Dietrich Schwanitz i l’educació.

Cite unes paraules de l’editor de Dietrich Schwanitz en La cultura. Todo lo que hay que saber :
“ La tesis del autor es que en lo relativo a la educación nos encontramos en una situación similar a la de Robinson Crusoe después del naufragio: la necesidad de no dejarse llevar por el pánico y tratar de hacer balance y reconstruir lo que se pueda.”
“Schwanitz (escriu l’editor) supo anticipar y señaló como principal razón de las insuficiencias del sistema la falta de discusión sobre los objetivos de la enseñanza. Su lugar lo ocupan una constante creación de inseguridades, así como la inabarcabilidad propia del proceso educativo, que tienen el efecto de provocar esa continuada sucesión de modelos educativos. A ellas se uniría también una gran arbitrariedad. Esta se manifestaría en el constante valor de intercambio de que se dota a las distintas asignaturas, en la merchantería constante sobre las notas entre profesores y alumnos, en la afirmación de que todo es combinable, en la pérdida del principio de orden básico que informa a todo conocimiento. En palabras de Schwanitz «la distinción entre lo esencial y lo intercambiable, lo central y lo marginal, lo obligatorio y lo libre, las materias nucleares y las optativas».”
“…con independencia del lugar en que se estudie, deban impartirse prácticamente los mismos conocimientos a todos los alumnos. Sólo así puede asegurarse que al final todos accedan al mismo nivel educativo.”
(en l’educació descentralitzada)“…Esto hace que el sistema —también el establecido desde el Estado central— entre en una mutación permanente y vaya perdiendo los necesarios referentes. Ya no se sabe, además, qué contenidos se corresponden en realidad a cada una de las metas educativas, si es que éstas han estado claras alguna vez. El problema de fondo que quizá provoque los mayores problemas potenciales es, como dice el autor, que «se confunde la igualdad de oportunidades al comienzo de la competición escolar con la deseada igualdad de resultados al final de la misma». Con independencia de la necesidad por asegurar esa igualdad inicial, todo sistema educativo debe atender al principio del mérito y hacer un lugar para que se establezcan diferencias en razón de las «dotes naturales, voluntad de aprendizaje, disponibilidad, interés y ambición».…”

¿És possible plantejar un model concret, saber des d’a on s’escomença i amb qui, i a on es vol aplegar amb els que són? I tot això sense que es moga el terra?

La por

L’ésser humà que he conegut des que tinc ús de raó, s’ha caracteritzat, per lluitar pel seu interés. Exclusivament pel seu interés. El seu interés, també ha estat la bondat i la compassió, puc citar noms.
La consciència se li ha anat transformat, amb el pas dels anys, manifestant-se en un sentit o en altre, posa tu els adjectius que vulgues.
He conegut caçadors despietats que han acabat sent activistes ecologistes a tota ultrança, també en conec, que han acabat sent pacifistes en pau. No tinc notícia de ningú que haja fet el camí a la inversa.
En el món de les ideologies els canvis han estat tant radicals, que alguns han tornat d’on van eixir, sempre convençuts, en totes i en cada una de les etapes de la seua evolució de consciència.
L’ésser humà sempre , des que tinc consciència, s’ha organitzat per conseguir els seus objectius. D’organitzacions, de tot tipus n’he conegut. Les circumstàncies les han modelat i mesurat en el temps històric.
En aquests moments vivim uns temps de conspiracions universals extraterrestres: l’ésser humà no té límits, la seua ment ja no cap en el seu habitacle tradicional.
La por ha estat la gran arma utilitzada per a que res canvie des que tinc consciència. Ella ha aconseguit parar la raó lliure i el raonament obert.
Mags, gurús, xamans, rectors, pastors, messiànics, il•luminats... especialistes tots de la por.

Ratetes

Hui passejava alegre i feliç entre la multitud. Precioses ratetes, amb els llavis pintats i maquillades lleugerament, balancejaven els agradables culets, mentre les contemplava a la llum del dia. Una claredat mental, no fa falta dir-ho, l’acompanyà aquestos dies.
Sols veia ratetes petitones i llustroses, bellament abillades en gratitud al progrés i a la llibertat que han fruït estos últims anys d’orgull econòmic i de poder.
La cambrera hui li semblava més juganera que de costum: els llavis molsuts i vermells es movien al compàs de les històries que s’inventava davant de la seua presència amable. Al donar-li l’esquena, observà com la cueta l’arrastrà dolçament pel terra.
Una parella es besucava amb eixos morrets protuberants a la seua vora. Els pelets dels bigots, amarats de cervesa, eren simpàtics , els d’ell negres brillants i els d’ella clars i rosats, en la vesprada assolejada.
Unes ratotes velles, amb parsimònia, eixien del restaurant amb el caminar pesat dels anys i del greix de les panxotes. Jubilades pel progrés, pensà.
Aquest món se li mostrà, ja dic, ben despert. Cal destacar, per ser justos, que totes les rates que l’acompanyaren es mostraren molt pròximes al seu ser: caminaven amb les dos patetes del darrere, les de davant, en alt, molt gracioses elles.
Casdascuna anava i venia a la seua, amb ordre i tranquil•litat de consciència, o així li paregué a l’observador. Semblaven humanes!
El món del seu voltant li paregué molt petitet i immensament satisfet.