Gaspar

La caiguda dels déus

2012-02-09T19:27:00.000+01:00

Hui s’ha fet públic el veredicte del tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava contra una banda de delinqüents en una trama corrupta –diners de l’estat—que maquinava la manera d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases: la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van fer. A Garzón també, per perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus:

2012-01-23T20:39:00.003+01:00

Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec, i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia— quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc? La Constitució, Les Autonomies, els sindicats, els partits polítics... ¿són un model a divinis?

La València de Rita Barberà.

2012-01-14T21:30:00.000+01:00

Sóc un valencià de la Marina Baixa.
A la capital de l’antic Regne la visite molt de tard en tard, i des de sempre, per motius professionals o mèdics. L´única connexió viable per a mi, és l’autopista, de pagament, tot un avís per impedir la visita de plaer i poder saludar als meus conciutadans . He tingut que pagar durant estos últims trenta anys una “tassa” a Aumar per visitar-la. Quan no existia l’autopista, el viatge era una odissea: travessàvem tots els pobles costaners –des de Benidorm a la mateixa València— per poder aplegar a la capital. L’aeroport per desplaçar-me a València, des d’Alacant, sempre ho he considerat un disbarat, per la pèrduda de temps que m’ocasiona l’anar i el tornar. El ferrocarril és preferible: em deixa al centre de València, però he d’anar de la Vila a Alacant (sumant seixanta quilòmetres extres al viatge).Els geògrafs en diuen vertebració a l’eix de comunicacions de un poble o un País. El meu País està molt mal vertebrat, i quan ho està bé, és paga una tassa pel peatge.Les poquetes vegades que m’he passejat per la València històrica m’ha encantat la seua gent: m’he sentit part del tot. He tingut cabuda i m’he sentit valencià entre els valencians que ho són.La meua preocupació actual del cap i casal és, que com pot seguir sent alcalde Rita Barberà ? Que ens passa als valencians? Per què permetem que ens governen estes persones?Rita Barberà, que per cert no conec de res, em recorda a la meua sogra, una senyora sense estudis, però que sap “treballar-se” a qui ella vol, per a aconseguir tot el què es proposa. I quan dic treballar-se, vull dir regalar una pastilla de xocolate a un, un quilo de peix a un altre o una dotzena d’ous al més d’allà. Tots contents i agraïts amb ella. Una espècie de “Bigotes” d’anar per casa.Quin poble és el poble valencià? El que funciona per recomanacions? Sembla que sí: Rita i la meua sogra són escola de vida. Una escola de vida .Una altra València hauria de ser possible.

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any!

2012-01-01T12:03:00.000+01:00

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any! No hauríem d’oblidar la cita anterior. Després de llegir les mesures del nou Govern espanyol, sembla que l’adversari, en la declaració de guerra institucional, a la crisi –la nostra batalla— les mesures dictades van encaminades a “corregir” la maquinària de l’Estat. Com si l’engranatge fora el culpable de l’especulació financera. Contra aquesta –especulació— autèntic adversari, en la batalla per la supervivència de l’Estat democràtic ni piu, com diria un amic.Les finances especulatives han posat a l’Estat contra les cordes, com si d’un ring de boxa es tractara. Els tècnics –generals— economicistes estan portant la batalla confonent l’adversari: estem “matant-nos” entre nosaltres, en esta lluita inútil. I el que és pitjor, anem a quedar-nos sense municions.Un crit contra la insensatesa. Un crit contra la confusió pertorbadora. Un crit al trellat.Les úniques persones que estan en condicions de posar l’ase al davant del carro, són el personal del 15M. Són els únics amb propostes encaminades a definir l’adversari , la recuperació de la dignitat i la raó.Ni aigua als que no ens n’han deixat enmig del desert on som: sense criteris d’orientació, ni capacitat d’analitzar el per què més senzill. Jo no tinc res en comú amb un especulador financer que s’ha format personal i exclusivament, per a especular amb mi, amb la meua vida. És ell l’adversari, no la maquinària de l’Estat, ara, exànime.

Pamflet

2011-10-16T12:54:00.000+02:00

El moviment 15M està marcant el pas en aquest País i en aquestos moments. Les consciències lliures adormides en aquests últims trenta anys, comencen a dir ací som. La crisi econòmica i social, entre altres raons, ens ha despertat del somni del consum i tot gratis, o quasi.Hem necessitat veure’ns al carrer, expulsats, per despertar . Benvinguda crisi. El planeta o medi ambient, s’ho trobarà. Ja no s’inicien xalets en les altures de les muntanyes, ni, a la vora dels mars.Els diners s’han escampat a llocs que desconeixem. Dormen, esperen.Tenim una cita electoral el 20N. Ho tenim clar? Votarem als que han destruït tot un País? No pense en els últims quatre anys. Pense en els responsables polítics d’estos últims vint-i-cinc anys. Els votarem?Disposem de totes les possibilitats d’elecció, en les properes eleccions, des de la dreta a l’esquerra. Haurà que votar –si és que penses fer-ho— a qualsevol, excepte als partits responsables de la malifeta que patim.Dreta o esquerra, dos conceptes antics i rovellats pel consumisme i la banalitat humana. Si penses votar, fes-ho, però recorda-te’n dels responsables, d’estos últims vint-i-cinc anys!Tenim futur. Es tracta del futur dels nostres fills i dels nostres néts.

Indignat amb nosaltres

2011-10-11T19:06:00.000+02:00

Ahir vaig haver d’anar a València per qüestions mèdiques rutinàries. Hui quan he tornat a la meua faena, m’he trobat la classe on habitualment treballe amb els meus alumnes, amb desperfectes intencionats: la llibreria d’aula desordenada i amb brutícia, els radiadors sense els tapons que regulen l’aigua, una taula de l’alumne amb un torniol cargolat per a fer malbé al qui s’asseu ... Treballe en un lloc on pots trobar-te el millor i el pitjor de la societat, això no és cap novetat. Però per què destrossar i fer malbé allò que no és nostre? Es suposa que l’alumnat no ha estat mai sol a classe. Sempre són amb un professor. Quan, com i per què de l’actitud incívica?El cap de setmana passat, per la nit, uns adolescents, ara en la zona que jo residisc , ens van regalar, en el lloc de la celebració, tot un sortit de botelles de diferents begudes, bosses de plàstics de tots els colors i mides, vomitades i altres deposicions que, vam descobrir al matí següent, els que ens permetem un horari diürn els dies festius.Considere que la crisi econòmica no forma part de les nostres consciències. Vivim, encara, la borratxera de tot gratis i que la festa continue.Podem divertir-nos d’altres maneres, amb altres actituds? Tant mal ho fem a l’escola o a casa que, els nostres fills o alumnes, no saben dipositar en les papereres tot allò que ha d’anar a elles? Podem permetre’ns la continuïtat de la festa perpètua?Demà és festa, el dotze d’octubre, de què va això? Què celebrem Déu meu?Ens han canviat la Constitució, la que era Sagrada, en qüestió de vint-i-quatre hores. Mig país sense faena i, demà festa. Sols falta que férem una traca o un castell de focs d’artifici, amb un préstec de la CAM.No són els xiquets adolescents, són els vividors, adults, que, han establert un sistema, amb èxit, d’estupidesa ciutadana que cal explicar i denunciar.

La figuera

2011-08-17T14:00:00.004+02:00

L’any passat, un company de faena, em va obsequiar un bastó de figuera. Era ple hivern. Seguint les seues instruccions, el vaig deixar amerant-se, de forma respectuosa i com em va dictar el sentit comú. Una setmana o dues després, vaig estibonar el bastó en un test amb terra. El sistema del rec també el vaig dur a terme segons el meu criteri: quan la terra del test m’ho demanava.
Del bastó va esclatar, en plena primavera, una figuera immensament petita i bella. Els pàmpols verds semblaven de figuera vera conreada al camp lliure. Creixia a ull.
Un bon dia em vaig adonar de la presència de brots que no m’explicava ni sabia definir. Cada brot, a peu dels pàmpols, esdevingué en petitíssimes figuetes verdes que han anat augmentant de volum de forma desproporcionada al cos de la figuera.

Ara sóc en la fase de degustació. Una delícia gratuïta de la figuera agraïda. Són figues negres que cull, dia si, dia no, quan comencen a badar-se posant-se a punt, invitant-me a la degustació. Maduren progressivament. De la primera que vaig collir, negríssima i polidament esquerdada, a l’última que menjaré, (encara en queden bastants de verdes i petites) faig una estimació, haurà passat tot el mes d’agost. Tot un mes menjant figues d’una figuera d’un test de la terrassa de ma casa!
He de confessar que amb l’estimació del sol i la humitat que proporciona l’aigua, d’un bastó de figuera, s’ha produït una meravella.

digues no.

2011-08-16T23:55:00.002+02:00

Dir no, és molt fort.
Pense ara en tots el personatges que s’han enfrontat a l’autèntic poder: han acabat mal. Anar de mitges tintes, t’assegura la vida un temps. Adular t’assegura un bon futur moltes vegades. La ironia et permet anar fent de forma sinuosa. Amb el cinisme s’arriba més lluny.
En els sistemes polítics d’un sol partit la submissió és l’única possibilitat de mantenir la faena i la vida. La crítica sol ser acceptada si és piadosa. L’humor, en aquest cas, actua com a vàlvula d’escapament en l’olla a pressió que es sol viure en aquestes circumstàncies.
Tot açò està rodant-me pel cap davant de la decisió, que he pres, al voltant de votar o no votar en les properes eleccions generals.

Fer ús del dret al vot o no fer-lo? En cas de fer-lo, a qui vote?
Totes i cada una de les posicions sobre el dret al vot, tant exercint-lo com de no exercir-lo, estan justificant-se segons els interessos partidistes dels diferents grups socials que entren en aquest joc. Els raonaments, en la propaganda ,són utilitzats per experts en marketing, des dels punts de vista que beneficien als qui financien la campanya del joc quadrianual . (Me’n recorde ara de l’últim anunci, televisiu, abans de la mitja nit de qualsevol 31 de desembre. No són així les campanyes electorals? ).
També em roda pel cap la idea –estesa i acceptada— que els extremismes no són aconsellables. Vivim, en l’actualitat, moments de mediació. Paraula que em recorda el cinisme. Mediar abans d’... acudir a la justícia, perquè ni està ni se l’espera?

