Sóc ferit de mort

Sóc ferit de mort.

El meu to és l’adequat.

Quan l’ànima s’arrastra pels camins vells en busca d’una senyal i,

no la troba una vegada més...

És que el meu temps s’ha esgolat pels camps erms.

No he sabut trobar.

No he sabut.

Sóc lluny del què sé cert.

Sóc molt lluny de mi.

No he trobat el meu espai,

no me l’he construït.

Sóc ferit de mort.

Té alternativa l'estupidesa?

Un huracà ens portà anys de riquesa econòmica i financera. Parle dels últims vint anys, abans de l’esclat de les hipoteques brossa als EEUU.

A partir de l’esclat als EEUU., es contagià Europa, partícip necessari en l’assumpte i, s’inicià la davallada de manera descarada, a Irlanda, Portugal i Espanya.

Els gestors i promotors del miracle econòmic arreu, ho eren en la creació de fum de boja econòmica, de màgia econòmica. De no res, s’anotaven beneficis que en un mercat fantàstic s’especulava i s’obtenien més crèdits fantasmagòrics.

Màgia i més màgia en mans de mags piramidals. Es tractava d’un miracle. S’havia aconseguit la pedra filosofal per fi: or a partir de papers.

Un altre huracà, ara a la inversa, està posant les coses on han estat sempre: els diners, constants i sonants en poquetes mans i en poquets països.

Res no ha passat sense la col·laboració necessària de la ciutadania. Qualsevol vividor simpàtic, que oferia guanys a venir, ha estat catapultat a la cúspide de la piràmide política. Ningú ha preguntat l’origen de la riquesa que entrava als consistoris i governs. No importava si ens regalaven bocates de saltxitxò o ens beneficiàvem en altres serveis.

El model no s’ha posat en dubte. L’estupidesa té alternativa?

Retall

En els últims cinquanta  estius, els què l’han acompanyat  en la memòria a través del temps que li ha tocat viure, i des dels quals, assegura, ha conegut la vulgaritat, la mediocritat i la mesquinesa, des del carnaval de la falsedat diària; està tot llest per a començar la festa del poble: el castell a la platja, l’enllumenat  especial al llarg dels carrers del centre, els petards, els canons... el soroll dels trabucs, l’alcohol necessari, la música popular.... Tot ensamblat en el joc de mostrar la força de l’ego familiar i tribal al carrer.

Una setmana de manifestació de la grandesa de l’inconscient treballat des del conscient de tot l’any. La força del poble es lluirà  en germanor en la festa i, s’executarà  en clans durant la resta de l’any. Tot per al poble sí, però amb distincions.

Des de fora de la festa també es viurà, però amb infinitat de matisos enfront de l’espectacle mai disseccionat.

 La cohesió dels que ocuparan els carrers sense necessitat de permís governatiu, en estos dies, en què les autoritats  recelen de les manifestacions per les pujades d’impostos i per les retallades de serveis públics, és com a mínim, cridaner.

¿Fester i manifestant  del descontent  social i cívic a deshores? ¿Per la vesprada de bracet del que col·labora i afavoreix  les retallades i per l’endemà escridassant-lo?  Trastorns bipolars  per a estudiar els experts.

Cohesió de grup, sense dubte,  des d’una mirada  decepcionant.  Incoherent i penós, des d’una mirada freda.

Els grups s’autoestimulen i s’autoalimenten i s’autoperpetuen  des de tots els temps en les nostres cultures.  Si vols “medrar” apunta’t i seguix l’escalafó que t’assignaran.

Des de la mort

Manuscrit 1

Del fracàs, no precisament escolar.

M’envien publicitat per a màsters  i estudis de postgrau de distintes especialitats. Quina ironia. Per a què? Per  amor a l’art ha de ser.

El gran fracàs de la societat espanyola (¿?) consisteix en preparar a joves ciutadans per a res, per a cap futur.

El miracle espanyol dissenyat pels nostres representants ha resultat ser un pla que s’aguanta en el no-res, en una bambolla existencial  i vital buida.

Hem reglamentat la societat civil en totes i dada una de les actuacions més innòcues i vàcues  imaginables:  al volant d’un vehicle privat  o transitant pels espais públics o privats. El ciutadà l’hem convertit en persona presumptament culpable.  Culpable de tenir uns estudis, un màster... i exigir dignitat.

