Un conte que m'ha arribat en el moment adequat, l'he llegit com si haguera estat escrit per a mi. Gràcies.
divendres, de juliol 31, 2009
diumenge, de juliol 12, 2009
diumenge, d’abril 12, 2009
dimecres, de febrer 25, 2009
Janet Bray Attwood
Janet Bray Attwood,´coach´ y conferenciante
"Eso a lo que prestas atención es lo que se multiplicará en tu vida"
IMA SANCHÍS - 17/02/2009
"Eso a lo que prestas atención es lo que se multiplicará en tu vida"
Sanos, ricos y sabios
Dice que su pasión es ayudar a las personas a encontrar su grandeza, y así se gana la vida. Pertenece a esa nueva hornada de asesores personales y conferenciantes norteamericanos que beben de Oriente, y dio un taller en el III Forum de la Excelencia. Es cofundadora de la revista on line Healthy, Wealthy, Wise (sanos, ricos y sabios) y coautora de Descubre el secreto.El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones,que estuvo en la lista de libros más leídos de The New York Times.Ayuda a mujeres sin recursos y jóvenes de centros correccionales a encontrar su camino, y ha recibido por ello el President´s Volunteer Service Award, máximo reconocimiento en el trabajo social en EE. UU.
Me siento atemporal. Nací en Hollywood y vivo la mitad de mi tiempo en una comunidad de meditación trascendental, en Fairfield, Iowa (hace 24 años), y en San Diego. Estoy divorciada y tenía tres golden retriever. El mundo es mi familia y la vida está para disfrutarla.
Usted vive en comunidad, ¿con cuántas personas?
Con 2.000 meditadores, en el pueblecito de Iowa donde hay el índice de millonarios más alto de EE. UU.
Veo que para usted meditación y éxito están relacionados.
Sí, porque mediante la meditación la gente hace menos y consigue más. La meditación te permite tener más claridad. Yo medito regularmente desde los 20 años.
Algo debió de pasarle, cuénteme...
Me llevaba bien con mi padre y mis hermanos, pero con mi madre la relación era mágica. Nos queríamos tanto que a menudo me sacaba del colegio para jugar conmigo. Luego, cuando yo tenía 8 años, se convirtió en alcohólica y mi vida se derrumbó.
¿Del cielo al infierno?
Sí, mi madre entraba y salía de centros, pero acabó en la calle como una alcohólica loca.
¿Qué cree que le pasó?
Cuando tenía 6 años, su padre la separó de su madre y de su hermano y se la llevó a otro estado. Abusó de ella hasta los 18 años y todo esto no salió a la luz hasta su alcoholismo.
¿Qué fue de usted?
La adolescencia fue muy dura, lo pasaba mal en el colegio, y a los 17 años los amigos de mi hermano, a los que yo quería mucho y que empezaban a jugar con las drogas, abusaron físicamente de mí. A partir de entonces yo también me drogué y me fui a vivir con el jefe de una banda motera, los ángeles del infierno de Oakland.
Buena carrera.
A los 19 años tuve claro que estaba convirtiéndome en mi madre, así que decidí aprender meditación trascendental para sanar las partes rotas en mí. Me cambió la vida.
Meditar tampoco hace milagros.
Si tuviera que escoger dos cosas en mi vida, una sería la meditación - de hecho, durante años viajé con Maharishi Mahesh, fundador de la meditación trascendental-.Y la otra, la autobúsqueda.
¿Y cómo se ha ganado usted la vida?
Fui directora del departamento de telemarketing de Books Are Fun, la tercera empresa editorial de EE. UU., y cuando empezaba a aburrirme ocurrió algo mágico: en un seminario de Mark Victor Hansen - uno de los autores de Sopa de pollo para el alma-,él me preguntó cuál era mi sueño.
¿Y?
"Ser una buena oradora", y acabé trabajando para él en su programa El millonario iluminado,dando seminarios ante mil personas sobre cómo triunfar en los negocios.
Atrevida.
Había desarrollado un test personal para averiguar cuáles eran mis verdaderas pasiones, lo que a mí me ayudaba a aclarar las cosas, y decidí explicarlo. Un éxito rotundo.
Descúbranos el secreto.
Cuando te enfrentes a una decisión, oportunidad o elección, siempre escoge a favor de tu pasión, de esas cosas que te infunden vitalidad cuando las haces o piensas en ellas. Cuando sigas tus pasiones, amarás tu vida. ... Por lo menos durante un tiempo. Intención, atención, distensión. Para tener intención es imprescindible ver claramente lo que de verdad te apasiona, y para averiguarlo nada mejor que el papel y el lápiz y responder a preguntas esenciales hasta tener claro el mundo que decides crear desde dentro. Mire, yo he hecho el test de la pasión con los tops de los tops y con personal carcelario.
¿Y?
La gente que no goza de éxito se centra en lo que no tiene, y la gente poderosa se centra y siempre escoge a favor de lo que más le concierne.
Los hay multipasionales.
Mediante el test acabas con cinco pasiones. Tras la intención es esencial la atención: tienes que prestar atención a eso que has escogido, porque hay mucha gente que sabe cuál es su pasión pero su día a día no tiene nada que ver con ella.
Las plantas de montaje están habitadas por esas personas.
Aquello a lo que prestas atención es lo que crece más y más en tu vida. Si tienes las ideas claras, lo que eliges que ocurra en tu vida aparecerá, pero sólo hasta el límite de tu claridad; pero si tu pasión es convertirte en un gran pianista, tienes que tocar el piano, encontrar un gran maestro, ir a conciertos...
Pasar a la acción.
Una vez has hecho todo lo que podías hacer, viene la distensión: deja que las cosas fluyan. Cuando te aferras de manera inflexible a tus ideas preconcebidas, estás interfiriendo en el flujo de la vida.
La intención es la elección consciente o inconsciente de crear.
Exacto, todos creamos las circunstancias y situaciones en nuestro mundo en virtud de las creencias y conceptos que consideramos verdaderos. Para la mayoría, las creaciones son inconscientes, y por tanto nos consideramos víctimas de las circunstancias.
Y comienza el hastiado lamento.
Estamos aquí para disfrutar de la vida, y la mayoría de la gente se centra en pensar en las cosas que no funcionan en la suya; pero paga un precio, aunque de alguna manera le recompense retozar en sus problemas. Recuperar el poder es tomar las riendas.
Hay que ser consciente de tu elección.
Sí, de qué es lo que escoges, a favor de qué. Tus pasiones son las claves para encontrar tu propósito en la vida.
(Entrevista presa de la Contra de La Vanguardia)
dimecres, de juliol 09, 2008
Erdal Kinaci, más que un amigo, compañero querido, hermano a nosotros, ha servido a su país y gente como doctor médico por muchos años que representaron orgulloso su país también como fotógrafo renombrado con las fotografías numerosas recompensadas en competencias prestigiosas. Aunque él acaba de arrestarse y su caso no se ha resuelto todavía, él ha hecho la víctima de las acusaciones falsas fabricadas por los medioses de comunicación que un hombre de su calibre intelectual y artístico indudable definitivamente nunca merece, dejándonos en dolor profundo. En comparación con qué fue demandada por los medioses de comunicación, Erdal Kinaci ha sido fotógrafo honorable por 25 años, coronado con sobre 40 premios nacionales para sus fotografías. Por otra parte, el compartimiento geográfico nacional concedió a Kinaci el primer premio en categoría “humana” en una competencia mundial de la fotografía en 2006. El año siguiente, Kinaci ganó el primer premio en categoría de la “foto-reportage” en una competencia nacional organizada por el compartimiento geográfico nacional. Su fotografía ha sido apreciada bien por ambos en el país y en el extranjero. Sus fotografías se han publicado en varios compartimientos y se han exhibido en exposiciones personales y mezcladas. Con el propósito de levantar el sentido y fijar la agenda para la gente lisiada, Erdal Kinaci ensambló los esfuerzos de la asociación de la vida de Well-Abled (Engelsiz Yaşam Derneği) y creó un proyecto especial, “fotografía por una vida de Well-Abled”, que fue exhibida en Ankara, Esmirna y Aydin en 2007 y exhibida en diversas ciudades de Turquía. Su proyecto trabajó el suyo voluntad e inspiró indiscutiblemente muchos otros proyectos y las organizaciones de la caridad para iniciar los acontecimientos subsecuentes para alcanzar a well-abled la vida para cada uno. Una cantidad considerable de ayuda en clase de organizaciones de la caridad y de los NGO de Turquía y al exterior podría ser entregada a la gente lisiada en la necesidad con la cual Erdal Kinaci ha sentido siempre el privilegio de compartir la misma ciudad natal. Uno de sus proyectos pasados, Gir Gec Pansiyonlar (pensiones libres de la admisión) apuntó dibujar la atención a las dificultades de las prostitutes que trabajaban en burdeles. , Sus amigos del fotógrafo y compañeros, confiamos en el sistema y los leyes judiciales de la república turca. Tenemos una creencia profunda en la imparcialidad del decreto de la corte. Por lo tanto, invitamos a los medios turcos que manejen la edición de una manera más sensible hasta que se han terminado los procedimientos legales. , El infrascrito, anunciamos por este medio nuestra ayuda para Erdal Kinaci al público con respecto.