Vivim en una societat amb gustos infantils ben treballats, sembla que tot siga i depenga d’ una vella tòmbola teledirigida. Sort. Que tingues sort, et solen dir en qualsevol activitat emprenedora. Anar passet a passet... per a què res no canvie, dic jo.
Qualsevol organització social que acabe amb algun membre en el Parlament, el Parlament acabarà amb ell, engolint-se’l en el sistema.

Sembla que Groutxo Marx és el model a seguir: pensarà i dirà allò que vol escoltar l’altre, seguint un llistat intercanviable de pensaments. Tot per a què el joc i la festa no pare. Has de ser graciós, també semblar-ho. Empatia, diu la modernor hui.
Mentre diguem i escriguem estupideses des de la marginalitat, i ningú ens faça cas, això ens assegurarà la supervivència. Però ai! si el que diu no al sistema, ho fa com a portaveu d’un grup social organitzat i nombrós. La cosa canvia radicalment: no t’aplicaran cap resolució de mediació, ni de justícia, et liquiden, amb tècniques sofisticades, o no. Exemples i casos? No cal.

Els espiritualistes, que saben molt bé les debilitats dels hòmens en societat, han resolt el dilema representatiu, conreant la poesia. Potser siga, la seua mirada, absentista i marginal, la de tenir en compte.
El Diguem no de Raimon va ser com un terrosset de sucre en el mar. Ell encara va pel món cantant... altres cançons.

Un trio especial

2011-08-12T23:34:00.001+02:00

UN TRIO ESPECIAL.

Primera Part. Ell i ella.
Són coses que passen i, si a continuació, segueixes amb la lectura, potser et sorprengues, o no. Tenim la sort de tractar una còmplice en aquesta bella història, perquè de bella ho és. El què ja no tinc tanta seguretat és en la meua manera d’elaborar el tema sorprenent.
Ella és la llibertat en forma de senyora: alta, jove, molt agradable en el físic i en el seu imaginari. Una criatura excepcional. No conec altra senyora semblant, ni en tinc de referències. Escric, veient els seus ulls verds i vius com l’aigua. És la còmplice del contista. Europea en el sentit burgés que ha heretat les empentes del segle XVIII, del XIX, i del XX, deixant tota creença religiosa al marge del seu camí vital. És una producte del segle XXI ben assaonada.
Ell no se com és, físicament vull dir. La seua religió és Singh. I per ací és per on hauria de començar la bella història. Un senyor creient i practicant d’una religió índia, on Déu l’acompanya en tot moment i en tota circumstància, des que s’alça fins que es gita.

Segona part: l’encontre.
Ell la veia cada dia passar pel davant del seu establiment comercial de la moderna ciutat turística, a la vora del Mediterrani espanyol. El “veure-la” és quasi un distintiu d’ella. Tots els homes veiem sempre certes dones, es fan de notar, i no fa falta que ho detalle més: quan caminen pel món, sols en veus una, tenen eixe do. Destaquen sobre les altres dones: l’aire que respiren? el caminar? el color de la pell? la figura? l’aroma que les envolta? No ho sé. Destaquen. Ell és de nacionalitat índia, i com tots els homes de la rodalia, també es va quedar atrapat per la presència d’aquesta senyora que vorejava el seu establiment.
El sexe no sap de religions quan el desig espenta.
Va començar a ploure aquella vesprada, l’excusa per apropar-se i mantenir una primera conversa li va semblar urgent: buscà un paraigua de forma atrotinada i eixí corrents darrere d’ella, que caminava sense protecció. Bona tarda —li digué. Puc acompanyar-la? –continuà.
La conversa va continuar tots dos a sota del paraigua pel carrer tranquil i poc transitat. No se de què parlaren, ni com sorgí l’amistat a través del temps de la tardor, de l’hivern i d’aquest estiu. Però l’amistat produí els seus fruits al mostrar tant ell com ella la sinceritat i la honestedat.
Per altra banda, no hi ha millor manera per conèixer de debò les persones, que compartir amb elles, el menjar i el sexe. Els compartiren.

Tercera part: el trio.
Ell és un massatgista consumat: atent, respectuós i amable amb la seua estimada amant. La prepara i la tracta com a una deessa, amb olis i perfums en un ambient com si es tractés d’un conte de l’orient antic. Amb tot el temps del món. Un cerimonial difícil d’imaginar si no ets allí. Ella es deixa dur, somriu mentre li acaricia des dels ditets dels peus a la nuca, passant per tots els indrets del cos.
Mai han estat sols: unes fotos de dona, emmarcades, contemplen les escenes íntimes , altres fotos, també emmarcades, també els contemplen, però estes són unes pintures d’un buda.
Ella no ha fet cas d’aquests detalls: la mateixa dona en diferents retrats actuals, com si estigueren disposats per a contemplar-los, mentre disfruten dels seus cossos en el llit. Ella es deixa portar per les delícies de l’indi.
L’escena de la intimitat sempre acaba, una vegada la seua estimada ha arribat al súmmum del plaer, amb ell de genolls en un reclinatori, mentre el buda el contempla.
Tot un misteri per algú tan descregut com jo.

De sabaters

2011-08-05T13:05:00.001+02:00

Agost, quatre o cinc, no ho sap amb certesa. La Cala de Finestrat, a la tauleta més a prop de la platja. A l’ombra que hi és a les huit quaranta-cinc a.m. A l’extrem de llevant de la cala te’l pots trobar.

És en l’instant màgic d’un dia que ho és ara mateix.
Brisa suau i fresca que li entra des de dalt de la cala –s’esgola seguint el tram humit antic— mentre li seveixen, amb un somriure, un cafè amb llet en tassa blanca de terrissa, i mitja torrada de pa amb oli, que es servirà al gust.

Parla amb ell i riu de ser on és i ser ell mateix. Tot flueix natural des del seu benestar amb el lloc on es troba, on és servit: tauleta, mar, platja, sillonet, aire, cambrer, gent anònima, netedat, claredat, núvols, música, aire, ara de llevant que està entrant.... la ment lliure, surant i jovenívola, innocent, sense memòria.
Gent caminant pel trencall de la mar on l’arena et permet fer-ho amb el plaer de la comoditat. Tot va produint-se sense memòria, en present, amb la llibertat neta i honesta i agraïda.
Continua expressant emocions mitjançant el seu bolígraf que ha agafat abans d’eixir de sa casa, boli i tres fulls blancs, tres.

Continua escoltant la música de fons, dobla el primer full blanc per a continuar escrivint. Ho fa. Ara amb el llevant amb més alegria i coratge, fresc, molt agradable. Un dia d’agost a la vora de la mar amb el plaer conscient. Totalment sol en l’Univers impersonal. Un en l’engranatge incomprensible i inabastable. Un ser lliure com a producte d’una societat que li ho ha permés i ho ha fet possible. Un luxe hui. Ser lliure amb res o quasi res i amb tot, amb el caminar personal egotista.

De pensar que el nostre personatge s’havia proposat escriure sobre un article que va publicar ahir el diari Información, que tracta sobre dos sabaters del seu poble .... i ha acabat escrivint sobre ell, el què és, o el què ha de ser, com els sabaters, els més barats d’Espanya i, potser, els més lliures de tots els seus conciutadans : no es queixen, semblen honestos, tenen faena... passen desapercebuts. Són un exemple.
Fins ací el full blanc manuscrit, doblat amb dos en blanc, que m’he trobat a sota de la tauleta més a prop de la mar.

Bon dia!

2011-06-27T11:10:00.001+02:00

S’alçà del llit en busca de la pau del matí a la voreta de la mar. Ell i la seua gossa gogen a aquestes hores, on el sol acaba de llostrejar cada dia més al Nord-Est i, la mar, en calma també es desperta a la claredat. Pau, molt pau: sense xiquets cridant ni fotent.

Una dutxa amb aigua freda i a desdejunar al Masssai de la Cala de Benidorm. Fullejar els titulars de la premsa de hui... catàstrofes institucionals, deutes institucionals... però el remake de la festa continua, ací i allà, com si fórem a l’any 2005. La Festa del Corpus amb les xiquetes verges ben abillades per les mares riques o fantasioses, no ho sap molt bé! Ho llig a la premsa... ell no hi era, ni ho ha vist mai en viu.

De tornada a casa agafa la moto per comprar el pa al poble. Un policia municipal el para: “¿no se ha dada cuenta que no lleva el casco?” No no m’he donat compte, gràcies per avisar-me!, li solta com si res. Tot digne l’observa el policia. “¿Tiene casco? “Sí, el porte a sota del seient!” El guàrdia li perdonà la vida com si foren a l’Oest americà de fa dos segles.

Mentre els paraïssos fiscals són a l’abast dels poderosos, per no parlar del desgavell econòmic provocat pels excessos dels polítics de torn, a ells, els ciutadans d’a peu els fiscalitzen, per no portar posat el cinturó de seguretat , o el casc, si ets motorista. O en un altre extrem, si et denuncia la teua parella, i tu ets home, directament t’emmanillen.

S’ha regulat fins a extrem increïbles la vida diària dels ciutadans, però s’ha fet màniga ampla en els assumptes, que han generat que un país se’n vaja en orris. I damunt no existeix legislació que demane comptes als que han malmès l’economia de tota la ciutadania.
Salut!

Després del 19J

2011-06-21T11:38:00.001+02:00

El moviment del #15M hauria de despreocupar-se de la premsa estatal. Les portades de la desinformació, quan no manipulació, segueixen el quefer lògic dels seus interessos: la política de hui, bipartidista, o d’allò que és políticament correcte en el bipartidisme.

Si estimen una #democraciarealya haurem d’obviar, públicament, la premsa que és altaveu dels grups econòmics que estan jugant amb la població.
Deixem estar les fotos de les portades i la seua mirada de la realitat. Són cecs i no poden veure el que està a l’abast dels seus no-interessos.
Els canals d’informació del #15M han de ser, i són, altres.
La comunicació es dóna en un canal nou: el boca a boca de tota la vida, i mitjantçant els blogs.