Hem aconseguit una societat que ni Aldous Huxley s’haguera atrevit a relatar.

Els dissenyadors de societat segueixen dissenyant-nos-la  en els despatxos dels poderosos partits polítics, grans bancs i grans empreses.  Un complot ben amerat amb la complicitat del futbol  a manera de religió.

Si hi fora possible hui una revolució, els primers símptomes  d’esta, serien la cremada dels estadis pels revolucionaris. El nou  opi del poble (¿?) són els mitjans de comunicació i el futbol.

De zombies es parla hui, referint-se a la banca. Zombies en realitat, som els ciutadans que poblem estes terres del senyor.

A escala reduïda

D'alguna manera ara som , en general, més respectuosos amb el medi ambient. L'anomenada crisi econòmica està aturant no sol el consum més superflu i innecessari, sinó també, la destrucció de paratges naturals i paisatges verges al nostre entorn.
Vivim un canvi d'hàbits i costums, la crisi ens porta a noves possibilitats en la vida quotidiana.
La reflexió és més necessària que mai. La humanitat es gira i mira al darrere, assolada, per les barbaritats comeses.
Cal mirar al davant amb altres intencions. L'amor ens salvarà en aquestos temps de desorientació. No hi ha millor visió del món que la mirada esperançadora i que, desitja estimar.
Duem massa temps valorant en excés el paper moneda, ara en format targeta de plàstic. La gran estafa ha estat la idea de semblar i comportar-nos com a rics, burgesos  o aristòcrats.., tots ben vestits, ben menjats i ben viatjats. Aparentar. Un model de vitrina basat en la competició. Sense límits, sota els preceptes de llibertat i progrés.
En aquesta competició, d’almagatzematge d’objectes personals en espais delimitats i exclusius, un bon dia, despertàrem amb un mur de formigó al davant dels nostres nassos. El mur ens impedia progressar en llibertat i en progrés en la nostra cursa. Deixàrem de ser amos de les nostres decisions al no disposar del poderós paper moneda o plàstic.
El poder personal, venut sota els dos preceptes anteriors, ha estat un mirall.
Es pot viure des d’altres perspectives? Clar! Comencem ... enamorant-nos, és una metzina barata i miraculosa.

(No he parlat de culpables. Per a què? Els ho hem permés, de qualsevol de les maneres. Ni culpables ni innocents… Ni uns més i altres menys. La fira i l’espectacle no haguera funcionat com ho ha fet sense nosaltres. Però això ho deixem per a un altre dia).

Dormint, així va la cosa

Ahir, el 75% dels meus alumnes de 4t. de diversificació, van faltar a classe. He de dir que en el meu centre escolar, ahir 30 d’abril, no teníem el “pont”  de l’1 de maig. Els pares i mares dels meus alumnes van permetre l’absència dels seus fills a l’Institut. Supose que els pares i mares estan assabentats de la falta d’assistència, i em justificaran la no presència dels seus fills demà 2 de maig. Llegirem les justificacions amb molta atenció.

El meu centre pertany al sistema públic d’ensenyament de la Generalitat Valenciana. Em pregunte que si el centre fora privat,   ¿els pares hagueren permés el “pont” particular i personal?

Hem treballat a classe molts temes sobre la responsabilitat personal, el futur professional i la crisi econòmica i no econòmica que estem constatant en el  dia a dia, d’estos xiquets de 16 anys. Evidentment he d’haver-ho fet molt malament.

La falta d’assistència d’ahir, no és una anècdota. L’absentisme és una pràctica habitual al llarg del curs. Mil raons i justificacions al·leguen els pares i mares en les faltes d’assistència dels seus fills i filles. A primera hora del matí: 8,20h, la primera classe lectiva, és una hora fatídica. Els retards són habituals. No poden alçar-se del llit. Durant les tres primeres classes lectives del dia es mouen regits pel subconscient, l’ego “desperta” i es manifesta amb tota la  seua força sobre les 11 del matí. Els professors ens mostrem satisfets en eixes tres primeres hores, en les quals, l’alumnat encara somnia amb els ulls oberts.

Estos xiquets són el nostre futur i el futur del país.

