Del fracàs, no precisament escolar.

M’envien publicitat per a màsters  i estudis de postgrau de distintes especialitats. Quina ironia. Per a què? Per  amor a l’art ha de ser.

El gran fracàs de la societat espanyola (¿?) consisteix en preparar a joves ciutadans per a res, per a cap futur.

El miracle espanyol dissenyat pels nostres representants ha resultat ser un pla que s’aguanta en el no-res, en una bambolla existencial  i vital buida.

Hem reglamentat la societat civil en totes i dada una de les actuacions més innòcues i vàcues  imaginables:  al volant d’un vehicle privat  o transitant pels espais públics o privats. El ciutadà l’hem convertit en persona presumptament culpable.  Culpable de tenir uns estudis, un màster... i exigir dignitat.

Hem aconseguit una societat que ni Aldous Huxley s’haguera atrevit a relatar.

Els dissenyadors de societat segueixen dissenyant-nos-la  en els despatxos dels poderosos partits polítics, grans bancs i grans empreses.  Un complot ben amerat amb la complicitat del futbol  a manera de religió.

Si hi fora possible hui una revolució, els primers símptomes  d’esta, serien la cremada dels estadis pels revolucionaris. El nou  opi del poble (¿?) són els mitjans de comunicació i el futbol.

De zombies es parla hui, referint-se a la banca. Zombies en realitat, som els ciutadans que poblem estes terres del senyor.

A escala reduïda

D'alguna manera ara som , en general, més respectuosos amb el medi ambient. L'anomenada crisi econòmica està aturant no sol el consum més superflu i innecessari, sinó també, la destrucció de paratges naturals i paisatges verges al nostre entorn.
Vivim un canvi d'hàbits i costums, la crisi ens porta a noves possibilitats en la vida quotidiana.
La reflexió és més necessària que mai. La humanitat es gira i mira al darrere, assolada, per les barbaritats comeses.
Cal mirar al davant amb altres intencions. L'amor ens salvarà en aquestos temps de desorientació. No hi ha millor visió del món que la mirada esperançadora i que, desitja estimar.
Duem massa temps valorant en excés el paper moneda, ara en format targeta de plàstic. La gran estafa ha estat la idea de semblar i comportar-nos com a rics, burgesos  o aristòcrats.., tots ben vestits, ben menjats i ben viatjats. Aparentar. Un model de vitrina basat en la competició. Sense límits, sota els preceptes de llibertat i progrés.
En aquesta competició, d’almagatzematge d’objectes personals en espais delimitats i exclusius, un bon dia, despertàrem amb un mur de formigó al davant dels nostres nassos. El mur ens impedia progressar en llibertat i en progrés en la nostra cursa. Deixàrem de ser amos de les nostres decisions al no disposar del poderós paper moneda o plàstic.
El poder personal, venut sota els dos preceptes anteriors, ha estat un mirall.
Es pot viure des d’altres perspectives? Clar! Comencem ... enamorant-nos, és una metzina barata i miraculosa.

(No he parlat de culpables. Per a què? Els ho hem permés, de qualsevol de les maneres. Ni culpables ni innocents… Ni uns més i altres menys. La fira i l’espectacle no haguera funcionat com ho ha fet sense nosaltres. Però això ho deixem per a un altre dia).

Dormint, així va la cosa

Ahir, el 75% dels meus alumnes de 4t. de diversificació, van faltar a classe. He de dir que en el meu centre escolar, ahir 30 d’abril, no teníem el “pont”  de l’1 de maig. Els pares i mares dels meus alumnes van permetre l’absència dels seus fills a l’Institut. Supose que els pares i mares estan assabentats de la falta d’assistència, i em justificaran la no presència dels seus fills demà 2 de maig. Llegirem les justificacions amb molta atenció.

El meu centre pertany al sistema públic d’ensenyament de la Generalitat Valenciana. Em pregunte que si el centre fora privat,   ¿els pares hagueren permés el “pont” particular i personal?

Hem treballat a classe molts temes sobre la responsabilitat personal, el futur professional i la crisi econòmica i no econòmica que estem constatant en el  dia a dia, d’estos xiquets de 16 anys. Evidentment he d’haver-ho fet molt malament.

La falta d’assistència d’ahir, no és una anècdota. L’absentisme és una pràctica habitual al llarg del curs. Mil raons i justificacions al·leguen els pares i mares en les faltes d’assistència dels seus fills i filles. A primera hora del matí: 8,20h, la primera classe lectiva, és una hora fatídica. Els retards són habituals. No poden alçar-se del llit. Durant les tres primeres classes lectives del dia es mouen regits pel subconscient, l’ego “desperta” i es manifesta amb tota la  seua força sobre les 11 del matí. Els professors ens mostrem satisfets en eixes tres primeres hores, en les quals, l’alumnat encara somnia amb els ulls oberts.

Estos xiquets són el nostre futur i el futur del país.

L’assistència a les aules no és  per “aprendre” sinó perquè és “obligatori” i no tenen res millor a fer . S’avorreixen normalment , no sols a les aules, també en les seues vides. Estan sensibilitzats per a consumir i jugar en espais tancats. L’escola no els ofereix eixa possibilitat, per tant, cap interès cap a ella.

Clar, parle del què conec, l’escola pública i gratuïta. Y des d’un punt de vista general. En un marc concret, Benidorm, ciutat turística. Ha de ser una excepció la meua experiència.