La coordinació dels blogs ja es dóna. Twitter els enllaça i els publicita.
Una nova democràcia necessita d’uns nous mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals són atents a aquest moviment, acabaran recolzant el #15M. Ara per ara, deixem-los al seu aire. Responen, com els polítics, a un temps que hem de finiquitar.

On som i on anem?

2011-06-16T19:18:00.000+02:00

La nostra situació política-personal i econòmica ens ha portat a una realitat quotidiana que no es nouvinguda. Una borratxera festiva, lúdica, en els últims anys, ens ha acompanyat molt de temps en la nostra especial “grandeur”.
El què hui són plors, ahir era festa. Ens han fet una mala jugada, potser, però nosaltres hem anat d’orgullosos i prepotents pel món: tinc coneguts i saludats que coneixen països exòtics tant bé com jo conec la Serra d’Aitana.
Hem dissenyat el present que estem patint i descobrint. Res ha estat deixat a l’atzar. Els nostres joves han crescut sota el miracle econòmic espanyol sense especificar.
I per què dic aquestes coses que tots sabem i reconeixem? Perquè hem de saber d’on venen les nostres mancances que ara, sembla, que acabem de descobrir: el consumidor ha deixar de ser-ho per imperatiu de la realitat cruda i evident. No podem consumir cotxes, apartaments, viatges, aniversaris, festes, vestits, cerveses... ens hem despertat del somni. El senyor que ens regalà la droga, que possibilitava el consumir, ha canviat de plans.
Culpables, per acció o omissió tots. Uns més que altres però tots. Més, aquells que han tingut responsabilitats, i han permés, que la festa continuara sabent que havíem tocat fons.
No podem acollir-nos al benefici de la ignorància: la tradició dels grecs i del Mediterrani mil•lenari no ens ho permet. Sabíem que els excessos tenen conseqüències.
Després de tot, la història continua fluint i ens porta i ens espenta a una nova realitat, on no ens havíem preparat ,per fer-li front. Feliços nosaltres i despreocupats.
Les ideologies a Europa han estat enterrades. Ara sols es parla dels substantius corrupció i mercats. La corrupció és veïna nostra, però els mercats ningú sap on són. Es parla del poder financer com si d’un fantasma molt llunyà es tractara. Anem per bon camí en el diagnòstic, però hem de tornar a dissenyar el present amb altres teòrics.
Aquells que han permés que siguem on som, han d’apartar-se per no perllongar l’agonia actual: estem vivint un fracàs multitudinari i general.
Ara bé, una minoria poderosa, i sense cap de problema social-econòmic , està atenta al canvi i farà que no se n’ isca de mare...la història altra vegada pot ser-nos molt útil, també la memòria, de l’anomenada transició democràtica recent.
Una empenta històrica estem vivint. O tal vegada una sacsejada. Les revolucions eren al segle XX, no?

Comença un temps nou

2011-06-09T20:29:00.001+02:00

Me’n recorde l’entrevista que li vaig fer, per al setmanari El Vilero, a l’últim alcalde franquista del meu poble. Érem al saló de plens de Ajuntament. Els membres del Consistori m’escrutaven amb perplexitat escoltant les preguntes i, les contestacions del batle, moments abans de començar el ple de la sessió –si no recorde malament, insistisc.
Començada la sessió del ple, em vaig quedar per a testimoniar l’últim ple de l’etapa franquista. Crec –dic , que era jo sol, amb els representants de la família, el sindicat i el poble –o no era així?—no sé, improvise ara mateix.

No sé qui em va enviar a fer-li l’entrevista a l’alcalde, tal vegada va ser per iniciativa pròpia. No ho sé ara. El que puc confirmar és, que l’entrevista es va publicar a El Vilero i la vaig conservar fins fa ben poc. Déu sabrà per on puc trobar-la.
Aquest succés es va donar als inicis de 1979.

Hui, Juan Cotino trenta –dos anys després, s’asseu i s’estrena com a president de les Cors Valencianes amb una creu –de fusta?— al seu davant. Al carrer uns indignats reclamen democràcia.

Sembla que en trenta-dos anys hem viscut un somni de fades.
Estic preparant-me per fer-li l’entrevista pertinent a l’últim alcalde de l’etapa postfranquista. Dissabte serà elegit. Tinc temps de sobra. L’ajuntament és al mateix lloc. Aquesta vegada la publicaré on-line. És l’únic canvi apreciable d’ahir a hui.

Un altre temps, per favor.

2011-05-22T19:29:00.001+02:00

Hui van a repartir-se el poder en Ajuntaments i en la Generalitat. Una gran responsabilitat en mans de partits polítics que representen a grups d’amics, coneguts i saludats minoritaris i excloents. La ciutadania ha començat a posar en dubte, la manera i les formes d’esta democràcia, que sol reconeix al ciutadà un dia cada quatre anys, i en l’instant màgic, da l’introduir un sobre tancat en una urna de cristall.
Votarem a uns senyors que ni han preguntat ni preguntaran al conciutadà el seu parer. Que acaben d’eixir dels Ajuntaments sense haver presentat un balanç de la seua gestió en quatre anys. Que no ens especifiquen ni detallen el balanç econòmic de la seu gestió –dels nostres diners.
Ens demanen un vot, a mode de xec en blanc, que faran efectiu demà a primera hora. Estos senyors no han d’esgotar la legislatura. Són un anacronisme. Entenen el vot com un mitjà per a repartir-se el botí, a mode de pirates, però amb corbata. Disposaran d’ assessors, amb sous d’executius a manta. Assessors amics i coneguts... panxacontents.
Aquestos senyors, diuen estimar molt el seu poble... però es venen molt car... molts són sense estudis. Tots molt interessats. No he conegut cap que s’haja arruïnat pel seu poble. (Sí, perdó, recorde algú però ja no és a l’Ajuntament.)
La meua petició de dimissió que siga la primera. Són responsables, per acció o omissió els que ixen i els que entren, d’aquest estat de coses: corrupció, enriquiment il•lícit, despotisme, abús de poder, bancarrota ... evidentment, dins del camp del sistema públic de convivència.
Potser som en un estat d’emergència? O és un somni el moviment anomenat nolesvotes.com o democraciarealya.com entre altres?
Un altre temps ha començat. Exigim-lo.

Dietrich Schwanitz i l’educació.

2011-04-24T13:40:00.001+02:00

Cite unes paraules de l’editor de Dietrich Schwanitz en La cultura. Todo lo que hay que saber :
“ La tesis del autor es que en lo relativo a la educación nos encontramos en una situación similar a la de Robinson Crusoe después del naufragio: la necesidad de no dejarse llevar por el pánico y tratar de hacer balance y reconstruir lo que se pueda.”
“Schwanitz (escriu l’editor) supo anticipar y señaló como principal razón de las insuficiencias del sistema la falta de discusión sobre los objetivos de la enseñanza. Su lugar lo ocupan una constante creación de inseguridades, así como la inabarcabilidad propia del proceso educativo, que tienen el efecto de provocar esa continuada sucesión de modelos educativos. A ellas se uniría también una gran arbitrariedad. Esta se manifestaría en el constante valor de intercambio de que se dota a las distintas asignaturas, en la merchantería constante sobre las notas entre profesores y alumnos, en la afirmación de que todo es combinable, en la pérdida del principio de orden básico que informa a todo conocimiento. En palabras de Schwanitz «la distinción entre lo esencial y lo intercambiable, lo central y lo marginal, lo obligatorio y lo libre, las materias nucleares y las optativas».”
“…con independencia del lugar en que se estudie, deban impartirse prácticamente los mismos conocimientos a todos los alumnos. Sólo así puede asegurarse que al final todos accedan al mismo nivel educativo.”
(en l’educació descentralitzada)“…Esto hace que el sistema —también el establecido desde el Estado central— entre en una mutación permanente y vaya perdiendo los necesarios referentes. Ya no se sabe, además, qué contenidos se corresponden en realidad a cada una de las metas educativas, si es que éstas han estado claras alguna vez. El problema de fondo que quizá provoque los mayores problemas potenciales es, como dice el autor, que «se confunde la igualdad de oportunidades al comienzo de la competición escolar con la deseada igualdad de resultados al final de la misma». Con independencia de la necesidad por asegurar esa igualdad inicial, todo sistema educativo debe atender al principio del mérito y hacer un lugar para que se establezcan diferencias en razón de las «dotes naturales, voluntad de aprendizaje, disponibilidad, interés y ambición».…”

¿És possible plantejar un model concret, saber des d’a on s’escomença i amb qui, i a on es vol aplegar amb els que són? I tot això sense que es moga el terra?

La por

2011-04-20T20:54:00.003+02:00

L’ésser humà que he conegut des que tinc ús de raó, s’ha caracteritzat, per lluitar pel seu interés. Exclusivament pel seu interés. El seu interés, també ha estat la bondat i la compassió, puc citar noms.
La consciència se li ha anat transformat, amb el pas dels anys, manifestant-se en un sentit o en altre, posa tu els adjectius que vulgues.
He conegut caçadors despietats que han acabat sent activistes ecologistes a tota ultrança, també en conec, que han acabat sent pacifistes en pau. No tinc notícia de ningú que haja fet el camí a la inversa.
En el món de les ideologies els canvis han estat tant radicals, que alguns han tornat d’on van eixir, sempre convençuts, en totes i en cada una de les etapes de la seua evolució de consciència.
L’ésser humà sempre , des que tinc consciència, s’ha organitzat per conseguir els seus objectius. D’organitzacions, de tot tipus n’he conegut. Les circumstàncies les han modelat i mesurat en el temps històric.
En aquests moments vivim uns temps de conspiracions universals extraterrestres: l’ésser humà no té límits, la seua ment ja no cap en el seu habitacle tradicional.
La por ha estat la gran arma utilitzada per a que res canvie des que tinc consciència. Ella ha aconseguit parar la raó lliure i el raonament obert.
Mags, gurús, xamans, rectors, pastors, messiànics, il•luminats... especialistes tots de la por.