L’assistència a les aules no és  per “aprendre” sinó perquè és “obligatori” i no tenen res millor a fer . S’avorreixen normalment , no sols a les aules, també en les seues vides. Estan sensibilitzats per a consumir i jugar en espais tancats. L’escola no els ofereix eixa possibilitat, per tant, cap interès cap a ella.

Clar, parle del què conec, l’escola pública i gratuïta. Y des d’un punt de vista general. En un marc concret, Benidorm, ciutat turística. Ha de ser una excepció la meua experiència.

La caiguda dels déus

Hui s’ha fet públic el veredicte del tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava  contra una banda de delinqüents en una trama corrupta  –diners de l’estat—que maquinava la manera  d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc  a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases:  la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat  –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van  fer. A Garzón també, per  perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus:

Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari  manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec,  i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic  es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven  –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement   –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia—  quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc? La Constitució, Les Autonomies, els sindicats, els partits polítics... ¿són un model a divinis?

La València de Rita Barberà.

Sóc un valencià de la Marina Baixa.
A la capital de l’antic Regne la visite molt de tard en tard, i des de sempre, per motius professionals o mèdics. L´única connexió viable per a mi, és l’autopista, de pagament, tot un avís per impedir la visita de plaer i poder saludar als meus conciutadans . He tingut que pagar durant estos últims trenta anys una “tassa” a Aumar per visitar-la. Quan no existia l’autopista, el viatge era una odissea: travessàvem tots els pobles costaners –des de Benidorm a la mateixa València— per poder aplegar a la capital. L’aeroport per desplaçar-me a València, des d’Alacant, sempre ho he considerat un disbarat, per la pèrduda de temps que m’ocasiona l’anar i el tornar. El ferrocarril és preferible: em deixa al centre de València, però he d’anar de la Vila a Alacant (sumant seixanta quilòmetres extres al viatge). Els geògrafs en diuen vertebració a l’eix de comunicacions de un poble o un País. El meu País està molt mal vertebrat, i quan ho està bé, és paga una tassa pel peatge. Les poquetes vegades que m’he passejat per la València històrica m’ha encantat la seua gent: m’he sentit part del tot. He tingut cabuda i m’he sentit valencià entre els valencians que ho són. La meua preocupació actual del cap i casal és, que com pot seguir sent alcalde Rita Barberà ? Que ens passa als valencians? Per què permetem que ens governen estes persones? Rita Barberà, que per cert no conec de res, em recorda a la meua sogra, una senyora sense estudis, però que sap “treballar-se” a qui ella vol, per a aconseguir tot el què es proposa. I quan dic treballar-se, vull dir regalar una pastilla de xocolate a un, un quilo de peix a un altre o una dotzena d’ous al més d’allà. Tots contents i agraïts amb ella. Una espècie de “Bigotes” d’anar per casa. Quin poble és el poble valencià? El que funciona per recomanacions? Sembla que sí: Rita i la meua sogra són escola de vida. Una escola de vida . Una altra València hauria de ser possible.

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any!

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any! No hauríem d’oblidar la cita anterior. Després de llegir les mesures del nou Govern espanyol, sembla que l’adversari, en la declaració de guerra institucional, a la crisi –la nostra batalla— les mesures dictades van encaminades a “corregir” la maquinària de l’Estat. Com si l’engranatge fora el culpable de l’especulació financera. Contra aquesta –especulació— autèntic adversari, en la batalla per la supervivència de l’Estat democràtic ni piu, com diria un amic. Les finances especulatives han posat a l’Estat contra les cordes, com si d’un ring de boxa es tractara. Els tècnics –generals— economicistes estan portant la batalla confonent l’adversari: estem “matant-nos” entre nosaltres, en esta lluita inútil. I el que és pitjor, anem a quedar-nos sense municions. Un crit contra la insensatesa. Un crit contra la confusió pertorbadora. Un crit al trellat. Les úniques persones que estan en condicions de posar l’ase al davant del carro, són el personal del 15M. Són els únics amb propostes encaminades a definir l’adversari , la recuperació de la dignitat i la raó. Ni aigua als que no ens n’han deixat enmig del desert on som: sense criteris d’orientació, ni capacitat d’analitzar el per què més senzill. Jo no tinc res en comú amb un especulador financer que s’ha format personal i exclusivament, per a especular amb mi, amb la meua vida. És ell l’adversari, no la maquinària de l’Estat, ara, exànime.