Original en anglés
Erdal Kinaci, more than a friend, a beloved companion, a sibling to us, has served to his country and people as a medical doctor for many years who proudly represented his country also as a renowned photographer with numerous photographs rewarded in prestigious contests. Although he has just been arrested and his case hasn't been resolved yet, he has become the victim of the false accusations fabricated by the mass media that a man of his indubitable intellectual and artistic calibre definitely never deserves, leaving us in deep sorrow. As opposed to what was claimed by the mass media, Erdal Kinaci has been a honorable photographer for 25 years, crowned with over 40 national prizes for his photographs. Moreover, the National Geographic Magazine awarded Kinaci the first prize in "human" category in a worldwide photography contest in 2006. The following year, Kinaci won the first prize in " photo-reportage" category in a national contest organized by the National Geographic Magazine. His photography has been well appreciated by both at home and abroad. His photographs have been published in various magazines and exhibited in personal and mixed exhibitions. With the purpose of raising consciousness and setting the agenda for the disabled people, Erdal Kinaci joined the efforts of Well-Abled Life Association (Engelsiz Yaşam Derneği) and created a special project, " Photography for a Well-Abled Life", which was exhibited in Ankara, Izmir and Aydin in 2007 and displayed in different cities of Turkey. His project unquestionably worked his will and inspired many other projects and charity organizations to initiate subsequent events for achieving a well-abled life for everyone. A considerable amount of aid in kind from charity organizations and NGO's from Turkey and abroad could be delivered to the disabled people in need with whom Erdal Kinaci has always felt the privilege of sharing the same hometown. One of his last projects, Gir Gec Pansiyonlar (Admission Free Pensions) aimed to draw attention to the hardships of prostitutes working in brothels. We, his photographer friends and companions, trust the judicial system and laws of the Turkish Republic. We have a deep belief in the fairness of the decree of court. Hence, we invite the Turkish media to handle the issue in a more sensitive manner until the legal procedures have been completed.
We, the undersigned, hereby announce our support for Erdal Kinaci to the public with respect.
web del fotògraf
http://erdalkinaci.deviantart.comdissabte, de maig 03, 2008
Rafael Barret
Mientras no poseí más que mi catre y mis libros, fui feliz. Ahora poseo nueve gallinas y un gallo, y mi alma está perturbada.
La propiedad me ha hecho cruel. Siempre que compraba una gallina la ataba dos días a un árbol, para imponerle mi domicilio, destruyendo en su memoria frágil el amor a su antigua residencia. Remendé el cerco de mi patio, con el fin de evitar la evasión de mis aves, y la invasión de zorros de cuatro y dos pies. Me aislé, fortifiqué la frontera, tracé una línea diabólica entre mi prójimo y yo. Dividí la humanidad en dos categorías; yo, dueño de mis gallinas, y los demás que podían quitármelas. Definí el delito. El mundo se llena para mí de presuntos ladrones, y por primera vez lancé del otro lado del cerco una mirada hostil.
Mi gallo era demasiado joven. El gallo del vecino saltó el cerco y se puso a hacer la corte a mis gallinas y a amargar la existencia de mi gallo. Despedí a pedradas el intruso, pero saltaban el cerco y aovaron en casa del vecino. Reclamé los huevos y mi vecino me aborreció. Desde entonces vi su cara sobre el cerco, su mirada inquisidora y hostil, idéntica a la mía. Sus pollos pasaban el cerco, y devoraban el maíz mojado que consagraba a los míos. Los pollos ajenos me parecieron criminales. Los perseguí, y cegado por la rabia maté uno. El vecino atribuyó una importancia enorme al atentado. No quiso aceptar una indemnización pecuniaria. Retiró gravemente el cadáver de su pollo, y en lugar de comérselo, se lo mostró a sus amigos, con lo cual empezó a circular por el pueblo la leyenda de mi brutalidad imperialista. Tuve que reforzar el cerco, aumentar la vigilancia, elevar, en una palabra, mi presupuesto de guerra. El vecino dispone de un perro decidido a todo; yo pienso adquirir un revólver.
¿Dónde está mi vieja tranquilidad? Estoy envenenado por la desconfianza y por el odio. El espíritu del mal se ha apoderado de mí. Antes era un hombre. Ahora soy un propietario...
http://es.wikisource.org/wiki/Categor%C3%ADa:Obras_literarias_de_Rafael_Barrett
La propiedad me ha hecho cruel. Siempre que compraba una gallina la ataba dos días a un árbol, para imponerle mi domicilio, destruyendo en su memoria frágil el amor a su antigua residencia. Remendé el cerco de mi patio, con el fin de evitar la evasión de mis aves, y la invasión de zorros de cuatro y dos pies. Me aislé, fortifiqué la frontera, tracé una línea diabólica entre mi prójimo y yo. Dividí la humanidad en dos categorías; yo, dueño de mis gallinas, y los demás que podían quitármelas. Definí el delito. El mundo se llena para mí de presuntos ladrones, y por primera vez lancé del otro lado del cerco una mirada hostil.
Mi gallo era demasiado joven. El gallo del vecino saltó el cerco y se puso a hacer la corte a mis gallinas y a amargar la existencia de mi gallo. Despedí a pedradas el intruso, pero saltaban el cerco y aovaron en casa del vecino. Reclamé los huevos y mi vecino me aborreció. Desde entonces vi su cara sobre el cerco, su mirada inquisidora y hostil, idéntica a la mía. Sus pollos pasaban el cerco, y devoraban el maíz mojado que consagraba a los míos. Los pollos ajenos me parecieron criminales. Los perseguí, y cegado por la rabia maté uno. El vecino atribuyó una importancia enorme al atentado. No quiso aceptar una indemnización pecuniaria. Retiró gravemente el cadáver de su pollo, y en lugar de comérselo, se lo mostró a sus amigos, con lo cual empezó a circular por el pueblo la leyenda de mi brutalidad imperialista. Tuve que reforzar el cerco, aumentar la vigilancia, elevar, en una palabra, mi presupuesto de guerra. El vecino dispone de un perro decidido a todo; yo pienso adquirir un revólver.
¿Dónde está mi vieja tranquilidad? Estoy envenenado por la desconfianza y por el odio. El espíritu del mal se ha apoderado de mí. Antes era un hombre. Ahora soy un propietario...
http://es.wikisource.org/wiki/Categor%C3%ADa:Obras_literarias_de_Rafael_Barrett
divendres, de març 14, 2008
l'odi
Coneixeu algú que quan un edifici dóna símptomes enfonsament comença a emblanquinar la fatxada?
El Conseller d’Educació de València, segons La Vanguardia de hui ha manifestat sobre l’Educació per a la Ciutadania entre altres coses: “.....El conseller ha explicado que los alumnos cuyas familias hayan presentado objeción de conciencia a esta asignatura, una decisión que en la Comunitat Valenciana se ha adoptado ya en 199 casos, gozarán de una alternativa que no ha concretado en qué consistirá ni si se impartirá también en inglés, ya que aún se está estudiando.La Generalitat Valenciana asume así la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía que reconoce la posibilidad de la objeción de conciencia, ya que, aunque no es una decisión firme, afecta a un "derecho constitucional" y por lo tanto "esta prevención tutelar está plenamente justificada", ha señalado el conseller....”
També hui al diario Información es pot llegir: “La Conselleria de Educación informó ayer de que ha avisado por correo electrónico a los colegios e institutos para que estén alerta -y lo hagan saber a los padres- sobre una web en la que alumnos de distintos centros educativos de España entre los que figuran más de la mitad de los de la provincia de Alicante públicos y privados- vierten insultos y frases vejatorias hacia otros compañeros y profesores.La directora general de Calidad Educativa, Auxiliadora Hernández, dijo a Europa Press que a raiz de la denuncia de unos padres de Valencia ha puesto el caso en manos de la Fiscalía de Menores, que a su vez ha informado a la Guardia Civil y ésta ha abierto una investigación sobre la web. Hernández pide que "se actúe y se pidan responsabilidades lo más rápido posible".”
Una mostra de la web que preocupa a la directora general de la Conselleria de València:
Fecha: 2008-03-05 23:07:23
Mensaje # 348644
De: - - - -
Escuela: L'Almadrava -Benidorm-
Tema: PARA GASPAR
esto va pa ti soplapoyas de mierda k pena k kuando eras `pekeño los profesores no te abrieran la puta kabeza kn el cinturon x hablar el valeciano hijo de puta!! ESTAS MUERTO CARA AL SOL
Fecha: 2008-03-05 23:04:19
Mensaje # 348619
De: - - - -
Escuela: L'Almadrava -Benidorm-
Tema: k kemen al put gaspar!!!
yo os lo digo aora! el GASPAR el puto loko ese de mierda!! k dice k su koxe lo protge un puto gato el muy splapoyas k sepais k le voy a rebentar elpto koxe k lo veo todos los sabadospor la mañana k el mu matao se va alas 8 desde la vila asta beni pa desayunar,pos k sepais k cuando lo vea se lo voy a rayar y a ser posibe pinxarle las ruedas, romper kistales, arancar retrovisores...etc y k se enteree el aboyao este k ESTAMOS EN ESPAÑA HIJO DE PUTA!!!!!!!!!!