Ratetes

2011-04-12T18:43:00.000+02:00

Hui passejava alegre i feliç entre la multitud. Precioses ratetes, amb els llavis pintats i maquillades lleugerament, balancejaven els agradables culets, mentre les contemplava a la llum del dia. Una claredat mental, no fa falta dir-ho, l’acompanyà aquestos dies.
Sols veia ratetes petitones i llustroses, bellament abillades en gratitud al progrés i a la llibertat que han fruït estos últims anys d’orgull econòmic i de poder.
La cambrera hui li semblava més juganera que de costum: els llavis molsuts i vermells es movien al compàs de les històries que s’inventava davant de la seua presència amable. Al donar-li l’esquena, observà com la cueta l’arrastrà dolçament pel terra.
Una parella es besucava amb eixos morrets protuberants a la seua vora. Els pelets dels bigots, amarats de cervesa, eren simpàtics , els d’ell negres brillants i els d’ella clars i rosats, en la vesprada assolejada.
Unes ratotes velles, amb parsimònia, eixien del restaurant amb el caminar pesat dels anys i del greix de les panxotes. Jubilades pel progrés, pensà.
Aquest món se li mostrà, ja dic, ben despert. Cal destacar, per ser justos, que totes les rates que l’acompanyaren es mostraren molt pròximes al seu ser: caminaven amb les dos patetes del darrere, les de davant, en alt, molt gracioses elles.
Casdascuna anava i venia a la seua, amb ordre i tranquil•litat de consciència, o així li paregué a l’observador. Semblaven humanes!
El món del seu voltant li paregué molt petitet i immensament satisfet.

En defensa del fracàs escolar

2011-03-06T18:09:00.006+01:00

La Conselleria d’Educació, mitjançant la direcció del centre on jo treballe, ens facilita unes propostes que anomenem, pla de millora, per això mateix: millorar els resultats diagnòstics del nivell educatiu del nostre centre escolar, ja que van resultar per sota de la mitjana en l’última prova. Parle d’unes proves sobre el nivell dels alumnes d’ESO en competències bàsiques: lectura, escriptura, comprensió lectora, comprensió oral (i normativa).
Nosaltres, els valencians, som a fora de l’informe PISA, no hi participem. Realitzem les nostres proves de manera particular.
El nostre fracàs escolar, estadísticament, té un percentatge alt. El número no cal citar-lo: és cridanerament alt.
La Conselleria, preocupada, ens proposa, elaborar un pla de millora de forma totalment autònoma. Ens dóna confiança, creu en els seus professors. Gràcies.
Nosaltres, els professors executem els continguts acadèmics seguint un currículum publicats en el DOGV, cada matèria en té un ben especificat i determinat.
Si avaluem el contingut del currículum al nostre divers alumnat, el fracàs escolar és la notícia de cada fi de curs. Un fracàs escolar que es repeteix des de fa bastants anys.
Quan un alumne no aconsegueix el títol del Graduat Escolar, als setze anys aproximadament, se sol atribuir en propietat la figura del fracàs escolar, encara que aquest alumne arrastrava el suspés des de segon d’ESO i tercer d’ESO. El fracàs mai és sobrevingut, s’arrastra des de primària.

Un Institut d’Ensenyament no és una illa social: és una extensió més del cos social actual.
El fracàs escolar és el resultat d’un modus vivendi social corrupte. Vull pensar ara en la contribució corrupta de la banca i les ex-caixes d’estalvi. En al contribució corrupta, a l’exercir el poder polític la ciutadania en Ajuntaments i Diputacions. En la contribució mental del tenir i no del ser. En la contribució, que els mitjans justifiquen els fins. En la contribució de la festa i del joc com objectiu de vida... I de moltíssimes més contribucions sempre amb preu i cap valor. Tot assaonat amb una manca de Justícia. Els xiquets, com si foren una esponja, han succionat totes estes vivències.
Doncs bé... hem de dissenyar un pla de millora, però no semblant al que ha dissenyat el Banc d’Espanya per a salvar les caixes d’estalvi de l’hecatombe. Es tracta, al meu entendre, de camuflar un fracàs sa. És de justícia suspendre el que ni necessita ni vol aprendre.
El model ha donat els seus fruits: en la banca, en l’escola i en la vida. No ha hagut improvisació. Els objectius s’han aconseguit.
És cert que els xiquets, que fracassen, no saben ni llegir ni escriure, i menys encara entendre-ho. Per què haurien d’esforçar-se en aprendre? Quina utilitat té entendre un escrit? Les hipoteques que signaren els seus pares quan érem rics tampoc van ser llegides, i si ho van fer es veu que no les van entendre. Simplement es van fiar d’un senyor amb corbata. Els professors no em tenim.
Potser a partir d'ara es trobe la utilitat de la lectura comprensiva i els mecanismes que existixen per a demanar responsabilitats als què han fet un ús abusiu del poder i de l’engany.

Déu meu quina gent!

2011-02-27T19:04:00.001+01:00

Acabe d'escoltar i veure un vídeo impressionant. Ha estat un repàs d'uns fets que hem viscut, i que ara, el coronel Diego Camacho m'ha donat, en forma de lliçó sintètica i explícita. Una vegada més, la història, es conta a posteriori dels fets que es succeïren. Una història amb guió, personatges, temps i espai. La intenció: que res no canvie. El poder sempre en mans dels mateixos però amb formes diverses. Estic parlant de la posada en escena del 23 F.

La monarquia, els militars, la banca i els líders polítics. Tots com una pinya, no fóra que el poble s'encarrilara en coses que els dugueren a exigir el que s'exegeix hui i ara al Magreb.

Encara estem acollonats amb la llibertat. Com si tenir una hipoteca o tenir coses fóra imprescindible i obligatori. En perspectiva, sols veig un poble porigós. En el gran teatre de la nit del 23 de febrer, sols vaig veure la por pels carrers, la mateixa por de quan el general Franco manava, una por alimentada, ara, amb altres tècniques i processos, però emesa pels mateixos emissors.

Mario Vargas Llosa vist per...

2010-10-11T18:03:00.000+02:00

Antoni Puigerd ha publicat hui a La Vanguardia Cataluña y Vargas Llosa, on ens recorda, el gran paper i favor, que ens ofereix el premi Nobel, en publicar Lletra de baralla per Tirant lo Blanc. Hauríem d’alegrar-nos, per la possibilitat, de traure-li suc al premi i al premiat. Una obra, la de Martorell, que va ser estudiada i lloada pel recent Nobel en llengua espanyola.

Altra cosa és la ideologia de Vargas Llosa, l’etiqueta, els actes i el seu punt de vista del món.

Aquest últim paràgraf es deu que també he llegit hui l’entrada del bloc de Toni Cucarella Nobel anticatalà, on es retrata on Vargas Llosa, que “menysprea profundament la llengua i la literatura catalanes”.

La nostra circumstància, en el món –hui i ara— ens fa manifestar-nos com Antoni Puigverd o com ho fa Antoni Cucarella, o, com jo mateix. Ells dos són savis, jo, els seguisc com bonament puc.

El savi transnacionalment valorat, és Vargas Llosa. Si Vargas Llosa té dos components: la seua obra literària, i ell mateix, des del seu estudi –que envege— de cristall de Nova York, jo em quede amb el primer.

Els enemics moltes vegades, són en la nostra consciència. I si ho són, de veres, no podem fer res per a què deixen de ser-ho. De l’enemic declarat, sols podem esperar que canvie d’actitud, o passar olímpicament d’ell. Acusant-lo no anem a cap lloc, la atmosfera es fa més irrespirable i més desagradable. Sols podem convèncer el què vol escoltar, i sap respectar l’altre.

Si hui encara parlem de la llengua i la literatura catalanes, en català –en aquest món nostre—crec , que li ho devem a persones com Sanchis Guarner, Enric valor... o Escola Valenciana, que van fer, uns i, fan altres, cada dia, des de l’acció constant i respectuosa... per a sumar. I si pot ser amb un somriure, millor.

Amb gratitud.

Las cartas de Venus: Carta de Kahlil Gibrán a Mary Haskell

2009-12-03T17:27:00.000+01:00

Las cartas de Venus: Carta de Kahlil Gibrán a Mary Haskell

Plantes de la conca mediterrànea

2009-11-08T21:46:00.002+01:00

Herbolari Mediterrani

View more presentations from mguerol2.

Los Cuentos de Venus: La Cárcel de la Auto condena y la Puerta del Auto perdón…

2009-07-31T19:02:00.000+02:00

Un conte que m'ha arribat en el moment adequat, l'he llegit com si haguera estat escrit per a mi. Gràcies.

Los Cuentos de Venus: La Cárcel de la Auto condena y la Puerta del Auto perdón…

REVISTA HISPANORAMA LITERARIO: Muere Baltasar Porcel, uno de los grandes escritores catalanes#links#links#links#links#links#links

2009-07-12T17:44:00.000+02:00

REVISTA HISPANORAMA LITERARIO: Muere Baltasar Porcel, uno de los grandes escritores catalanes#links#links#links#links#links#links

Recursos en línea de la llengua catalana

2009-04-12T16:44:00.003+02:00

Enllaços de recursos de la llengua catalana

http://gasparnou.wordpress.com/2009/04/12/manual-destil-recursos-de-la-llengua-catalana-en-linea/

http://gasparnou.wordpress.com/

Janet Bray Attwood

2009-02-25T18:40:00.003+01:00

Janet Bray Attwood,´coach´ y conferenciante

"Eso a lo que prestas atención es lo que se multiplicará en tu vida"
IMA SANCHÍS - 17/02/2009

"Eso a lo que prestas atención es lo que se multiplicará en tu vida"
Sanos, ricos y sabios

Dice que su pasión es ayudar a las personas a encontrar su grandeza, y así se gana la vida. Pertenece a esa nueva hornada de asesores personales y conferenciantes norteamericanos que beben de Oriente, y dio un taller en el III Forum de la Excelencia. Es cofundadora de la revista on line Healthy, Wealthy, Wise (sanos, ricos y sabios) y coautora de Descubre el secreto.El test que te permite averiguar cuáles son tus verdaderas pasiones,que estuvo en la lista de libros más leídos de The New York Times.Ayuda a mujeres sin recursos y jóvenes de centros correccionales a encontrar su camino, y ha recibido por ello el President´s Volunteer Service Award, máximo reconocimiento en el trabajo social en EE. UU.

Me siento atemporal. Nací en Hollywood y vivo la mitad de mi tiempo en una comunidad de meditación trascendental, en Fairfield, Iowa (hace 24 años), y en San Diego. Estoy divorciada y tenía tres golden retriever. El mundo es mi familia y la vida está para disfrutarla.

