcades pel  seu màxim responsable elegit per una mà del Govern del Consell de la Generalitat. Els interessos sempre han estat dirigits en un sentit afavoridor a les circumstàncies que convenien en cada moment històric a una manera determinada de mirar allò que anomenem realitat. Bé, en estat de vigília, deia, i em sembla que el fil era el que ara recree.  Si l’ens es va convertir en un monstre  ha de ser perquè eixe era l’objectiu.
Canal 9 va ser la xispa de la vida en un territori difícil d’anomenar, però que s’estén des de Castelló a Alacant passant per un històric territori que dóna nom a la nostra llengua.
Els hòmens, altra volta, però ara de CocaCola s’han alarmat  perquè han vist en perill els seus llocs de treball. Una empresa que guanya diners, però no tants com voldrien i desitjarien els amos. Els treballadors envasen i fabriquen un producte que ni necessitem ni falta que ens fa. Ells mateixos, els treballadors, han protagonitzat i han afavorit un boicot al producte i d’aquesta manera pretenien pressionar a l’empresariat.

Els treballadors d’estes dos grans empreses  han mostrat un alt grau de consciència als que pensàvem que no en tenien. Gran error, la consciència ens unix a tots quan les circumstàncies ho fan possible i axí es decidix. I no pot ser d’altra manera. Ni bons ni dolents: hòmens.

dilluns, de desembre 09, 2013

Per què hem de llegir els clàssics?

Ací ho expliquen. Però a més, podràs escoltar i gojar sobre la necessitat d'escriure i traduir les paraules i els textos. Endavant...

dimarts, d’octubre 22, 2013

Josep Pla, 28 de setembre de 1918. O hui mateix


28 de setembre de 1918, Josep Pla al Quadern Gris:


"...El meu pare és un home que hauria volgut que la política impulsés els homes, que posés en marxa les fonts de riquesa –sobretot de la riquesa agrícola– i acabés amb l’abandó, la ignorància, la petitesa i el contrapès de deixadesa de la vida. Estic segur que ha llegit i meditat tots els programes polítics que s’han llençat des de l’any 1888 i que ha constatat la inanitat de tots aquests papers. No havent trobat cap agrupació que portés a la pràctica el que hauria desitjat, s’ha quedat al marge de tot moviment polític.
Deu o dotze anys enrera, quan vaig començar el batxillerat, sentia que deia:
–En aquest país tot està per fer…
Ara sento que diu molt sovint:
–En aquest país, no hi ha res a fer…
Durant aquest interval, ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arròs de Pals, o sigui la conversió d’una gran quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnífiques terres de rendiment. En aquesta magna operació –la més important d’aquesta comarca realitzada de segles, en el terreny agrari–, el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura, hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És a dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella de Montgrí, fou suficient per a haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arròs fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.
De vegades, parlem de tot això i jo li dic:
–La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…
–És clar –em respon–. Són els qui tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.
–Vols dir?
–Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.
–Però que potser hi ha alguna altra divisió?
–Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…
–Si les coses són així –li dic després d’una pausa–, tu què m’aconselles?
–Jo no aconsello res!
–Però és possible que no m’aconsellis res?
–Jo no aconsello res!
–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:
–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…
Les conseqüències de l’aventura de l’arròs de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que emmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.
Aquesta bola de lletres acompanyà els meus primers passos en la política –en realitat fou la meva primera escola política. No em sap pas greu de dir-ho."

Molt actual, no? Persones de bona fe i malparits. Una apreciada distinció.