Aquestos dos últims escrits són d’un alumne de Gaspar, un professor de l’IES l’Almadrava. Aquest alumne està matriculat al curs de quart d’ESO, grup B. Gaspar li dóna classe tres hores a la setmana. Aquest alumne ha suspés l’assignatura de valencià els dos últims trimestres del curs escolar. Es tracta d’un menor. D’on prové tant odi? Ens ho prendrem tot a broma? Recordeu aquells xicots que entre risses van cremar a una indigent en un caixer?
El Conseller d’Educació de València, segons La Vanguardia de hui ha manifestat sobre l’Educació per a la Ciutadania entre altres coses: “.....El conseller ha explicado que los alumnos cuyas familias hayan presentado objeción de conciencia a esta asignatura, una decisión que en la Comunitat Valenciana se ha adoptado ya en 199 casos, gozarán de una alternativa que no ha concretado en qué consistirá ni si se impartirá también en inglés, ya que aún se está estudiando.La Generalitat Valenciana asume así la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía que reconoce la posibilidad de la objeción de conciencia, ya que, aunque no es una decisión firme, afecta a un "derecho constitucional" y por lo tanto "esta prevención tutelar está plenamente justificada", ha señalado el conseller....”
També hui al diario Información es pot llegir: “La Conselleria de Educación informó ayer de que ha avisado por correo electrónico a los colegios e institutos para que estén alerta -y lo hagan saber a los padres- sobre una web en la que alumnos de distintos centros educativos de España entre los que figuran más de la mitad de los de la provincia de Alicante públicos y privados- vierten insultos y frases vejatorias hacia otros compañeros y profesores.La directora general de Calidad Educativa, Auxiliadora Hernández, dijo a Europa Press que a raiz de la denuncia de unos padres de Valencia ha puesto el caso en manos de la Fiscalía de Menores, que a su vez ha informado a la Guardia Civil y ésta ha abierto una investigación sobre la web. Hernández pide que "se actúe y se pidan responsabilidades lo más rápido posible".”
Una mostra de la web que preocupa a la directora general de la Conselleria de València:
Fecha: 2008-03-05 23:07:23
Mensaje # 348644
De: - - - -
Escuela: L'Almadrava -Benidorm-
Tema: PARA GASPAR
esto va pa ti soplapoyas de mierda k pena k kuando eras `pekeño los profesores no te abrieran la puta kabeza kn el cinturon x hablar el valeciano hijo de puta!! ESTAS MUERTO CARA AL SOL
Fecha: 2008-03-05 23:04:19
Mensaje # 348619
De: - - - -
Escuela: L'Almadrava -Benidorm-
Tema: k kemen al put gaspar!!!
yo os lo digo aora! el GASPAR el puto loko ese de mierda!! k dice k su koxe lo protge un puto gato el muy splapoyas k sepais k le voy a rebentar elpto koxe k lo veo todos los sabadospor la mañana k el mu matao se va alas 8 desde la vila asta beni pa desayunar,pos k sepais k cuando lo vea se lo voy a rayar y a ser posibe pinxarle las ruedas, romper kistales, arancar retrovisores...etc y k se enteree el aboyao este k ESTAMOS EN ESPAÑA HIJO DE PUTA!!!!!!!!!!
Aquestos dos últims escrits són d’un alumne de Gaspar, un professor de l’IES l’Almadrava. Aquest alumne està matriculat al curs de quart d’ESO, grup B. Gaspar li dóna classe tres hores a la setmana. Aquest alumne ha suspés l’assignatura de valencià els dos últims trimestres del curs escolar. Es tracta d’un menor. D’on prové tant odi? Ens ho prendrem tot a broma? Recordeu aquells xicots que entre risses van cremar a una indigent en un caixer?
dijous, de març 13, 2008
dilluns, de març 03, 2008
dissabte, de febrer 16, 2008
Elektra, segons Gregorio Morán.
Anit vaig recordar-me al veure el Imperio de los Sentidos. La fatalitat, la sensualitat duta a l'última etapa, la posessió total i excluient. Tot açò ho he experimentat en un altre jo ara. Són fets que et mengen literalment --els què li ocorren al personatge masculí. I tu et deixes menjar a pesar de ser la fi: l'alienació per se.La mort dolça en mans de la "mare".
Hui he llegit l'article de Gregorio Morán sobre l'òpera de Richard Strauss Elektra : ara és la venjança, també, d'una dona. Vull dir que el braç executor és el d'una dona també.La identitat es produeix en el plaer que produeix la mort en aquestos casos insòlits; però ara és la filla. Ens donen vida de plaer i mors en el plaer. Vida i mort en la pel·lícula... en l'opera m'he deixat dur per Gregorio Morán. No sé què en dirà ell.
Ja m'agradaria disfrutar d'eixa òpera, ja!
divendres, de febrer 15, 2008
Nagisa Oshima
El Imperio de los Sentidos. Un clàssic que ara torne a fruir. La meua mirada sobre aquesta pel·licula és una altra. L'obra mestra no canvia, la nostra mirada sí. Els anys tenen molt a dir, alguns anomenen aquest fet maduresa.
http://www.youtube.com/watch?v=Ia-nC_FiOGg&list=PLE69A4BB5251F459A&index=84
http://www.youtube.com/watch?v=Ia-nC_FiOGg&list=PLE69A4BB5251F459A&index=84
diumenge, de febrer 10, 2008
Stanley KubricK
Un record a una vida de imàtgens del segle passat que m'han acompanyat en el camí de l'aprenentatge quotidià.
dissabte, de febrer 09, 2008
Josep M. Castellet
La claredat en aquest home és manifesta....la vida no ens porta on desitjàvem. Tal vegada ens considerem o ens hem considerat alguna cosa seriosa sobre la terra.Millor Marx --Groucho-- o Monzó --Quim. Ángel Gabilondo, dixit
Considere Ángel Gabilondo un mestre. No el conec personalment, mai no l'he vist ni l'he saludat. El seus escrits són dels que produeixen un terratremol al meu aturmentat esperit. Aquest que reproduesc --després de comprar-me legalment La Vanguardia -- és una bona mostra del què acabe d'escriure.divendres, de febrer 08, 2008
dijous, de febrer 07, 2008
diumenge, d’octubre 14, 2007
Ingenuïtat
Acabe de llegir un titular d’un diari d’Alacant on la notícia m’arriba a l’ànima: un pesquer de Santa Pola recull 50 immigrants d’una pastera. La mateixa notícia la llisc al diari El País i em quede tan fresc: un pesquer espanyol recull 50 immigrants en alta mar.
Espanya sempre m’ha paregut molt llunyana, mai he sabut ubicar-la. Sóc un aborigen valencià de la Marina Baixa de cinquanta i un bon pessic d’anys, mascle.
Recorde de petitet –molt petitet—quan a escola el meu mestre ens parlava d’Espanya com la nostra pàtria. Jo mai m’atreví a plantejar-li des del meu puntet de vista infantil on era i per què no la reconeixia. Millor:per què mai no m’havien parlat d’ella fora de l’escola. Jo coneixia el riu, l’almisserà, el pantà, la platja ......fins i tot el carritxal, però mai hi havia estat a Espanya.
La tele encara no existia en el meu món petitet. De cotxes l’hispano-suïssa del Soldat –un ric del poble—i un aiga roig descolorit d’unes turistes amb robes lluentes i llavis contents i ben rojos, els jeeps verds amarronats dels soldats de la base nord-americana d’Aitana.
La meua pàtria era la Plaja, la Caldera, l’Arsenal, la Mola, Milio, Saoro --cap de bou--, Pedrito --el del salat--, Sierra, Juares, Serrano, Saes, Blanco i altres.
Espanya per a un xiquet del lumpen amb pantalonets curtes ben apedaçats, en hivern i estiu, no era comprensible. El què sí em reconeixia era com a valencianet, hi havia molts valencians a la meua pàtria; ens distingien dels poquets castellanets que apareixien un bon dia a la meua escola: Pedrín, Màximo, el Madrileny .....
Eixe era el meu món: valencians i no valencians, això d’espanyols és més modern: sembla com el progrés, una altra paraula perillosa per a la humanitat de la senzillesa i la ingenuïtat.
Espanya sempre m’ha paregut molt llunyana, mai he sabut ubicar-la. Sóc un aborigen valencià de la Marina Baixa de cinquanta i un bon pessic d’anys, mascle.
Recorde de petitet –molt petitet—quan a escola el meu mestre ens parlava d’Espanya com la nostra pàtria. Jo mai m’atreví a plantejar-li des del meu puntet de vista infantil on era i per què no la reconeixia. Millor:per què mai no m’havien parlat d’ella fora de l’escola. Jo coneixia el riu, l’almisserà, el pantà, la platja ......fins i tot el carritxal, però mai hi havia estat a Espanya.
La tele encara no existia en el meu món petitet. De cotxes l’hispano-suïssa del Soldat –un ric del poble—i un aiga roig descolorit d’unes turistes amb robes lluentes i llavis contents i ben rojos, els jeeps verds amarronats dels soldats de la base nord-americana d’Aitana.
La meua pàtria era la Plaja, la Caldera, l’Arsenal, la Mola, Milio, Saoro --cap de bou--, Pedrito --el del salat--, Sierra, Juares, Serrano, Saes, Blanco i altres.
Espanya per a un xiquet del lumpen amb pantalonets curtes ben apedaçats, en hivern i estiu, no era comprensible. El què sí em reconeixia era com a valencianet, hi havia molts valencians a la meua pàtria; ens distingien dels poquets castellanets que apareixien un bon dia a la meua escola: Pedrín, Màximo, el Madrileny .....