Usted vive en comunidad, ¿con cuántas personas?

Con 2.000 meditadores, en el pueblecito de Iowa donde hay el índice de millonarios más alto de EE. UU.

Veo que para usted meditación y éxito están relacionados.

Sí, porque mediante la meditación la gente hace menos y consigue más. La meditación te permite tener más claridad. Yo medito regularmente desde los 20 años.

Algo debió de pasarle, cuénteme...

Me llevaba bien con mi padre y mis hermanos, pero con mi madre la relación era mágica. Nos queríamos tanto que a menudo me sacaba del colegio para jugar conmigo. Luego, cuando yo tenía 8 años, se convirtió en alcohólica y mi vida se derrumbó.

¿Del cielo al infierno?

Sí, mi madre entraba y salía de centros, pero acabó en la calle como una alcohólica loca.

¿Qué cree que le pasó?

Cuando tenía 6 años, su padre la separó de su madre y de su hermano y se la llevó a otro estado. Abusó de ella hasta los 18 años y todo esto no salió a la luz hasta su alcoholismo.

¿Qué fue de usted?

La adolescencia fue muy dura, lo pasaba mal en el colegio, y a los 17 años los amigos de mi hermano, a los que yo quería mucho y que empezaban a jugar con las drogas, abusaron físicamente de mí. A partir de entonces yo también me drogué y me fui a vivir con el jefe de una banda motera, los ángeles del infierno de Oakland.

Buena carrera.

A los 19 años tuve claro que estaba convirtiéndome en mi madre, así que decidí aprender meditación trascendental para sanar las partes rotas en mí. Me cambió la vida.

Meditar tampoco hace milagros.

Si tuviera que escoger dos cosas en mi vida, una sería la meditación - de hecho, durante años viajé con Maharishi Mahesh, fundador de la meditación trascendental-.Y la otra, la autobúsqueda.

¿Y cómo se ha ganado usted la vida?

Fui directora del departamento de telemarketing de Books Are Fun, la tercera empresa editorial de EE. UU., y cuando empezaba a aburrirme ocurrió algo mágico: en un seminario de Mark Victor Hansen - uno de los autores de Sopa de pollo para el alma-,él me preguntó cuál era mi sueño.

¿Y?

"Ser una buena oradora", y acabé trabajando para él en su programa El millonario iluminado,dando seminarios ante mil personas sobre cómo triunfar en los negocios.

Atrevida.

Había desarrollado un test personal para averiguar cuáles eran mis verdaderas pasiones, lo que a mí me ayudaba a aclarar las cosas, y decidí explicarlo. Un éxito rotundo.

Descúbranos el secreto.

Cuando te enfrentes a una decisión, oportunidad o elección, siempre escoge a favor de tu pasión, de esas cosas que te infunden vitalidad cuando las haces o piensas en ellas. Cuando sigas tus pasiones, amarás tu vida. ... Por lo menos durante un tiempo. Intención, atención, distensión. Para tener intención es imprescindible ver claramente lo que de verdad te apasiona, y para averiguarlo nada mejor que el papel y el lápiz y responder a preguntas esenciales hasta tener claro el mundo que decides crear desde dentro. Mire, yo he hecho el test de la pasión con los tops de los tops y con personal carcelario.

¿Y?

La gente que no goza de éxito se centra en lo que no tiene, y la gente poderosa se centra y siempre escoge a favor de lo que más le concierne.

Los hay multipasionales.

Mediante el test acabas con cinco pasiones. Tras la intención es esencial la atención: tienes que prestar atención a eso que has escogido, porque hay mucha gente que sabe cuál es su pasión pero su día a día no tiene nada que ver con ella.

Las plantas de montaje están habitadas por esas personas.

Aquello a lo que prestas atención es lo que crece más y más en tu vida. Si tienes las ideas claras, lo que eliges que ocurra en tu vida aparecerá, pero sólo hasta el límite de tu claridad; pero si tu pasión es convertirte en un gran pianista, tienes que tocar el piano, encontrar un gran maestro, ir a conciertos...

Pasar a la acción.

Una vez has hecho todo lo que podías hacer, viene la distensión: deja que las cosas fluyan. Cuando te aferras de manera inflexible a tus ideas preconcebidas, estás interfiriendo en el flujo de la vida.

La intención es la elección consciente o inconsciente de crear.

Exacto, todos creamos las circunstancias y situaciones en nuestro mundo en virtud de las creencias y conceptos que consideramos verdaderos. Para la mayoría, las creaciones son inconscientes, y por tanto nos consideramos víctimas de las circunstancias.

Y comienza el hastiado lamento.

Estamos aquí para disfrutar de la vida, y la mayoría de la gente se centra en pensar en las cosas que no funcionan en la suya; pero paga un precio, aunque de alguna manera le recompense retozar en sus problemas. Recuperar el poder es tomar las riendas.

Hay que ser consciente de tu elección.

Sí, de qué es lo que escoges, a favor de qué. Tus pasiones son las claves para encontrar tu propósito en la vida.

(Entrevista presa de la Contra de La Vanguardia)

2008-07-09T13:12:00.003+02:00

Erdal Kinaci, más que un amigo, compañero querido, hermano a nosotros, ha servido a su país y gente como doctor médico por muchos años que representaron orgulloso su país también como fotógrafo renombrado con las fotografías numerosas recompensadas en competencias prestigiosas. Aunque él acaba de arrestarse y su caso no se ha resuelto todavía, él ha hecho la víctima de las acusaciones falsas fabricadas por los medioses de comunicación que un hombre de su calibre intelectual y artístico indudable definitivamente nunca merece, dejándonos en dolor profundo. En comparación con qué fue demandada por los medioses de comunicación, Erdal Kinaci ha sido fotógrafo honorable por 25 años, coronado con sobre 40 premios nacionales para sus fotografías. Por otra parte, el compartimiento geográfico nacional concedió a Kinaci el primer premio en categoría “humana” en una competencia mundial de la fotografía en 2006. El año siguiente, Kinaci ganó el primer premio en categoría de la “foto-reportage” en una competencia nacional organizada por el compartimiento geográfico nacional. Su fotografía ha sido apreciada bien por ambos en el país y en el extranjero. Sus fotografías se han publicado en varios compartimientos y se han exhibido en exposiciones personales y mezcladas. Con el propósito de levantar el sentido y fijar la agenda para la gente lisiada, Erdal Kinaci ensambló los esfuerzos de la asociación de la vida de Well-Abled (Engelsiz Yaşam Derneği) y creó un proyecto especial, “fotografía por una vida de Well-Abled”, que fue exhibida en Ankara, Esmirna y Aydin en 2007 y exhibida en diversas ciudades de Turquía. Su proyecto trabajó el suyo voluntad e inspiró indiscutiblemente muchos otros proyectos y las organizaciones de la caridad para iniciar los acontecimientos subsecuentes para alcanzar a well-abled la vida para cada uno. Una cantidad considerable de ayuda en clase de organizaciones de la caridad y de los NGO de Turquía y al exterior podría ser entregada a la gente lisiada en la necesidad con la cual Erdal Kinaci ha sentido siempre el privilegio de compartir la misma ciudad natal. Uno de sus proyectos pasados, Gir Gec Pansiyonlar (pensiones libres de la admisión) apuntó dibujar la atención a las dificultades de las prostitutes que trabajaban en burdeles. , Sus amigos del fotógrafo y compañeros, confiamos en el sistema y los leyes judiciales de la república turca. Tenemos una creencia profunda en la imparcialidad del decreto de la corte. Por lo tanto, invitamos a los medios turcos que manejen la edición de una manera más sensible hasta que se han terminado los procedimientos legales. , El infrascrito, anunciamos por este medio nuestra ayuda para Erdal Kinaci al público con respecto.

Original en anglés

Erdal Kinaci, more than a friend, a beloved companion, a sibling to us, has served to his country and people as a medical doctor for many years who proudly represented his country also as a renowned photographer with numerous photographs rewarded in prestigious contests. Although he has just been arrested and his case hasn't been resolved yet, he has become the victim of the false accusations fabricated by the mass media that a man of his indubitable intellectual and artistic calibre definitely never deserves, leaving us in deep sorrow. As opposed to what was claimed by the mass media, Erdal Kinaci has been a honorable photographer for 25 years, crowned with over 40 national prizes for his photographs. Moreover, the National Geographic Magazine awarded Kinaci the first prize in "human" category in a worldwide photography contest in 2006. The following year, Kinaci won the first prize in " photo-reportage" category in a national contest organized by the National Geographic Magazine. His photography has been well appreciated by both at home and abroad. His photographs have been published in various magazines and exhibited in personal and mixed exhibitions. With the purpose of raising consciousness and setting the agenda for the disabled people, Erdal Kinaci joined the efforts of Well-Abled Life Association (Engelsiz Yaşam Derneği) and created a special project, " Photography for a Well-Abled Life", which was exhibited in Ankara, Izmir and Aydin in 2007 and displayed in different cities of Turkey. His project unquestionably worked his will and inspired many other projects and charity organizations to initiate subsequent events for achieving a well-abled life for everyone. A considerable amount of aid in kind from charity organizations and NGO's from Turkey and abroad could be delivered to the disabled people in need with whom Erdal Kinaci has always felt the privilege of sharing the same hometown. One of his last projects, Gir Gec Pansiyonlar (Admission Free Pensions) aimed to draw attention to the hardships of prostitutes working in brothels. We, his photographer friends and companions, trust the judicial system and laws of the Turkish Republic. We have a deep belief in the fairness of the decree of court. Hence, we invite the Turkish media to handle the issue in a more sensitive manner until the legal procedures have been completed.