Pamflet

El moviment 15M està marcant el pas en aquest País i en aquestos moments. Les consciències lliures adormides en aquests últims trenta anys, comencen a dir ací som. La crisi econòmica i social, entre altres raons, ens ha despertat del somni del consum i tot gratis, o quasi. Hem necessitat veure’ns al carrer, expulsats, per despertar . Benvinguda crisi. El planeta o medi ambient, s’ho trobarà. Ja no s’inicien xalets en les altures de les muntanyes, ni, a la vora dels mars. Els diners s’han escampat a llocs que desconeixem. Dormen, esperen. Tenim una cita electoral el 20N. Ho tenim clar? Votarem als que han destruït tot un País? No pense en els últims quatre anys. Pense en els responsables polítics d’estos últims vint-i-cinc anys. Els votarem? Disposem de totes les possibilitats d’elecció, en les properes eleccions, des de la dreta a l’esquerra. Haurà que votar –si és que penses fer-ho— a qualsevol, excepte als partits responsables de la malifeta que patim. Dreta o esquerra, dos conceptes antics i rovellats pel consumisme i la banalitat humana. Si penses votar, fes-ho, però recorda-te’n dels responsables, d’estos últims vint-i-cinc anys! Tenim futur. Es tracta del futur dels nostres fills i dels nostres néts.

Indignat amb nosaltres

Ahir vaig haver d’anar a València per qüestions mèdiques rutinàries. Hui quan he tornat a la meua faena, m’he trobat la classe on habitualment treballe amb els meus alumnes, amb desperfectes intencionats: la llibreria d’aula desordenada i amb brutícia, els radiadors sense els tapons que regulen l’aigua, una taula de l’alumne amb un torniol cargolat per a fer malbé al qui s’asseu ... Treballe en un lloc on pots trobar-te el millor i el pitjor de la societat, això no és cap novetat. Però per què destrossar i fer malbé allò que no és nostre? Es suposa que l’alumnat no ha estat mai sol a classe. Sempre són amb un professor. Quan, com i per què de l’actitud incívica? El cap de setmana passat, per la nit, uns adolescents, ara en la zona que jo residisc , ens van regalar, en el lloc de la celebració, tot un sortit de botelles de diferents begudes, bosses de plàstics de tots els colors i mides, vomitades i altres deposicions que, vam descobrir al matí següent, els que ens permetem un horari diürn els dies festius. Considere que la crisi econòmica no forma part de les nostres consciències. Vivim, encara, la borratxera de tot gratis i que la festa continue. Podem divertir-nos d’altres maneres, amb altres actituds? Tant mal ho fem a l’escola o a casa que, els nostres fills o alumnes, no saben dipositar en les papereres tot allò que ha d’anar a elles? Podem permetre’ns la continuïtat de la festa perpètua? Demà és festa, el dotze d’octubre, de què va això? Què celebrem Déu meu? Ens han canviat la Constitució, la que era Sagrada, en qüestió de vint-i-quatre hores. Mig país sense faena i, demà festa. Sols falta que férem una traca o un castell de focs d’artifici, amb un préstec de la CAM. No són els xiquets adolescents, són els vividors, adults, que, han establert un sistema, amb èxit, d’estupidesa ciutadana que cal explicar i denunciar.

La figuera

L’any passat, un company de faena, em va obsequiar un bastó de figuera. Era ple hivern. Seguint les seues instruccions, el vaig deixar amerant-se, de forma respectuosa i com em va dictar el sentit comú. Una setmana o dues després, vaig estibonar el bastó en un test amb terra. El sistema del rec també el vaig dur a terme segons el meu criteri: quan la terra del test m’ho demanava.
Del bastó va esclatar, en plena primavera, una figuera immensament petita i bella. Els pàmpols verds semblaven de figuera vera conreada al camp lliure. Creixia a ull.
Un bon dia em vaig adonar de la presència de brots que no m’explicava ni sabia definir. Cada brot, a peu dels pàmpols, esdevingué en petitíssimes figuetes verdes que han anat augmentant de volum de forma desproporcionada al cos de la figuera.