Eixe era el meu món: valencians i no valencians, això d’espanyols és més modern: sembla com el progrés, una altra paraula perillosa per a la humanitat de la senzillesa i la ingenuïtat.
dimecres, de setembre 05, 2007
Harry Potter. Capítol 1
(traducció presa de http://hp7cat.blogspot.com/ )
Capítol 1
Els dos homes van aparèixer del no-res, separats per uns quants metres de distància, en un camí estret que estava il·luminat per la llum de la lluna. Van romandre quiets durant cosa d’un segon apuntant-se mútuament al pit amb la vareta. Llavors, en reconèixer-se, van amagar les varetes sota la capa i van començar a caminar ràpidament en la mateixa direcció.
―Hi ha novetats? ―va preguntar el més alt.
―Les millors ―va respondre en Severus Snape.
Per una banda, el camí estava limitat per esbarzers baixos que creixien salvatges i, per l’altra, per una bardissa alta i curosament esporgada. Les capes llargues dels dos homes els espetegaven contra els turmells mentre caminaven.
―Creia que faria tard ―va dir en Yaxley. Les seves faccions dures quedaven a la penombra de la llum de la lluna quan l’ocultaven les branques massa llargues dels arbres―. Ha estat una mica més difícil que no em pensava. Espero, però, que se’n mostrarà satisfet. Sembles molt segur que et rebrà bé...
L’Snape va assentir, però no va donar més detalls. Van girar a la dreta, cap a una ampla via d’entrada que se separava del camí. La bardissa, alta i majestuosa, va girar juntament amb ells, duent-los més enllà de les dues portes de ferro forjat impressionants que ara barraven el pas dels dos homes. Ni un ni l’altre van deixar de caminar: en silenci tots dos van alçar el braç esquerre en el que semblava una mena de salutació, i van travessar-les com si el fosc metall fos fum.
Els teixos esmorteïen el so de les seves passes. A la seva dreta es va sentir un soroll i en Yaxley va aixecar la vareta de nou, apuntant per sobre del cap del seu acompanyant, però la font del soroll va resultar ser un únic paó blanc que presumia majestuosament al capdamunt dels arbusts.
―Sempre està al cas de tot, en Lucius. Paons... ―en Yaxley va tornar a guardar-se la vareta sota la capa amb un esbufec.
Al final del camí va aparèixer una magnífica mansió d’entre la foscor. Els llums brillaven en les finestres del pis inferior, que tenien diamants per vidres. En algun lloc del jardí, més enllà dels arbusts, se sentia brollar una font. Amb la grava espetarregant sota els seus peus, l’Snape i en Yaxley es van apressar cap a la porta principal, que es va obrir cap a dintre quan s’hi van apropar, tot i que aparentment no l’havia oberta ningú.
El corredor era gran, poc il·luminat i sumptuosament decorat. Una magnífica moqueta cobria la major part del terra de pedra. Els ulls de les persones pàl·lides representades en els retrats que penjaven de la paret van seguir l’Snape i en Yaxley quan van passar pel davant. Els dos homes es van aturar quan van arribar a una porta pesada feta de fusta que duia a la cambra següent i van dubtar el que tarda el cor a bategar abans que l’Snape girés el pom de bronze.
En el saló hi havia tot de persones callades que seien al voltant d’una vistosa taula allargada. Havien arraconat a la paret tots els mobles de l’habitació, llevat de la taula, sense cap mena de cerimònia. La llum venia del foc que crepitava sota la preciosa lleixa de marbre que sostenia un mirall daurat. L’Snape i en Yaxley van romandre un moment al llindar de la porta. Quan els ulls se’ls van acostumar a la manca de llum de la cambra, van trobar-se davant la més estranya de les escenes: el cos aparentment inconscient d’un humà penjava cap per baix per sobre la taula i es girava lentament com si la subjectés una corda invisible. L’estanya visió era reflectida al mirall i a la superfície llisa i polida de la taula. Ningú dels que estaven asseguts sota aquesta peculiar vista miraven la figura que penjava, llevat d’un jove ros i pàl·lid que seia quasi a sota mateix. Semblava que no era capaç de deixar de mirar-la.
―Yaxley. Snape ―va dir una veu clara i aguda des del cap de taula―. Arribeu molt tard.
Qui parlava ara seia davant mateix de la llar de foc, per la qual cosa va ser difícil pels nouvinguts reconèixer-ne més que la silueta. Ara bé, quan s’hi van atansar, la cara, sense pèl, semblant a la d’una serp, amb talls per narius i ulls vermells amb pupil·les verticals, li va brillar per sobre la foscor. Era tan pàl·lid que semblava emetre una llum perlada.
―Severus, aquí ―va dir Voldemort, senyalant el seient immediat de la seva dreta―. Yaxley, vora en Dolohov.
Tots dos van seure on se’ls havia indicat. Molts ulls van seguir l’Snape, i va ser a ell a qui Voldemort va parlar primer.
―I bé?
―Senyor, l’Orde del Fènix vol traslladar en Harry Potter el dissabte que bé, al capvespre.
L’interès al voltant de la taula va augmentar palpablement. Uns quants es van posar en tensió, uns altres es van remoure al seu seient, tots mirant l’Snape i en Voldemort.
―Dissabte al capvespre... ―va repetir Voldemort.
Voldemort va fixar els ulls vermells en els negres de l’Snape amb tanta intensitat que alguns dels que eren allà van desviar la vista, tanta por els feia poder resultar cremats per la ferocitat de la mirada. L’Snape, no obstant, va tornar-li tranquil·lament la mirada a en Voldemort i, al cap d’una estona, la boca sense llavis del Senyor de les forces del mal es van corbar en una gest semblant a un somriure.
―Bé. Molt bé. I has tret aquesta informació de...
―De la font que hem discutit ―va dir l’Snape.
―Senyor.
En Yaxley s’havia inclinat cap endavant per mirar en Voldemort i l’Snape. Totes les cares es van girar cap a ell.
―Senyor, jo he sentit una altra cosa.
En Yaxley va esperar, però Voldemort no va dir res i, per tant, va continuar.
―A en Dawlish, l’auror, se li va escapar que no mourien en Potter fins el dia trenta, la nit abans que faci els disset anys.
L’Snape somreia.
―La meva font ja em va advertir que segurament hi hauria plans de deixar una pista falsa. Deu ser aquesta. No hi ha dubte que en Dawlish ha estat víctima de la màgia de la fal·làcia. No seria la primera vegada, ja sabem que n’és susceptible.
―Li asseguro, senyor, que en Dawlish semblava força segur ―va dir en Yaxley.
―Si ha estat ofuscat és normal que estigués segur ―va respondre l’Snape―, però t’asseguro, Yaxley, que l’oficina d’aurors no jugarà cap part en la protecció d’en Harry Potter. L’Orde creu que hem infiltrat la Conselleria.
―L’Orde té raó en alguna cosa, doncs, eh? ―va dir un home cepat que seia poc més enllà d’en Yaxley. El seu riure asmàtic va ressonar per tota la taula.
Voldemort no va riure. Va mirar enlaire el cos que girava lentament per sobre del seu cap i va semblar que es perdia en els seus pensaments.
―Senyor ―va continuar en Yaxley―, en Dawlish creu que es farà servir una partida sencera d’aurors per traslladar el noi...
Voldemort va alçar una mà llarga i blanca i en Yaxley va callar de seguida, mirant amb rancor com Voldemort es girava cap a l’Snape.
―I on amagaran el noi, després?
―A casa d’algun dels de l’Orde ―va dir l’Snape―. Segons m’han informat, s’ha atorgat al lloc en qüestió tota la protecció que li han pogut proporcionar la Conselleria i l’Orde junts. Crec que hi ha poques probabilitats d’agafar-lo quan hi sigui, senyor, a no ser, naturalment, que la Conselleria caigui abans del dissabte següent, cosa ens donaria la oportunitat de descobrir i desfer prou encanteris per eliminar la resta.
―I bé, Yaxley? ―va cridar Voldemort, amb la llum del foc brillant-li estranyament als ulls vermells― Haurà caigut la Conselleria abans del dissabte?
De nou, van girar-se tots els caps. En Yaxley va creuar els braços.
―Senyor, pel que fa a això, tinc una bona notícia. Amb gran dificultat i amb un esforç considerable, he aconseguit posar un malefici imperatiu en en Pius Thicknesse.
Molts dels que seien al voltant d’en Yaxley es van mostrar impressionats. El seu veí, en Dolohov, un home de cara llarga i torta, va fer-li un cop amistós a l’espatlla.
―És un començament ―va dir Voldemort―, però Thicknesse només n’és un. L’Scrimgeour ha d’estar envoltat dels nostres abans d’actuar. Un intent fallit d’assassinat de la vida del Conseller em perjudicaria molt.
―Sí, senyor, és veritat... Però ja ho sap, com a cap del Departament de Bruixijustícia, en Thicknesse no només té un contacte regular amb el Conseller, sinó que també amb els caps de tots els altres departaments. Crec que serà fàcil, ara que tenim tants funcionaris d’alt rang sota el nostre control, sotmetre la resta. Llavors, entre tots podran fer caure l’Scrimgeour.