We, the undersigned, hereby announce our support for Erdal Kinaci to the public with respect.

web del fotògraf

http://erdalkinaci.deviantart.com

Rafael Barret

2008-05-03T12:10:00.002+02:00

Mientras no poseí más que mi catre y mis libros, fui feliz. Ahora poseo nueve gallinas y un gallo, y mi alma está perturbada.
La propiedad me ha hecho cruel. Siempre que compraba una gallina la ataba dos días a un árbol, para imponerle mi domicilio, destruyendo en su memoria frágil el amor a su antigua residencia. Remendé el cerco de mi patio, con el fin de evitar la evasión de mis aves, y la invasión de zorros de cuatro y dos pies. Me aislé, fortifiqué la frontera, tracé una línea diabólica entre mi prójimo y yo. Dividí la humanidad en dos categorías; yo, dueño de mis gallinas, y los demás que podían quitármelas. Definí el delito. El mundo se llena para mí de presuntos ladrones, y por primera vez lancé del otro lado del cerco una mirada hostil.
Mi gallo era demasiado joven. El gallo del vecino saltó el cerco y se puso a hacer la corte a mis gallinas y a amargar la existencia de mi gallo. Despedí a pedradas el intruso, pero saltaban el cerco y aovaron en casa del vecino. Reclamé los huevos y mi vecino me aborreció. Desde entonces vi su cara sobre el cerco, su mirada inquisidora y hostil, idéntica a la mía. Sus pollos pasaban el cerco, y devoraban el maíz mojado que consagraba a los míos. Los pollos ajenos me parecieron criminales. Los perseguí, y cegado por la rabia maté uno. El vecino atribuyó una importancia enorme al atentado. No quiso aceptar una indemnización pecuniaria. Retiró gravemente el cadáver de su pollo, y en lugar de comérselo, se lo mostró a sus amigos, con lo cual empezó a circular por el pueblo la leyenda de mi brutalidad imperialista. Tuve que reforzar el cerco, aumentar la vigilancia, elevar, en una palabra, mi presupuesto de guerra. El vecino dispone de un perro decidido a todo; yo pienso adquirir un revólver.
¿Dónde está mi vieja tranquilidad? Estoy envenenado por la desconfianza y por el odio. El espíritu del mal se ha apoderado de mí. Antes era un hombre. Ahora soy un propietario...

http://es.wikisource.org/wiki/Categor%C3%ADa:Obras_literarias_de_Rafael_Barrett

l'odi

2008-03-14T16:47:00.002+01:00

Coneixeu algú que quan un edifici dóna símptomes enfonsament comença a emblanquinar la fatxada?
El Conseller d’Educació de València, segons La Vanguardia de hui ha manifestat sobre l’Educació per a la Ciutadania entre altres coses: “.....El conseller ha explicado que los alumnos cuyas familias hayan presentado objeción de conciencia a esta asignatura, una decisión que en la Comunitat Valenciana se ha adoptado ya en 199 casos, gozarán de una alternativa que no ha concretado en qué consistirá ni si se impartirá también en inglés, ya que aún se está estudiando.La Generalitat Valenciana asume así la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía que reconoce la posibilidad de la objeción de conciencia, ya que, aunque no es una decisión firme, afecta a un "derecho constitucional" y por lo tanto "esta prevención tutelar está plenamente justificada", ha señalado el conseller....”
També hui al diario Información es pot llegir: “La Conselleria de Educación informó ayer de que ha avisado por correo electrónico a los colegios e institutos para que estén alerta -y lo hagan saber a los padres- sobre una web en la que alumnos de distintos centros educativos de España entre los que figuran más de la mitad de los de la provincia de Alicante públicos y privados- vierten insultos y frases vejatorias hacia otros compañeros y profesores.La directora general de Calidad Educativa, Auxiliadora Hernández, dijo a Europa Press que a raiz de la denuncia de unos padres de Valencia ha puesto el caso en manos de la Fiscalía de Menores, que a su vez ha informado a la Guardia Civil y ésta ha abierto una investigación sobre la web. Hernández pide que "se actúe y se pidan responsabilidades lo más rápido posible".”
Una mostra de la web que preocupa a la directora general de la Conselleria de València:
Fecha: 2008-03-05 23:07:23
Mensaje # 348644
De: - - - -
Escuela: L'Almadrava -Benidorm-
Tema: PARA GASPAR
esto va pa ti soplapoyas de mierda k pena k kuando eras `pekeño los profesores no te abrieran la puta kabeza kn el cinturon x hablar el valeciano hijo de puta!! ESTAS MUERTO CARA AL SOL

Fecha: 2008-03-05 23:04:19
Mensaje # 348619
De: - - - -
Escuela: L'Almadrava -Benidorm-
Tema: k kemen al put gaspar!!!
yo os lo digo aora! el GASPAR el puto loko ese de mierda!! k dice k su koxe lo protge un puto gato el muy splapoyas k sepais k le voy a rebentar elpto koxe k lo veo todos los sabadospor la mañana k el mu matao se va alas 8 desde la vila asta beni pa desayunar,pos k sepais k cuando lo vea se lo voy a rayar y a ser posibe pinxarle las ruedas, romper kistales, arancar retrovisores...etc y k se enteree el aboyao este k ESTAMOS EN ESPAÑA HIJO DE PUTA!!!!!!!!!!

Aquestos dos últims escrits són d’un alumne de Gaspar, un professor de l’IES l’Almadrava. Aquest alumne està matriculat al curs de quart d’ESO, grup B. Gaspar li dóna classe tres hores a la setmana. Aquest alumne ha suspés l’assignatura de valencià els dos últims trimestres del curs escolar. Es tracta d’un menor. D’on prové tant odi? Ens ho prendrem tot a broma? Recordeu aquells xicots que entre risses van cremar a una indigent en un caixer?

Proust y Joyce segons Racionero

2008-03-13T17:17:00.001+01:00

Harry Potter

2008-03-03T20:23:00.002+01:00

Elektra, segons Gregorio Morán.

2008-02-16T17:24:00.004+01:00

Anit vaig recordar-me al veure el Imperio de los Sentidos. La fatalitat, la sensualitat duta a l'última etapa, la posessió total i excluient. Tot açò ho he experimentat en un altre jo ara. Són fets que et mengen literalment --els què li ocorren al personatge masculí. I tu et deixes menjar a pesar de ser la fi: l'alienació per se.La mort dolça en mans de la "mare".

Hui he llegit l'article de Gregorio Morán sobre l'òpera de Richard Strauss Elektra : ara és la venjança, també, d'una dona. Vull dir que el braç executor és el d'una dona també.La identitat es produeix en el plaer que produeix la mort en aquestos casos insòlits; però ara és la filla. Ens donen vida de plaer i mors en el plaer. Vida i mort en la pel·lícula... en l'opera m'he deixat dur per Gregorio Morán. No sé què en dirà ell.

Ja m'agradaria disfrutar d'eixa òpera, ja!

Nagisa Oshima

2008-02-15T18:16:00.005+01:00

El Imperio de los Sentidos. Un clàssic que ara torne a fruir. La meua mirada sobre aquesta pel·licula és una altra. L'obra mestra no canvia, la nostra mirada sí. Els anys tenen molt a dir, alguns anomenen aquest fet maduresa.

http://www.megaupload.com/es/?d=81A1WHEZ

Stanley KubricK

2008-02-10T17:47:00.000+01:00

Un record a una vida de imàtgens del segle passat que m'han acompanyat en el camí de l'aprenentatge quotidià.

Josep M. Castellet

2008-02-09T19:02:00.000+01:00

La claredat en aquest home és manifesta....la vida no ens porta on desitjàvem. Tal vegada ens considerem o ens hem considerat alguna cosa seriosa sobre la terra.Millor Marx --Groucho-- o Monzó --Quim.

Ángel Gabilondo, dixit

2008-02-09T18:34:00.001+01:00

Considere Ángel Gabilondo un mestre. No el conec personalment, mai no l'he vist ni l'he saludat. El seus escrits són dels que produeixen un terratremol al meu aturmentat esperit. Aquest que reproduesc --després de comprar-me legalment La Vanguardia -- és una bona mostra del què acabe d'escriure.

2008-02-08T21:02:00.000+01:00

http://www.stage6.com/me

Aquest xiquet de la Cartilla ja pensa en la seua jubilació: tota una vida que s'esmuny en el no-res.

Bill Plympton - 1997

2008-02-08T19:42:00.000+01:00

http://www.stage6.com/user/Algoban/video/1550317/Sex-&-Violence---Bill-Plympton---1997

Declaració d'Amnistia Internacional

2008-02-07T19:38:00.000+01:00

Ingenuïtat

2007-10-14T15:46:00.000+02:00

Acabe de llegir un titular d’un diari d’Alacant on la notícia m’arriba a l’ànima: un pesquer de Santa Pola recull 50 immigrants d’una pastera. La mateixa notícia la llisc al diari El País i em quede tan fresc: un pesquer espanyol recull 50 immigrants en alta mar.
Espanya sempre m’ha paregut molt llunyana, mai he sabut ubicar-la. Sóc un aborigen valencià de la Marina Baixa de cinquanta i un bon pessic d’anys, mascle.
Recorde de petitet –molt petitet—quan a escola el meu mestre ens parlava d’Espanya com la nostra pàtria. Jo mai m’atreví a plantejar-li des del meu puntet de vista infantil on era i per què no la reconeixia. Millor:per què mai no m’havien parlat d’ella fora de l’escola. Jo coneixia el riu, l’almisserà, el pantà, la platja ......fins i tot el carritxal, però mai hi havia estat a Espanya.
La tele encara no existia en el meu món petitet. De cotxes l’hispano-suïssa del Soldat –un ric del poble—i un aiga roig descolorit d’unes turistes amb robes lluentes i llavis contents i ben rojos, els jeeps verds amarronats dels soldats de la base nord-americana d’Aitana.
La meua pàtria era la Plaja, la Caldera, l’Arsenal, la Mola, Milio, Saoro --cap de bou--, Pedrito --el del salat--, Sierra, Juares, Serrano, Saes, Blanco i altres.
Espanya per a un xiquet del lumpen amb pantalonets curtes ben apedaçats, en hivern i estiu, no era comprensible. El què sí em reconeixia era com a valencianet, hi havia molts valencians a la meua pàtria; ens distingien dels poquets castellanets que apareixien un bon dia a la meua escola: Pedrín, Màximo, el Madrileny .....
Eixe era el meu món: valencians i no valencians, això d’espanyols és més modern: sembla com el progrés, una altra paraula perillosa per a la humanitat de la senzillesa i la ingenuïtat.