Ara sóc en la fase de degustació. Una delícia gratuïta de la figuera agraïda. Són figues negres que cull, dia si, dia no, quan comencen a badar-se posant-se a punt, invitant-me a la degustació. Maduren progressivament. De la primera que vaig collir, negríssima i polidament esquerdada, a l’última que menjaré, (encara en queden bastants de verdes i petites) faig una estimació, haurà passat tot el mes d’agost. Tot un mes menjant figues d’una figuera d’un test de la terrassa de ma casa!
He de confessar que amb l’estimació del sol i la humitat que proporciona l’aigua, d’un bastó de figuera, s’ha produït una meravella.

digues no.

Dir no, és molt fort.
Pense ara en tots el personatges que s’han enfrontat a l’autèntic poder: han acabat mal. Anar de mitges tintes, t’assegura la vida un temps. Adular t’assegura un bon futur moltes vegades. La ironia et permet anar fent de forma sinuosa. Amb el cinisme s’arriba més lluny.
En els sistemes polítics d’un sol partit la submissió és l’única possibilitat de mantenir la faena i la vida. La crítica sol ser acceptada si és piadosa. L’humor, en aquest cas, actua com a vàlvula d’escapament en l’olla a pressió que es sol viure en aquestes circumstàncies.
Tot açò està rodant-me pel cap davant de la decisió, que he pres, al voltant de votar o no votar en les properes eleccions generals.

Fer ús del dret al vot o no fer-lo? En cas de fer-lo, a qui vote?
Totes i cada una de les posicions sobre el dret al vot, tant exercint-lo com de no exercir-lo, estan justificant-se segons els interessos partidistes dels diferents grups socials que entren en aquest joc. Els raonaments, en la propaganda ,són utilitzats per experts en marketing, des dels punts de vista que beneficien als qui financien la campanya del joc quadrianual . (Me’n recorde ara de l’últim anunci, televisiu, abans de la mitja nit de qualsevol 31 de desembre. No són així les campanyes electorals? ).
També em roda pel cap la idea –estesa i acceptada— que els extremismes no són aconsellables. Vivim, en l’actualitat, moments de mediació. Paraula que em recorda el cinisme. Mediar abans d’... acudir a la justícia, perquè ni està ni se l’espera?

Vivim en una societat amb gustos infantils ben treballats, sembla que tot siga i depenga d’ una vella tòmbola teledirigida. Sort. Que tingues sort, et solen dir en qualsevol activitat emprenedora. Anar passet a passet... per a què res no canvie, dic jo.
Qualsevol organització social que acabe amb algun membre en el Parlament, el Parlament acabarà amb ell, engolint-se’l en el sistema.

Sembla que Groutxo Marx és el model a seguir: pensarà i dirà allò que vol escoltar l’altre, seguint un llistat intercanviable de pensaments. Tot per a què el joc i la festa no pare. Has de ser graciós, també semblar-ho. Empatia, diu la modernor hui.
Mentre diguem i escriguem estupideses des de la marginalitat, i ningú ens faça cas, això ens assegurarà la supervivència. Però ai! si el que diu no al sistema, ho fa com a portaveu d’un grup social organitzat i nombrós. La cosa canvia radicalment: no t’aplicaran cap resolució de mediació, ni de justícia, et liquiden, amb tècniques sofisticades, o no. Exemples i casos? No cal.

Els espiritualistes, que saben molt bé les debilitats dels hòmens en societat, han resolt el dilema representatiu, conreant la poesia. Potser siga, la seua mirada, absentista i marginal, la de tenir en compte.
El Diguem no de Raimon va ser com un terrosset de sucre en el mar. Ell encara va pel món cantant... altres cançons.

Un trio especial

UN TRIO ESPECIAL.