―Això sempre que el nostre amic Thicknesse no sigui descobert abans que hagi convertit la resta ―va dir Voldemort―. De totes maneres, sembla improbable que la Conselleria pugui ser meva abans de dissabte. Si no podem tocar el noi quan arribi al seu destí, s’haurà de fer mentre viatgi.
―En això tenim un avantatge ―va dir en Yaxley, que semblava determinat a rebre una mica de reconeixement―. En tenim uns quants al departament del Transport Màgic. Si en Potter aparet o fa servir la pols migratòria, ho sabrem de seguida.
―Tampoc caldrà ―va dir l’Snape―. L’Orde vol evitar qualsevol forma de transport que estigui controlada o regulada per la Conselleria. Desconfien en tot el que té alguna cosa a veure amb el lloc escollit.
―Millor ―va dir Voldemort―. Així no podran viatjar d’amagat. Serà molt més fàcil d’agafar-lo.
Voldemort va mirar de nou al cos que es movia mentre continuava:
―M’ocuparé en persona del noi. Ja hi ha hagut massa errors pel que fa a en Harry Potter, alguns dels quals han estat propis. Si aquest Potter viu, és més gràcies als meus errors que als seus triomfs.
Tothom va mirar en Voldemort amb aprensió, cadascun mostrant amb més o menys expressió la por de ser culpats per l’encara existència d’en Harry Potter. Voldemort, però, semblava parlar més per ell mateix que per la resta, i va continuar adreçant-se al cos que penjava.
―He estat descuidat, i això, juntament amb la sort o l’atzar per la seva banda, ha estat la causa del fracàs dels millors plans que teníem. Però ja n’he après. Ara entenc algunes coses que no comprenia abans. Només jo puc matar en Harry Potter i així es farà.
Aparentment en resposta d’aquestes paraules es va sentir un lament sobtat. Va ser un crit terrible, etern, llastimós i carregat de dolor. Molts dels que seien a la taula van mirar el terra, sobresaltats, perquè el so semblava provenir de sota els seus peus.
―Cuapelada ―va dir Voldemort, amb el mateix to de veu tranquil i pensatiu i sense apartar la mirada del cos levitat―, creia que t’havia demanat alguna cosa semblant a fer que el presoner estigués tranquil...
―Sí, s-senyor ―va dir amb un fil de veu un home petit que estava segut a la meitat de la taula tan enfonsat a la seva cadira que a primera vista havia semblat que no hi havia ningú. Va enfilar la cadira i es va esmunyir fora de la sala, deixant enrere tan sols una estranya resplendor platejada.
―Com deia ―va continuar Voldemort, mirant de nou les cares tenses dels seus seguidors―, ara l’entenc millor. Necessitaré, per tant, que em deixeu una vareta abans que vagi a matar en Potter.
Les cares del seu voltant van mostrar sorpresa pel fet que volgués que li deixessin una de les seves armes.
―Cap voluntari? ―va dir Voldemort―. Vejam... Lucius, no veig pas el motiu pel qual hagis de continuar tenint vareta.
En Lucius Malfoy el va mirar. Semblava tenir la pell groguenca i cerosa a la llum del foc, i els ulls els tenia tot ullerosos i enfonsats. Quan va parlar, ho va fer amb una veu ronca.
―Senyor?
―La teva vareta, Lucius. Et demano la vareta.
―Jo...
En Malfoy va mirar la seva esposa, que seia al seu costat i que ara estava mirant recte, impassible, tan pàl·lida com ell i amb els cabells llargs i rossos que li queien per sobre l’esquena. Per sota la taula, però, va estrènyer el canell al seu marit. Quan el va tocar, en Malfoy va posar la mà sota la túnica, en va treure una vareta i la va passar a en Voldemort, qui la va sostenir a l’alçada de la vista, examinant-la de prop amb els ulls vermells.
―De què és?
―D’om, senyor.
―I l’ànima?
―De drac, fibra de cor de drac.
―D’acord ―va fer Voldemort. Va treure la seva vareta i va comparar les mides.
En Lucius Malfoy va fer un moviment involuntari: per una fracció de segon va semblar que esperava rebre la vareta de Voldemort a canvi de la seva. Voldemort no va passar per alt el gest, i els ulls se li van expandir maliciosament.
―Vols que et doni la meva vareta, Lucius? La meva?
Uns quants van riure per sota el nas.
―T’he donat la llibertat, Lucius. No és prou, per tu, això? Però ja m’he adonat que tu i la teva família no sembleu pas d’allò més feliços... Què, de la meva presència a casa teva, et desplau, Lucius?
―Res, res, senyor!
―Aquestes mentides, Lucius...
La seva veu suau va semblar que continuava xiuxiuejant fins i tot després que la seva boca cruel hagués parat de moure’s. Un parell de bruixots amb prou feina van poder reprimir un calfred quan el xiuxiueig va augmentar de volum. Se sentia alguna cosa pesada lliscant pel terra per sota la taula.
L’enorme serp va emergir i va començar a pujar per la cadira d’en Voldemort. Mentre pujava, semblava que no tingués fi, i es va acomodar a les espatlles d’en Voldemort. Tenia un coll de la mida d’una cuixa i els ulls, amb aquells talls verticals a mode de pupil·les, no parpellejaven. Voldemort va acariciar la criatura amb aquells dits llargs i prims mentre mirava encara en Lucius Malfoy.
―Per què tots els Malfoy semblen tan poc contents d’estar amb els seus? No és el meu retorn i la meva arribada al poder, allò que han proferit desitjar tants i tants anys?
―Naturalment, senyor ―va dir en Lucius Malfoy. Amb la mà tremolosa es va eixugar la suor del llavi superior―. Ho desitjàvem. Ho desitgem.
A la seva esquerra, la seva esposa va assentir amb el cap d’una manera estranya, tensa, intentant no mirar en Voldemort i la serp. A la seva dreta, el seu fill Draco, que havia estat mirant el cos inert de sobre seu, va mirar ràpidament en Voldemort i va desviar la mirada de seguida, tement tenir amb ell un contacte visual.
―Senyor ―va dir una dona bruna, que seia per la meitat de la taula, amb la veu contreta per l’emoció―, és un honor tenir-lo aquí, a la casa de la nostra família. No hi pot haver un plaer més alt.
Seia vora la seva germana i era tan diferent d’ella pel que fa a l’aspecte, amb els cabells foscos i les nombroses pestanyes, com pel que fa a la conducta i el comportament. Mentre la Narcisa seia rígida i impassible, la Bel·latrix Lestrange s’inclinava ara i adés cap a en Voldemort per por que només amb les paraules no pogués demostrar el seu anhel d’aproximar-se-li.
―El plaer més alt ―va repetir Voldemort, amb el cap lleugerament inclinat cap a un cantó per examinar la Bel·latrix―. Significa molt, això, venint de tu.
Es va posar vermella i els ulls se li van omplir de llàgrimes del delit.
―El meu senyor sap que només dic la veritat!
―El plaer més alt... Fins i tot comparat amb el feliç esdeveniment que ha tingut lloc, si no ho tinc mal entès, aquesta setmana entre la teva família?
La Bel·latrix se’l va quedar mirant, amb la boca oberta, clarament perduda.
―No sé a què us referiu, senyor.
―Parlo de la teva neboda, Bel·latrix. I de la vostra, Lucius i Narcisa. S’acaba de casar amb l’home llop, en Remus Llopin. Deveu estar orgullosos.
Per tota la taula es va sentir riures burlescos. Molts es van inclinar una mica per intercanviar mirades de joia i alguns van fer cops a la taula amb els punys. La serp, que semblava que li sobrava tot aquell guirigall, va obrir la boca i va xiuxiuejar enfadada, però els Cavallers de la Mort no la van sentir, de tan triomfant que els era la humiliació de la Bel·latrix Lestrange i els Malfoy. La Bel·latrix, que s’havia posat vermella de la felicitat, va agafar una desagradable tonalitat vermellosa i pustulosa.
―No és neboda meva, senyor ―va cridar per sobre l’esclat d’alegria―. La Narcisa i jo mai més hem mirat a la cara a la nostra germana des que es va casar amb aquell sang de fang. Aquella mocosa no té res a veure amb nosaltres, i ni tampoc la bèstia amb la que esculli casar-se.
―I què me’n dius, tu, Draco? ―va preguntar, i tot i que mantenia la veu tranquil·la, se sentia per sobre els crits i les burles― Faràs de cangur als cadells?
La cota d’hilaritat va augmentar, i en Draco Malfoy es va girar per demanar ajuda tàcitament al seu pare, qui estava molt ocupat mirant-se les mans a la falda, i llavors a la seva mare, que va sacsejar el cap imperceptiblement i va tornar a fixar la mirada inexpressiva a la paret oposada.
―Ja n’hi ha prou ―va dir Voldemort, acariciant la serp enutjada―. Prou.
Les rialles van morir immediatament.
―La majoria de les nostres famílies més antigues es deixen anar una mica actualment ―va dir, mentre la Bel·latrix el mirava aguantant la respiració i implorant―, i s’han d’esporgar, no, per mantenir-les saludables? Talleu les parts que amenacen la salut de la resta!
―Sí, senyor ―va xiuxiuejar la Bel·latrix, i els ulls se li van omplir de nou de llàgrimes de gratitud―, tan aviat com en tinguem l’oportunitat!