Harry Potter. Capítol 1

2007-09-05T11:12:00.000+02:00

(traducció presa de http://hp7cat.blogspot.com/ )
Capítol 1

Els dos homes van aparèixer del no-res, separats per uns quants metres de distància, en un camí estret que estava il·luminat per la llum de la lluna. Van romandre quiets durant cosa d’un segon apuntant-se mútuament al pit amb la vareta. Llavors, en reconèixer-se, van amagar les varetes sota la capa i van començar a caminar ràpidament en la mateixa direcció.
―Hi ha novetats? ―va preguntar el més alt.
―Les millors ―va respondre en Severus Snape.
Per una banda, el camí estava limitat per esbarzers baixos que creixien salvatges i, per l’altra, per una bardissa alta i curosament esporgada. Les capes llargues dels dos homes els espetegaven contra els turmells mentre caminaven.
―Creia que faria tard ―va dir en Yaxley. Les seves faccions dures quedaven a la penombra de la llum de la lluna quan l’ocultaven les branques massa llargues dels arbres―. Ha estat una mica més difícil que no em pensava. Espero, però, que se’n mostrarà satisfet. Sembles molt segur que et rebrà bé...
L’Snape va assentir, però no va donar més detalls. Van girar a la dreta, cap a una ampla via d’entrada que se separava del camí. La bardissa, alta i majestuosa, va girar juntament amb ells, duent-los més enllà de les dues portes de ferro forjat impressionants que ara barraven el pas dels dos homes. Ni un ni l’altre van deixar de caminar: en silenci tots dos van alçar el braç esquerre en el que semblava una mena de salutació, i van travessar-les com si el fosc metall fos fum.
Els teixos esmorteïen el so de les seves passes. A la seva dreta es va sentir un soroll i en Yaxley va aixecar la vareta de nou, apuntant per sobre del cap del seu acompanyant, però la font del soroll va resultar ser un únic paó blanc que presumia majestuosament al capdamunt dels arbusts.
―Sempre està al cas de tot, en Lucius. Paons... ―en Yaxley va tornar a guardar-se la vareta sota la capa amb un esbufec.
Al final del camí va aparèixer una magnífica mansió d’entre la foscor. Els llums brillaven en les finestres del pis inferior, que tenien diamants per vidres. En algun lloc del jardí, més enllà dels arbusts, se sentia brollar una font. Amb la grava espetarregant sota els seus peus, l’Snape i en Yaxley es van apressar cap a la porta principal, que es va obrir cap a dintre quan s’hi van apropar, tot i que aparentment no l’havia oberta ningú.
El corredor era gran, poc il·luminat i sumptuosament decorat. Una magnífica moqueta cobria la major part del terra de pedra. Els ulls de les persones pàl·lides representades en els retrats que penjaven de la paret van seguir l’Snape i en Yaxley quan van passar pel davant. Els dos homes es van aturar quan van arribar a una porta pesada feta de fusta que duia a la cambra següent i van dubtar el que tarda el cor a bategar abans que l’Snape girés el pom de bronze.
En el saló hi havia tot de persones callades que seien al voltant d’una vistosa taula allargada. Havien arraconat a la paret tots els mobles de l’habitació, llevat de la taula, sense cap mena de cerimònia. La llum venia del foc que crepitava sota la preciosa lleixa de marbre que sostenia un mirall daurat. L’Snape i en Yaxley van romandre un moment al llindar de la porta. Quan els ulls se’ls van acostumar a la manca de llum de la cambra, van trobar-se davant la més estranya de les escenes: el cos aparentment inconscient d’un humà penjava cap per baix per sobre la taula i es girava lentament com si la subjectés una corda invisible. L’estanya visió era reflectida al mirall i a la superfície llisa i polida de la taula. Ningú dels que estaven asseguts sota aquesta peculiar vista miraven la figura que penjava, llevat d’un jove ros i pàl·lid que seia quasi a sota mateix. Semblava que no era capaç de deixar de mirar-la.
―Yaxley. Snape ―va dir una veu clara i aguda des del cap de taula―. Arribeu molt tard.
Qui parlava ara seia davant mateix de la llar de foc, per la qual cosa va ser difícil pels nouvinguts reconèixer-ne més que la silueta. Ara bé, quan s’hi van atansar, la cara, sense pèl, semblant a la d’una serp, amb talls per narius i ulls vermells amb pupil·les verticals, li va brillar per sobre la foscor. Era tan pàl·lid que semblava emetre una llum perlada.
―Severus, aquí ―va dir Voldemort, senyalant el seient immediat de la seva dreta―. Yaxley, vora en Dolohov.
Tots dos van seure on se’ls havia indicat. Molts ulls van seguir l’Snape, i va ser a ell a qui Voldemort va parlar primer.
―I bé?
―Senyor, l’Orde del Fènix vol traslladar en Harry Potter el dissabte que bé, al capvespre.
L’interès al voltant de la taula va augmentar palpablement. Uns quants es van posar en tensió, uns altres es van remoure al seu seient, tots mirant l’Snape i en Voldemort.
―Dissabte al capvespre... ―va repetir Voldemort.
Voldemort va fixar els ulls vermells en els negres de l’Snape amb tanta intensitat que alguns dels que eren allà van desviar la vista, tanta por els feia poder resultar cremats per la ferocitat de la mirada. L’Snape, no obstant, va tornar-li tranquil·lament la mirada a en Voldemort i, al cap d’una estona, la boca sense llavis del Senyor de les forces del mal es van corbar en una gest semblant a un somriure.
―Bé. Molt bé. I has tret aquesta informació de...
―De la font que hem discutit ―va dir l’Snape.
―Senyor.
En Yaxley s’havia inclinat cap endavant per mirar en Voldemort i l’Snape. Totes les cares es van girar cap a ell.
―Senyor, jo he sentit una altra cosa.
En Yaxley va esperar, però Voldemort no va dir res i, per tant, va continuar.
―A en Dawlish, l’auror, se li va escapar que no mourien en Potter fins el dia trenta, la nit abans que faci els disset anys.
L’Snape somreia.
―La meva font ja em va advertir que segurament hi hauria plans de deixar una pista falsa. Deu ser aquesta. No hi ha dubte que en Dawlish ha estat víctima de la màgia de la fal·làcia. No seria la primera vegada, ja sabem que n’és susceptible.
―Li asseguro, senyor, que en Dawlish semblava força segur ―va dir en Yaxley.
―Si ha estat ofuscat és normal que estigués segur ―va respondre l’Snape―, però t’asseguro, Yaxley, que l’oficina d’aurors no jugarà cap part en la protecció d’en Harry Potter. L’Orde creu que hem infiltrat la Conselleria.
―L’Orde té raó en alguna cosa, doncs, eh? ―va dir un home cepat que seia poc més enllà d’en Yaxley. El seu riure asmàtic va ressonar per tota la taula.
Voldemort no va riure. Va mirar enlaire el cos que girava lentament per sobre del seu cap i va semblar que es perdia en els seus pensaments.
―Senyor ―va continuar en Yaxley―, en Dawlish creu que es farà servir una partida sencera d’aurors per traslladar el noi...
Voldemort va alçar una mà llarga i blanca i en Yaxley va callar de seguida, mirant amb rancor com Voldemort es girava cap a l’Snape.
―I on amagaran el noi, després?
―A casa d’algun dels de l’Orde ―va dir l’Snape―. Segons m’han informat, s’ha atorgat al lloc en qüestió tota la protecció que li han pogut proporcionar la Conselleria i l’Orde junts. Crec que hi ha poques probabilitats d’agafar-lo quan hi sigui, senyor, a no ser, naturalment, que la Conselleria caigui abans del dissabte següent, cosa ens donaria la oportunitat de descobrir i desfer prou encanteris per eliminar la resta.
―I bé, Yaxley? ―va cridar Voldemort, amb la llum del foc brillant-li estranyament als ulls vermells― Haurà caigut la Conselleria abans del dissabte?
De nou, van girar-se tots els caps. En Yaxley va creuar els braços.
―Senyor, pel que fa a això, tinc una bona notícia. Amb gran dificultat i amb un esforç considerable, he aconseguit posar un malefici imperatiu en en Pius Thicknesse.
Molts dels que seien al voltant d’en Yaxley es van mostrar impressionats. El seu veí, en Dolohov, un home de cara llarga i torta, va fer-li un cop amistós a l’espatlla.
―És un començament ―va dir Voldemort―, però Thicknesse només n’és un. L’Scrimgeour ha d’estar envoltat dels nostres abans d’actuar. Un intent fallit d’assassinat de la vida del Conseller em perjudicaria molt.
―Sí, senyor, és veritat... Però ja ho sap, com a cap del Departament de Bruixijustícia, en Thicknesse no només té un contacte regular amb el Conseller, sinó que també amb els caps de tots els altres departaments. Crec que serà fàcil, ara que tenim tants funcionaris d’alt rang sota el nostre control, sotmetre la resta. Llavors, entre tots podran fer caure l’Scrimgeour.
―Això sempre que el nostre amic Thicknesse no sigui descobert abans que hagi convertit la resta ―va dir Voldemort―. De totes maneres, sembla improbable que la Conselleria pugui ser meva abans de dissabte. Si no podem tocar el noi quan arribi al seu destí, s’haurà de fer mentre viatgi.
―En això tenim un avantatge ―va dir en Yaxley, que semblava determinat a rebre una mica de reconeixement―. En tenim uns quants al departament del Transport Màgic. Si en Potter aparet o fa servir la pols migratòria, ho sabrem de seguida.
―Tampoc caldrà ―va dir l’Snape―. L’Orde vol evitar qualsevol forma de transport que estigui controlada o regulada per la Conselleria. Desconfien en tot el que té alguna cosa a veure amb el lloc escollit.
―Millor ―va dir Voldemort―. Així no podran viatjar d’amagat. Serà molt més fàcil d’agafar-lo.
Voldemort va mirar de nou al cos que es movia mentre continuava:
―M’ocuparé en persona del noi. Ja hi ha hagut massa errors pel que fa a en Harry Potter, alguns dels quals han estat propis. Si aquest Potter viu, és més gràcies als meus errors que als seus triomfs.