Primera Part. Ell i ella.
Són coses que passen i, si a continuació, segueixes amb la lectura, potser et sorprengues, o no. Tenim la sort de tractar una còmplice en aquesta bella història, perquè de bella ho és. El què ja no tinc tanta seguretat és en la meua manera d’elaborar el tema sorprenent.
Ella és la llibertat en forma de senyora: alta, jove, molt agradable en el físic i en el seu imaginari. Una criatura excepcional. No conec altra senyora semblant, ni en tinc de referències. Escric, veient els seus ulls verds i vius com l’aigua. És la còmplice del contista. Europea en el sentit burgés que ha heretat les empentes del segle XVIII, del XIX, i del XX, deixant tota creença religiosa al marge del seu camí vital. És una producte del segle XXI ben assaonada.
Ell no se com és, físicament vull dir. La seua religió és Singh. I per ací és per on hauria de començar la bella història. Un senyor creient i practicant d’una religió índia, on Déu l’acompanya en tot moment i en tota circumstància, des que s’alça fins que es gita.

Segona part: l’encontre.
Ell la veia cada dia passar pel davant del seu establiment comercial de la moderna ciutat turística, a la vora del Mediterrani espanyol. El “veure-la” és quasi un distintiu d’ella. Tots els homes veiem sempre certes dones, es fan de notar, i no fa falta que ho detalle més: quan caminen pel món, sols en veus una, tenen eixe do. Destaquen sobre les altres dones: l’aire que respiren? el caminar? el color de la pell? la figura? l’aroma que les envolta? No ho sé. Destaquen. Ell és de nacionalitat índia, i com tots els homes de la rodalia, també es va quedar atrapat per la presència d’aquesta senyora que vorejava el seu establiment.
El sexe no sap de religions quan el desig espenta.
Va començar a ploure aquella vesprada, l’excusa per apropar-se i mantenir una primera conversa li va semblar urgent: buscà un paraigua de forma atrotinada i eixí corrents darrere d’ella, que caminava sense protecció. Bona tarda —li digué. Puc acompanyar-la? –continuà.
La conversa va continuar tots dos a sota del paraigua pel carrer tranquil i poc transitat. No se de què parlaren, ni com sorgí l’amistat a través del temps de la tardor, de l’hivern i d’aquest estiu. Però l’amistat produí els seus fruits al mostrar tant ell com ella la sinceritat i la honestedat.
Per altra banda, no hi ha millor manera per conèixer de debò les persones, que compartir amb elles, el menjar i el sexe. Els compartiren.

Tercera part: el trio.
Ell és un massatgista consumat: atent, respectuós i amable amb la seua estimada amant. La prepara i la tracta com a una deessa, amb olis i perfums en un ambient com si es tractés d’un conte de l’orient antic. Amb tot el temps del món. Un cerimonial difícil d’imaginar si no ets allí. Ella es deixa dur, somriu mentre li acaricia des dels ditets dels peus a la nuca, passant per tots els indrets del cos.
Mai han estat sols: unes fotos de dona, emmarcades, contemplen les escenes íntimes , altres fotos, també emmarcades, també els contemplen, però estes són unes pintures d’un buda.
Ella no ha fet cas d’aquests detalls: la mateixa dona en diferents retrats actuals, com si estigueren disposats per a contemplar-los, mentre disfruten dels seus cossos en el llit. Ella es deixa portar per les delícies de l’indi.
L’escena de la intimitat sempre acaba, una vegada la seua estimada ha arribat al súmmum del plaer, amb ell de genolls en un reclinatori, mentre el buda el contempla.
Tot un misteri per algú tan descregut com jo.

De sabaters

Agost, quatre o cinc, no ho sap amb certesa. La Cala de Finestrat, a la tauleta més a prop de la platja. A l’ombra que hi és a les huit quaranta-cinc a.m. A l’extrem de llevant de la cala te’l pots trobar.

És en l’instant màgic d’un dia que ho és ara mateix.
Brisa suau i fresca que li entra des de dalt de la cala –s’esgola seguint el tram humit antic— mentre li seveixen, amb un somriure, un cafè amb llet en tassa blanca de terrissa, i mitja torrada de pa amb oli, que es servirà al gust.

Parla amb ell i riu de ser on és i ser ell mateix. Tot flueix natural des del seu benestar amb el lloc on es troba, on és servit: tauleta, mar, platja, sillonet, aire, cambrer, gent anònima, netedat, claredat, núvols, música, aire, ara de llevant que està entrant.... la ment lliure, surant i jovenívola, innocent, sense memòria.
Gent caminant pel trencall de la mar on l’arena et permet fer-ho amb el plaer de la comoditat. Tot va produint-se sense memòria, en present, amb la llibertat neta i honesta i agraïda.
Continua expressant emocions mitjançant el seu bolígraf que ha agafat abans d’eixir de sa casa, boli i tres fulls blancs, tres.