―I la tindràs ―va dir Voldemort―. Tant a la teva família com en el món s’ha de tallar el càncer que els infecta fins que només romanguem els de la sang més pura.
Voldemort va alçar la vareta d’en Lucius, va apuntar-la a la figura suspesa per sobre la taula i va fer un moviment suau. La figura va tornar en sí amb un gemec i va començar a lluitar contra unes cordes invisibles.
―Reconeixes la nostra convidada, Severus? ―li va preguntar Voldemort.
L’Snape va aixecar la vista cap a la cara que estava boca avall. Tots els Cavallers de la Mort miraven ara la captiva, com si pensessin que per fi se’ls havia donat permís per mostrar curiositat. Quan es va girar de cara a la xemeneia, la dona va cridar, amb una veu ronca i atemorida:
―Severus! Ajuda’m!
―Ah, sí... ―va dir l’Snape, quan la presonera es va girar de nou.
―I tu, Draco? ―va preguntar Lord Voldemort, acariciant el morro de la serp amb la mà que no sostenia la vareta. En Draco va fer que no amb el cap bruscament. Ara que la dona s’havia despertat, semblava incapaç de tornar-la a mirar.
―Ah, perquè no et devia fer pas classe, a tu ―va dir Voldemort―. Per aquells qui no ho sàpiguen, estem reunits avui amb Cary Tathiba, professora fins fa poc a l’Escola de Bruixeria Hogwarts.
Per tota la taula els Cavallers de la Mort van assentir amb petits gestos i sorolls. Una dona encorbada d’amples espatlles que tenia les dents punxegudes va cloquejar.
―Sí... La professora Tathiba ensenyava als fills de bruixes i bruixots tot allò relatiu als muggles... i els explicava que, al cap i a la fi, no són tan diferents de nosaltres...
Un dels Cavallers de la Mort va escopir al terra. La Cary Tathiba es va girar de nou cap a l’Snape.
―Severus... si us plau... si us plau...
―Silenci ―va dir Voldemort, acompanyant la veu amb un petit moviment de vareta d’en Lucius Malfoy. La Cary es va sumir en el silenci com si l’haguessin emmordassat―. La setmana passada, la professora Tathiba, que sembla ser que no s’acontentava en corrompre i contaminar les ments dels fills dels bruixots, va escriure una defensa apassionada dels sang de fang al Periòdic Profètic. Els bruixots, diu, hauríem d’acceptar aquests lladres del nostre coneixement i de la nostra màgia. La disminució de sangs pura és, segons la professora Tathiba, una circumstància d’allò més desitjable. Segur que ens voldria tenir tots ben relacionats amb muggles... o, no cal dir-ho, homes llop...
Aquest cop no va riure ningú. A ningú se li escapava l’enuig i el menyspreu de la veu de Voldemort. Per tercera vegada, la Cary Tathiba va girar-se per mirar l’Snape. Les llàgrimes li lliscaven fins al cabell. L’Snape la va mirar, impassible, mentre continuava girant lentament.
―Obitus per subitum.
Un raig de llum verda va il·luminar tota la sala. La Cary va caure, amb un estrèpit que va ressonar pertot, sobre la taula que tenia sota seu, que va oscil·lar i va cruixir. Uns quants Cavallers de la Mort van tirar les cadires enrere amb un salt. En Draco va caure de la seva cadira.
―És l’hora del sopar, Nagini ―va dir suaument Voldemort, i la gran serp es va arrastrar reptant des de les espatlles del seu amo a la fusta polida de la taula.
Capítol 1
Els dos homes van aparèixer del no-res, separats per uns quants metres de distància, en un camí estret que estava il·luminat per la llum de la lluna. Van romandre quiets durant cosa d’un segon apuntant-se mútuament al pit amb la vareta. Llavors, en reconèixer-se, van amagar les varetes sota la capa i van començar a caminar ràpidament en la mateixa direcció.
―Hi ha novetats? ―va preguntar el més alt.
―Les millors ―va respondre en Severus Snape.
Per una banda, el camí estava limitat per esbarzers baixos que creixien salvatges i, per l’altra, per una bardissa alta i curosament esporgada. Les capes llargues dels dos homes els espetegaven contra els turmells mentre caminaven.
―Creia que faria tard ―va dir en Yaxley. Les seves faccions dures quedaven a la penombra de la llum de la lluna quan l’ocultaven les branques massa llargues dels arbres―. Ha estat una mica més difícil que no em pensava. Espero, però, que se’n mostrarà satisfet. Sembles molt segur que et rebrà bé...
L’Snape va assentir, però no va donar més detalls. Van girar a la dreta, cap a una ampla via d’entrada que se separava del camí. La bardissa, alta i majestuosa, va girar juntament amb ells, duent-los més enllà de les dues portes de ferro forjat impressionants que ara barraven el pas dels dos homes. Ni un ni l’altre van deixar de caminar: en silenci tots dos van alçar el braç esquerre en el que semblava una mena de salutació, i van travessar-les com si el fosc metall fos fum.
Els teixos esmorteïen el so de les seves passes. A la seva dreta es va sentir un soroll i en Yaxley va aixecar la vareta de nou, apuntant per sobre del cap del seu acompanyant, però la font del soroll va resultar ser un únic paó blanc que presumia majestuosament al capdamunt dels arbusts.
―Sempre està al cas de tot, en Lucius. Paons... ―en Yaxley va tornar a guardar-se la vareta sota la capa amb un esbufec.
Al final del camí va aparèixer una magnífica mansió d’entre la foscor. Els llums brillaven en les finestres del pis inferior, que tenien diamants per vidres. En algun lloc del jardí, més enllà dels arbusts, se sentia brollar una font. Amb la grava espetarregant sota els seus peus, l’Snape i en Yaxley es van apressar cap a la porta principal, que es va obrir cap a dintre quan s’hi van apropar, tot i que aparentment no l’havia oberta ningú.
El corredor era gran, poc il·luminat i sumptuosament decorat. Una magnífica moqueta cobria la major part del terra de pedra. Els ulls de les persones pàl·lides representades en els retrats que penjaven de la paret van seguir l’Snape i en Yaxley quan van passar pel davant. Els dos homes es van aturar quan van arribar a una porta pesada feta de fusta que duia a la cambra següent i van dubtar el que tarda el cor a bategar abans que l’Snape girés el pom de bronze.
En el saló hi havia tot de persones callades que seien al voltant d’una vistosa taula allargada. Havien arraconat a la paret tots els mobles de l’habitació, llevat de la taula, sense cap mena de cerimònia. La llum venia del foc que crepitava sota la preciosa lleixa de marbre que sostenia un mirall daurat. L’Snape i en Yaxley van romandre un moment al llindar de la porta. Quan els ulls se’ls van acostumar a la manca de llum de la cambra, van trobar-se davant la més estranya de les escenes: el cos aparentment inconscient d’un humà penjava cap per baix per sobre la taula i es girava lentament com si la subjectés una corda invisible. L’estanya visió era reflectida al mirall i a la superfície llisa i polida de la taula. Ningú dels que estaven asseguts sota aquesta peculiar vista miraven la figura que penjava, llevat d’un jove ros i pàl·lid que seia quasi a sota mateix. Semblava que no era capaç de deixar de mirar-la.
―Yaxley. Snape ―va dir una veu clara i aguda des del cap de taula―. Arribeu molt tard.
Qui parlava ara seia davant mateix de la llar de foc, per la qual cosa va ser difícil pels nouvinguts reconèixer-ne més que la silueta. Ara bé, quan s’hi van atansar, la cara, sense pèl, semblant a la d’una serp, amb talls per narius i ulls vermells amb pupil·les verticals, li va brillar per sobre la foscor. Era tan pàl·lid que semblava emetre una llum perlada.
―Severus, aquí ―va dir Voldemort, senyalant el seient immediat de la seva dreta―. Yaxley, vora en Dolohov.
Tots dos van seure on se’ls havia indicat. Molts ulls van seguir l’Snape, i va ser a ell a qui Voldemort va parlar primer.
―I bé?
―Senyor, l’Orde del Fènix vol traslladar en Harry Potter el dissabte que bé, al capvespre.
L’interès al voltant de la taula va augmentar palpablement. Uns quants es van posar en tensió, uns altres es van remoure al seu seient, tots mirant l’Snape i en Voldemort.
―Dissabte al capvespre... ―va repetir Voldemort.
Voldemort va fixar els ulls vermells en els negres de l’Snape amb tanta intensitat que alguns dels que eren allà van desviar la vista, tanta por els feia poder resultar cremats per la ferocitat de la mirada. L’Snape, no obstant, va tornar-li tranquil·lament la mirada a en Voldemort i, al cap d’una estona, la boca sense llavis del Senyor de les forces del mal es van corbar en una gest semblant a un somriure.
―Bé. Molt bé. I has tret aquesta informació de...
―De la font que hem discutit ―va dir l’Snape.
―Senyor.
En Yaxley s’havia inclinat cap endavant per mirar en Voldemort i l’Snape. Totes les cares es van girar cap a ell.
―Senyor, jo he sentit una altra cosa.
En Yaxley va esperar, però Voldemort no va dir res i, per tant, va continuar.
―A en Dawlish, l’auror, se li va escapar que no mourien en Potter fins el dia trenta, la nit abans que faci els disset anys.
