digues no.

Dir no, és molt fort.
Pense ara en tots el personatges que s’han enfrontat a l’autèntic poder: han acabat mal. Anar de mitges tintes, t’assegura la vida un temps. Adular t’assegura un bon futur moltes vegades. La ironia et permet anar fent de forma sinuosa. Amb el cinisme s’arriba més lluny.
En els sistemes polítics d’un sol partit la submissió és l’única possibilitat de mantenir la faena i la vida. La crítica sol ser acceptada si és piadosa. L’humor, en aquest cas, actua com a vàlvula d’escapament en l’olla a pressió que es sol viure en aquestes circumstàncies.
Tot açò està rodant-me pel cap davant de la decisió, que he pres, al voltant de votar o no votar en les properes eleccions generals.

Fer ús del dret al vot o no fer-lo? En cas de fer-lo, a qui vote?
Totes i cada una de les posicions sobre el dret al vot, tant exercint-lo com de no exercir-lo, estan justificant-se segons els interessos partidistes dels diferents grups socials que entren en aquest joc. Els raonaments, en la propaganda ,són utilitzats per experts en marketing, des dels punts de vista que beneficien als qui financien la campanya del joc quadrianual . (Me’n recorde ara de l’últim anunci, televisiu, abans de la mitja nit de qualsevol 31 de desembre. No són així les campanyes electorals? ).
També em roda pel cap la idea –estesa i acceptada— que els extremismes no són aconsellables. Vivim, en l’actualitat, moments de mediació. Paraula que em recorda el cinisme. Mediar abans d’... acudir a la justícia, perquè ni està ni se l’espera?

Vivim en una societat amb gustos infantils ben treballats, sembla que tot siga i depenga d’ una vella tòmbola teledirigida. Sort. Que tingues sort, et solen dir en qualsevol activitat emprenedora. Anar passet a passet... per a què res no canvie, dic jo.
Qualsevol organització social que acabe amb algun membre en el Parlament, el Parlament acabarà amb ell, engolint-se’l en el sistema.

Sembla que Groutxo Marx és el model a seguir: pensarà i dirà allò que vol escoltar l’altre, seguint un llistat intercanviable de pensaments. Tot per a què el joc i la festa no pare. Has de ser graciós, també semblar-ho. Empatia, diu la modernor hui.
Mentre diguem i escriguem estupideses des de la marginalitat, i ningú ens faça cas, això ens assegurarà la supervivència. Però ai! si el que diu no al sistema, ho fa com a portaveu d’un grup social organitzat i nombrós. La cosa canvia radicalment: no t’aplicaran cap resolució de mediació, ni de justícia, et liquiden, amb tècniques sofisticades, o no. Exemples i casos? No cal.

Els espiritualistes, que saben molt bé les debilitats dels hòmens en societat, han resolt el dilema representatiu, conreant la poesia. Potser siga, la seua mirada, absentista i marginal, la de tenir en compte.
El Diguem no de Raimon va ser com un terrosset de sucre en el mar. Ell encara va pel món cantant... altres cançons.