Continua escoltant la música de fons, dobla el primer full blanc per a continuar escrivint. Ho fa. Ara amb el llevant amb més alegria i coratge, fresc, molt agradable. Un dia d’agost a la vora de la mar amb el plaer conscient. Totalment sol en l’Univers impersonal. Un en l’engranatge incomprensible i inabastable. Un ser lliure com a producte d’una societat que li ho ha permés i ho ha fet possible. Un luxe hui. Ser lliure amb res o quasi res i amb tot, amb el caminar personal egotista.

De pensar que el nostre personatge s’havia proposat escriure sobre un article que va publicar ahir el diari Información, que tracta sobre dos sabaters del seu poble .... i ha acabat escrivint sobre ell, el què és, o el què ha de ser, com els sabaters, els més barats d’Espanya i, potser, els més lliures de tots els seus conciutadans : no es queixen, semblen honestos, tenen faena... passen desapercebuts. Són un exemple.
Fins ací el full blanc manuscrit, doblat amb dos en blanc, que m’he trobat a sota de la tauleta més a prop de la mar.

Bon dia!

S’alçà del llit en busca de la pau del matí a la voreta de la mar. Ell i la seua gossa gogen a aquestes hores, on el sol acaba de llostrejar cada dia més al Nord-Est i, la mar, en calma també es desperta a la claredat. Pau, molt pau: sense xiquets cridant ni fotent.

Una dutxa amb aigua freda i a desdejunar al Masssai de la Cala de Benidorm. Fullejar els titulars de la premsa de hui... catàstrofes institucionals, deutes institucionals... però el remake de la festa continua, ací i allà, com si fórem a l’any 2005. La Festa del Corpus amb les xiquetes verges ben abillades per les mares riques o fantasioses, no ho sap molt bé! Ho llig a la premsa... ell no hi era, ni ho ha vist mai en viu.

De tornada a casa agafa la moto per comprar el pa al poble. Un policia municipal el para: “¿no se ha dada cuenta que no lleva el casco?” No no m’he donat compte, gràcies per avisar-me!, li solta com si res. Tot digne l’observa el policia. “¿Tiene casco? “Sí, el porte a sota del seient!” El guàrdia li perdonà la vida com si foren a l’Oest americà de fa dos segles.

Mentre els paraïssos fiscals són a l’abast dels poderosos, per no parlar del desgavell econòmic provocat pels excessos dels polítics de torn, a ells, els ciutadans d’a peu els fiscalitzen, per no portar posat el cinturó de seguretat , o el casc, si ets motorista. O en un altre extrem, si et denuncia la teua parella, i tu ets home, directament t’emmanillen.

S’ha regulat fins a extrem increïbles la vida diària dels ciutadans, però s’ha fet màniga ampla en els assumptes, que han generat que un país se’n vaja en orris. I damunt no existeix legislació que demane comptes als que han malmès l’economia de tota la ciutadania.
Salut!

Després del 19J

El moviment del #15M hauria de despreocupar-se de la premsa estatal. Les portades de la desinformació, quan no manipulació, segueixen el quefer lògic dels seus interessos: la política de hui, bipartidista, o d’allò que és políticament correcte en el bipartidisme.

Si estimen una #democraciarealya haurem d’obviar, públicament, la premsa que és altaveu dels grups econòmics que estan jugant amb la població.
Deixem estar les fotos de les portades i la seua mirada de la realitat. Són cecs i no poden veure el que està a l’abast dels seus no-interessos.
Els canals d’informació del #15M han de ser, i són, altres.
La comunicació es dóna en un canal nou: el boca a boca de tota la vida, i mitjantçant els blogs.

La coordinació dels blogs ja es dóna. Twitter els enllaça i els publicita.
Una nova democràcia necessita d’uns nous mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals són atents a aquest moviment, acabaran recolzant el #15M. Ara per ara, deixem-los al seu aire. Responen, com els polítics, a un temps que hem de finiquitar.