L’Snape somreia.
―La meva font ja em va advertir que segurament hi hauria plans de deixar una pista falsa. Deu ser aquesta. No hi ha dubte que en Dawlish ha estat víctima de la màgia de la fal·làcia. No seria la primera vegada, ja sabem que n’és susceptible.
―Li asseguro, senyor, que en Dawlish semblava força segur ―va dir en Yaxley.
―Si ha estat ofuscat és normal que estigués segur ―va respondre l’Snape―, però t’asseguro, Yaxley, que l’oficina d’aurors no jugarà cap part en la protecció d’en Harry Potter. L’Orde creu que hem infiltrat la Conselleria.
―L’Orde té raó en alguna cosa, doncs, eh? ―va dir un home cepat que seia poc més enllà d’en Yaxley. El seu riure asmàtic va ressonar per tota la taula.
Voldemort no va riure. Va mirar enlaire el cos que girava lentament per sobre del seu cap i va semblar que es perdia en els seus pensaments.
―Senyor ―va continuar en Yaxley―, en Dawlish creu que es farà servir una partida sencera d’aurors per traslladar el noi...
Voldemort va alçar una mà llarga i blanca i en Yaxley va callar de seguida, mirant amb rancor com Voldemort es girava cap a l’Snape.
―I on amagaran el noi, després?
―A casa d’algun dels de l’Orde ―va dir l’Snape―. Segons m’han informat, s’ha atorgat al lloc en qüestió tota la protecció que li han pogut proporcionar la Conselleria i l’Orde junts. Crec que hi ha poques probabilitats d’agafar-lo quan hi sigui, senyor, a no ser, naturalment, que la Conselleria caigui abans del dissabte següent, cosa ens donaria la oportunitat de descobrir i desfer prou encanteris per eliminar la resta.
―I bé, Yaxley? ―va cridar Voldemort, amb la llum del foc brillant-li estranyament als ulls vermells― Haurà caigut la Conselleria abans del dissabte?
De nou, van girar-se tots els caps. En Yaxley va creuar els braços.
―Senyor, pel que fa a això, tinc una bona notícia. Amb gran dificultat i amb un esforç considerable, he aconseguit posar un malefici imperatiu en en Pius Thicknesse.
Molts dels que seien al voltant d’en Yaxley es van mostrar impressionats. El seu veí, en Dolohov, un home de cara llarga i torta, va fer-li un cop amistós a l’espatlla.
―És un començament ―va dir Voldemort―, però Thicknesse només n’és un. L’Scrimgeour ha d’estar envoltat dels nostres abans d’actuar. Un intent fallit d’assassinat de la vida del Conseller em perjudicaria molt.
―Sí, senyor, és veritat... Però ja ho sap, com a cap del Departament de Bruixijustícia, en Thicknesse no només té un contacte regular amb el Conseller, sinó que també amb els caps de tots els altres departaments. Crec que serà fàcil, ara que tenim tants funcionaris d’alt rang sota el nostre control, sotmetre la resta. Llavors, entre tots podran fer caure l’Scrimgeour.
―Això sempre que el nostre amic Thicknesse no sigui descobert abans que hagi convertit la resta ―va dir Voldemort―. De totes maneres, sembla improbable que la Conselleria pugui ser meva abans de dissabte. Si no podem tocar el noi quan arribi al seu destí, s’haurà de fer mentre viatgi.
―En això tenim un avantatge ―va dir en Yaxley, que semblava determinat a rebre una mica de reconeixement―. En tenim uns quants al departament del Transport Màgic. Si en Potter aparet o fa servir la pols migratòria, ho sabrem de seguida.
―Tampoc caldrà ―va dir l’Snape―. L’Orde vol evitar qualsevol forma de transport que estigui controlada o regulada per la Conselleria. Desconfien en tot el que té alguna cosa a veure amb el lloc escollit.
―Millor ―va dir Voldemort―. Així no podran viatjar d’amagat. Serà molt més fàcil d’agafar-lo.
Voldemort va mirar de nou al cos que es movia mentre continuava:
―M’ocuparé en persona del noi. Ja hi ha hagut massa errors pel que fa a en Harry Potter, alguns dels quals han estat propis. Si aquest Potter viu, és més gràcies als meus errors que als seus triomfs.
Tothom va mirar en Voldemort amb aprensió, cadascun mostrant amb més o menys expressió la por de ser culpats per l’encara existència d’en Harry Potter. Voldemort, però, semblava parlar més per ell mateix que per la resta, i va continuar adreçant-se al cos que penjava.
―He estat descuidat, i això, juntament amb la sort o l’atzar per la seva banda, ha estat la causa del fracàs dels millors plans que teníem. Però ja n’he après. Ara entenc algunes coses que no comprenia abans. Només jo puc matar en Harry Potter i així es farà.
Aparentment en resposta d’aquestes paraules es va sentir un lament sobtat. Va ser un crit terrible, etern, llastimós i carregat de dolor. Molts dels que seien a la taula van mirar el terra, sobresaltats, perquè el so semblava provenir de sota els seus peus.
―Cuapelada ―va dir Voldemort, amb el mateix to de veu tranquil i pensatiu i sense apartar la mirada del cos levitat―, creia que t’havia demanat alguna cosa semblant a fer que el presoner estigués tranquil...
―Sí, s-senyor ―va dir amb un fil de veu un home petit que estava segut a la meitat de la taula tan enfonsat a la seva cadira que a primera vista havia semblat que no hi havia ningú. Va enfilar la cadira i es va esmunyir fora de la sala, deixant enrere tan sols una estranya resplendor platejada.
―Com deia ―va continuar Voldemort, mirant de nou les cares tenses dels seus seguidors―, ara l’entenc millor. Necessitaré, per tant, que em deixeu una vareta abans que vagi a matar en Potter.
Les cares del seu voltant van mostrar sorpresa pel fet que volgués que li deixessin una de les seves armes.
―Cap voluntari? ―va dir Voldemort―. Vejam... Lucius, no veig pas el motiu pel qual hagis de continuar tenint vareta.
En Lucius Malfoy el va mirar. Semblava tenir la pell groguenca i cerosa a la llum del foc, i els ulls els tenia tot ullerosos i enfonsats. Quan va parlar, ho va fer amb una veu ronca.
―Senyor?
―La teva vareta, Lucius. Et demano la vareta.
―Jo...
En Malfoy va mirar la seva esposa, que seia al seu costat i que ara estava mirant recte, impassible, tan pàl·lida com ell i amb els cabells llargs i rossos que li queien per sobre l’esquena. Per sota la taula, però, va estrènyer el canell al seu marit. Quan el va tocar, en Malfoy va posar la mà sota la túnica, en va treure una vareta i la va passar a en Voldemort, qui la va sostenir a l’alçada de la vista, examinant-la de prop amb els ulls vermells.
―De què és?
―D’om, senyor.
―I l’ànima?
―De drac, fibra de cor de drac.
―D’acord ―va fer Voldemort. Va treure la seva vareta i va comparar les mides.
En Lucius Malfoy va fer un moviment involuntari: per una fracció de segon va semblar que esperava rebre la vareta de Voldemort a canvi de la seva. Voldemort no va passar per alt el gest, i els ulls se li van expandir maliciosament.
―Vols que et doni la meva vareta, Lucius? La meva?
Uns quants van riure per sota el nas.
―T’he donat la llibertat, Lucius. No és prou, per tu, això? Però ja m’he adonat que tu i la teva família no sembleu pas d’allò més feliços... Què, de la meva presència a casa teva, et desplau, Lucius?
―Res, res, senyor!
―Aquestes mentides, Lucius...
La seva veu suau va semblar que continuava xiuxiuejant fins i tot després que la seva boca cruel hagués parat de moure’s. Un parell de bruixots amb prou feina van poder reprimir un calfred quan el xiuxiueig va augmentar de volum. Se sentia alguna cosa pesada lliscant pel terra per sota la taula.
L’enorme serp va emergir i va començar a pujar per la cadira d’en Voldemort. Mentre pujava, semblava que no tingués fi, i es va acomodar a les espatlles d’en Voldemort. Tenia un coll de la mida d’una cuixa i els ulls, amb aquells talls verticals a mode de pupil·les, no parpellejaven. Voldemort va acariciar la criatura amb aquells dits llargs i prims mentre mirava encara en Lucius Malfoy.
―Per què tots els Malfoy semblen tan poc contents d’estar amb els seus? No és el meu retorn i la meva arribada al poder, allò que han proferit desitjar tants i tants anys?
―Naturalment, senyor ―va dir en Lucius Malfoy. Amb la mà tremolosa es va eixugar la suor del llavi superior―. Ho desitjàvem. Ho desitgem.
A la seva esquerra, la seva esposa va assentir amb el cap d’una manera estranya, tensa, intentant no mirar en Voldemort i la serp. A la seva dreta, el seu fill Draco, que havia estat mirant el cos inert de sobre seu, va mirar ràpidament en Voldemort i va desviar la mirada de seguida, tement tenir amb ell un contacte visual.
―Senyor ―va dir una dona bruna, que seia per la meitat de la taula, amb la veu contreta per l’emoció―, és un honor tenir-lo aquí, a la casa de la nostra família. No hi pot haver un plaer més alt.
Seia vora la seva germana i era tan diferent d’ella pel que fa a l’aspecte, amb els cabells foscos i les nombroses pestanyes, com pel que fa a la conducta i el comportament. Mentre la Narcisa seia rígida i impassible, la Bel·latrix Lestrange s’inclinava ara i adés cap a en Voldemort per por que només amb les paraules no pogués demostrar el seu anhel d’aproximar-se-li.
―El plaer més alt ―va repetir Voldemort, amb el cap lleugerament inclinat cap a un cantó per examinar la Bel·latrix―. Significa molt, això, venint de tu.
Es va posar vermella i els ulls se li van omplir de llàgrimes del delit.
―El meu senyor sap que només dic la veritat!
―El plaer més alt... Fins i tot comparat amb el feliç esdeveniment que ha tingut lloc, si no ho tinc mal entès, aquesta setmana entre la teva família?
La Bel·latrix se’l va quedar mirant, amb la boca oberta, clarament perduda.
―No sé a què us referiu, senyor.
―Parlo de la teva neboda, Bel·latrix. I de la vostra, Lucius i Narcisa. S’acaba de casar amb l’home llop, en Remus Llopin. Deveu estar orgullosos.
Per tota la taula es va sentir riures burlescos. Molts es van inclinar una mica per intercanviar mirades de joia i alguns van fer cops a la taula amb els punys. La serp, que semblava que li sobrava tot aquell guirigall, va obrir la boca i va xiuxiuejar enfadada, però els Cavallers de la Mort no la van sentir, de tan triomfant que els era la humiliació de la Bel·latrix Lestrange i els Malfoy. La Bel·latrix, que s’havia posat vermella de la felicitat, va agafar una desagradable tonalitat vermellosa i pustulosa.
―No és neboda meva, senyor ―va cridar per sobre l’esclat d’alegria―. La Narcisa i jo mai més hem mirat a la cara a la nostra germana des que es va casar amb aquell sang de fang. Aquella mocosa no té res a veure amb nosaltres, i ni tampoc la bèstia amb la que esculli casar-se.
―I què me’n dius, tu, Draco? ―va preguntar, i tot i que mantenia la veu tranquil·la, se sentia per sobre els crits i les burles― Faràs de cangur als cadells?
La cota d’hilaritat va augmentar, i en Draco Malfoy es va girar per demanar ajuda tàcitament al seu pare, qui estava molt ocupat mirant-se les mans a la falda, i llavors a la seva mare, que va sacsejar el cap imperceptiblement i va tornar a fixar la mirada inexpressiva a la paret oposada.
―Ja n’hi ha prou ―va dir Voldemort, acariciant la serp enutjada―. Prou.
Les rialles van morir immediatament.
―La majoria de les nostres famílies més antigues es deixen anar una mica actualment ―va dir, mentre la Bel·latrix el mirava aguantant la respiració i implorant―, i s’han d’esporgar, no, per mantenir-les saludables? Talleu les parts que amenacen la salut de la resta!
―Sí, senyor ―va xiuxiuejar la Bel·latrix, i els ulls se li van omplir de nou de llàgrimes de gratitud―, tan aviat com en tinguem l’oportunitat!
―I la tindràs ―va dir Voldemort―. Tant a la teva família com en el món s’ha de tallar el càncer que els infecta fins que només romanguem els de la sang més pura.
Voldemort va alçar la vareta d’en Lucius, va apuntar-la a la figura suspesa per sobre la taula i va fer un moviment suau. La figura va tornar en sí amb un gemec i va començar a lluitar contra unes cordes invisibles.
―Reconeixes la nostra convidada, Severus? ―li va preguntar Voldemort.
L’Snape va aixecar la vista cap a la cara que estava boca avall. Tots els Cavallers de la Mort miraven ara la captiva, com si pensessin que per fi se’ls havia donat permís per mostrar curiositat. Quan es va girar de cara a la xemeneia, la dona va cridar, amb una veu ronca i atemorida:
―Severus! Ajuda’m!
―Ah, sí... ―va dir l’Snape, quan la presonera es va girar de nou.
―I tu, Draco? ―va preguntar Lord Voldemort, acariciant el morro de la serp amb la mà que no sostenia la vareta. En Draco va fer que no amb el cap bruscament. Ara que la dona s’havia despertat, semblava incapaç de tornar-la a mirar.
―Ah, perquè no et devia fer pas classe, a tu ―va dir Voldemort―. Per aquells qui no ho sàpiguen, estem reunits avui amb Cary Tathiba, professora fins fa poc a l’Escola de Bruixeria Hogwarts.
Per tota la taula els Cavallers de la Mort van assentir amb petits gestos i sorolls. Una dona encorbada d’amples espatlles que tenia les dents punxegudes va cloquejar.
―Sí... La professora Tathiba ensenyava als fills de bruixes i bruixots tot allò relatiu als muggles... i els explicava que, al cap i a la fi, no són tan diferents de nosaltres...
Un dels Cavallers de la Mort va escopir al terra. La Cary Tathiba es va girar de nou cap a l’Snape.
―Severus... si us plau... si us plau...
―Silenci ―va dir Voldemort, acompanyant la veu amb un petit moviment de vareta d’en Lucius Malfoy. La Cary es va sumir en el silenci com si l’haguessin emmordassat―. La setmana passada, la professora Tathiba, que sembla ser que no s’acontentava en corrompre i contaminar les ments dels fills dels bruixots, va escriure una defensa apassionada dels sang de fang al Periòdic Profètic. Els bruixots, diu, hauríem d’acceptar aquests lladres del nostre coneixement i de la nostra màgia. La disminució de sangs pura és, segons la professora Tathiba, una circumstància d’allò més desitjable. Segur que ens voldria tenir tots ben relacionats amb muggles... o, no cal dir-ho, homes llop...
Aquest cop no va riure ningú. A ningú se li escapava l’enuig i el menyspreu de la veu de Voldemort. Per tercera vegada, la Cary Tathiba va girar-se per mirar l’Snape. Les llàgrimes li lliscaven fins al cabell. L’Snape la va mirar, impassible, mentre continuava girant lentament.
―Obitus per subitum.
Un raig de llum verda va il·luminar tota la sala. La Cary va caure, amb un estrèpit que va ressonar pertot, sobre la taula que tenia sota seu, que va oscil·lar i va cruixir. Uns quants Cavallers de la Mort van tirar les cadires enrere amb un salt. En Draco va caure de la seva cadira.
―És l’hora del sopar, Nagini ―va dir suaument Voldemort, i la gran serp es va arrastrar reptant des de les espatlles del seu amo a la fusta polida de la taula.
diumenge, de maig 06, 2007
Antonio Gamoneda
Gregorio Morán a La Vanguardia de hui, dissabte cinc de maig del dos mil set, publica el seu article setmanal, aquesta vegada titulat Una rica cultura de la pobreza.
El senyor Morán sempre es manifesta en la seua escriptura com un escriptor dens on les paraules són la clau per determinar el món de les persones que escriuen. Hui ens envolta el seu pensament, punt de vista personal,amb la figura d’Antonio Gamoneda, l´últim premi Cervantes de les lletres hispanes, i ho fa com sol fer-ho amb acritud a l’esquerra i la dreta del pensament oficialista de cada moment històric. Destaque la cita: “” en nosotros,los de la pobreza, el lenguaje será poética y semánticamente subversivo”” paraules de Gamoneda extretes del seu llibre de poesia Libro del frio . Altra cita: ”” Hubo un tiempo en que mis únicas pasiones eran la pobreza y la lluvia. Ahora siento la pureza de los límites y mi pasión no existiria si dijese su nombre””.
Estes dues cites de Gamoneda escollides per Gregorio Morán l’intimiden i l’abrumen – castellanisme que corregiré en saber l’equivalent en valencià . A mi també. La meua passió antiga ha sigut la pluja, la recorde des de darrere dels cristalls del balcó del primer pis de la placeta, en casa del meus iaios, tot això en els temps del cólera com li agrada definir aquells temps a Gregorio Morán.
La pobresa mai ha segut la meua passió, però l’he viscuda sense saber-ho. Ara la visc sabent-la.
El senyor Morán sempre es manifesta en la seua escriptura com un escriptor dens on les paraules són la clau per determinar el món de les persones que escriuen. Hui ens envolta el seu pensament, punt de vista personal,amb la figura d’Antonio Gamoneda, l´últim premi Cervantes de les lletres hispanes, i ho fa com sol fer-ho amb acritud a l’esquerra i la dreta del pensament oficialista de cada moment històric. Destaque la cita: “” en nosotros,los de la pobreza, el lenguaje será poética y semánticamente subversivo”” paraules de Gamoneda extretes del seu llibre de poesia Libro del frio . Altra cita: ”” Hubo un tiempo en que mis únicas pasiones eran la pobreza y la lluvia. Ahora siento la pureza de los límites y mi pasión no existiria si dijese su nombre””.
Estes dues cites de Gamoneda escollides per Gregorio Morán l’intimiden i l’abrumen – castellanisme que corregiré en saber l’equivalent en valencià . A mi també. La meua passió antiga ha sigut la pluja, la recorde des de darrere dels cristalls del balcó del primer pis de la placeta, en casa del meus iaios, tot això en els temps del cólera com li agrada definir aquells temps a Gregorio Morán.
La pobresa mai ha segut la meua passió, però l’he viscuda sense saber-ho. Ara la visc sabent-la.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)