Tothom va mirar en Voldemort amb aprensió, cadascun mostrant amb més o menys expressió la por de ser culpats per l’encara existència d’en Harry Potter. Voldemort, però, semblava parlar més per ell mateix que per la resta, i va continuar adreçant-se al cos que penjava.
―He estat descuidat, i això, juntament amb la sort o l’atzar per la seva banda, ha estat la causa del fracàs dels millors plans que teníem. Però ja n’he après. Ara entenc algunes coses que no comprenia abans. Només jo puc matar en Harry Potter i així es farà.
Aparentment en resposta d’aquestes paraules es va sentir un lament sobtat. Va ser un crit terrible, etern, llastimós i carregat de dolor. Molts dels que seien a la taula van mirar el terra, sobresaltats, perquè el so semblava provenir de sota els seus peus.
―Cuapelada ―va dir Voldemort, amb el mateix to de veu tranquil i pensatiu i sense apartar la mirada del cos levitat―, creia que t’havia demanat alguna cosa semblant a fer que el presoner estigués tranquil...
―Sí, s-senyor ―va dir amb un fil de veu un home petit que estava segut a la meitat de la taula tan enfonsat a la seva cadira que a primera vista havia semblat que no hi havia ningú. Va enfilar la cadira i es va esmunyir fora de la sala, deixant enrere tan sols una estranya resplendor platejada.
―Com deia ―va continuar Voldemort, mirant de nou les cares tenses dels seus seguidors―, ara l’entenc millor. Necessitaré, per tant, que em deixeu una vareta abans que vagi a matar en Potter.
Les cares del seu voltant van mostrar sorpresa pel fet que volgués que li deixessin una de les seves armes.
―Cap voluntari? ―va dir Voldemort―. Vejam... Lucius, no veig pas el motiu pel qual hagis de continuar tenint vareta.
En Lucius Malfoy el va mirar. Semblava tenir la pell groguenca i cerosa a la llum del foc, i els ulls els tenia tot ullerosos i enfonsats. Quan va parlar, ho va fer amb una veu ronca.
―Senyor?
―La teva vareta, Lucius. Et demano la vareta.
―Jo...
En Malfoy va mirar la seva esposa, que seia al seu costat i que ara estava mirant recte, impassible, tan pàl·lida com ell i amb els cabells llargs i rossos que li queien per sobre l’esquena. Per sota la taula, però, va estrènyer el canell al seu marit. Quan el va tocar, en Malfoy va posar la mà sota la túnica, en va treure una vareta i la va passar a en Voldemort, qui la va sostenir a l’alçada de la vista, examinant-la de prop amb els ulls vermells.
―De què és?
―D’om, senyor.
―I l’ànima?
―De drac, fibra de cor de drac.
―D’acord ―va fer Voldemort. Va treure la seva vareta i va comparar les mides.
En Lucius Malfoy va fer un moviment involuntari: per una fracció de segon va semblar que esperava rebre la vareta de Voldemort a canvi de la seva. Voldemort no va passar per alt el gest, i els ulls se li van expandir maliciosament.
―Vols que et doni la meva vareta, Lucius? La meva?
Uns quants van riure per sota el nas.
―T’he donat la llibertat, Lucius. No és prou, per tu, això? Però ja m’he adonat que tu i la teva família no sembleu pas d’allò més feliços... Què, de la meva presència a casa teva, et desplau, Lucius?
―Res, res, senyor!
―Aquestes mentides, Lucius...
La seva veu suau va semblar que continuava xiuxiuejant fins i tot després que la seva boca cruel hagués parat de moure’s. Un parell de bruixots amb prou feina van poder reprimir un calfred quan el xiuxiueig va augmentar de volum. Se sentia alguna cosa pesada lliscant pel terra per sota la taula.
L’enorme serp va emergir i va començar a pujar per la cadira d’en Voldemort. Mentre pujava, semblava que no tingués fi, i es va acomodar a les espatlles d’en Voldemort. Tenia un coll de la mida d’una cuixa i els ulls, amb aquells talls verticals a mode de pupil·les, no parpellejaven. Voldemort va acariciar la criatura amb aquells dits llargs i prims mentre mirava encara en Lucius Malfoy.
―Per què tots els Malfoy semblen tan poc contents d’estar amb els seus? No és el meu retorn i la meva arribada al poder, allò que han proferit desitjar tants i tants anys?
―Naturalment, senyor ―va dir en Lucius Malfoy. Amb la mà tremolosa es va eixugar la suor del llavi superior―. Ho desitjàvem. Ho desitgem.
A la seva esquerra, la seva esposa va assentir amb el cap d’una manera estranya, tensa, intentant no mirar en Voldemort i la serp. A la seva dreta, el seu fill Draco, que havia estat mirant el cos inert de sobre seu, va mirar ràpidament en Voldemort i va desviar la mirada de seguida, tement tenir amb ell un contacte visual.
―Senyor ―va dir una dona bruna, que seia per la meitat de la taula, amb la veu contreta per l’emoció―, és un honor tenir-lo aquí, a la casa de la nostra família. No hi pot haver un plaer més alt.
Seia vora la seva germana i era tan diferent d’ella pel que fa a l’aspecte, amb els cabells foscos i les nombroses pestanyes, com pel que fa a la conducta i el comportament. Mentre la Narcisa seia rígida i impassible, la Bel·latrix Lestrange s’inclinava ara i adés cap a en Voldemort per por que només amb les paraules no pogués demostrar el seu anhel d’aproximar-se-li.
―El plaer més alt ―va repetir Voldemort, amb el cap lleugerament inclinat cap a un cantó per examinar la Bel·latrix―. Significa molt, això, venint de tu.
Es va posar vermella i els ulls se li van omplir de llàgrimes del delit.
―El meu senyor sap que només dic la veritat!
―El plaer més alt... Fins i tot comparat amb el feliç esdeveniment que ha tingut lloc, si no ho tinc mal entès, aquesta setmana entre la teva família?
La Bel·latrix se’l va quedar mirant, amb la boca oberta, clarament perduda.
―No sé a què us referiu, senyor.
―Parlo de la teva neboda, Bel·latrix. I de la vostra, Lucius i Narcisa. S’acaba de casar amb l’home llop, en Remus Llopin. Deveu estar orgullosos.
Per tota la taula es va sentir riures burlescos. Molts es van inclinar una mica per intercanviar mirades de joia i alguns van fer cops a la taula amb els punys. La serp, que semblava que li sobrava tot aquell guirigall, va obrir la boca i va xiuxiuejar enfadada, però els Cavallers de la Mort no la van sentir, de tan triomfant que els era la humiliació de la Bel·latrix Lestrange i els Malfoy. La Bel·latrix, que s’havia posat vermella de la felicitat, va agafar una desagradable tonalitat vermellosa i pustulosa.
―No és neboda meva, senyor ―va cridar per sobre l’esclat d’alegria―. La Narcisa i jo mai més hem mirat a la cara a la nostra germana des que es va casar amb aquell sang de fang. Aquella mocosa no té res a veure amb nosaltres, i ni tampoc la bèstia amb la que esculli casar-se.
―I què me’n dius, tu, Draco? ―va preguntar, i tot i que mantenia la veu tranquil·la, se sentia per sobre els crits i les burles― Faràs de cangur als cadells?
La cota d’hilaritat va augmentar, i en Draco Malfoy es va girar per demanar ajuda tàcitament al seu pare, qui estava molt ocupat mirant-se les mans a la falda, i llavors a la seva mare, que va sacsejar el cap imperceptiblement i va tornar a fixar la mirada inexpressiva a la paret oposada.
―Ja n’hi ha prou ―va dir Voldemort, acariciant la serp enutjada―. Prou.
Les rialles van morir immediatament.
―La majoria de les nostres famílies més antigues es deixen anar una mica actualment ―va dir, mentre la Bel·latrix el mirava aguantant la respiració i implorant―, i s’han d’esporgar, no, per mantenir-les saludables? Talleu les parts que amenacen la salut de la resta!
―Sí, senyor ―va xiuxiuejar la Bel·latrix, i els ulls se li van omplir de nou de llàgrimes de gratitud―, tan aviat com en tinguem l’oportunitat!
―I la tindràs ―va dir Voldemort―. Tant a la teva família com en el món s’ha de tallar el càncer que els infecta fins que només romanguem els de la sang més pura.
Voldemort va alçar la vareta d’en Lucius, va apuntar-la a la figura suspesa per sobre la taula i va fer un moviment suau. La figura va tornar en sí amb un gemec i va començar a lluitar contra unes cordes invisibles.
―Reconeixes la nostra convidada, Severus? ―li va preguntar Voldemort.
L’Snape va aixecar la vista cap a la cara que estava boca avall. Tots els Cavallers de la Mort miraven ara la captiva, com si pensessin que per fi se’ls havia donat permís per mostrar curiositat. Quan es va girar de cara a la xemeneia, la dona va cridar, amb una veu ronca i atemorida:
―Severus! Ajuda’m!
―Ah, sí... ―va dir l’Snape, quan la presonera es va girar de nou.
―I tu, Draco? ―va preguntar Lord Voldemort, acariciant el morro de la serp amb la mà que no sostenia la vareta. En Draco va fer que no amb el cap bruscament. Ara que la dona s’havia despertat, semblava incapaç de tornar-la a mirar.
―Ah, perquè no et devia fer pas classe, a tu ―va dir Voldemort―. Per aquells qui no ho sàpiguen, estem reunits avui amb Cary Tathiba, professora fins fa poc a l’Escola de Bruixeria Hogwarts.
Per tota la taula els Cavallers de la Mort van assentir amb petits gestos i sorolls. Una dona encorbada d’amples espatlles que tenia les dents punxegudes va cloquejar.
―Sí... La professora Tathiba ensenyava als fills de bruixes i bruixots tot allò relatiu als muggles... i els explicava que, al cap i a la fi, no són tan diferents de nosaltres...
Un dels Cavallers de la Mort va escopir al terra. La Cary Tathiba es va girar de nou cap a l’Snape.
―Severus... si us plau... si us plau...
―Silenci ―va dir Voldemort, acompanyant la veu amb un petit moviment de vareta d’en Lucius Malfoy. La Cary es va sumir en el silenci com si l’haguessin emmordassat―. La setmana passada, la professora Tathiba, que sembla ser que no s’acontentava en corrompre i contaminar les ments dels fills dels bruixots, va escriure una defensa apassionada dels sang de fang al Periòdic Profètic. Els bruixots, diu, hauríem d’acceptar aquests lladres del nostre coneixement i de la nostra màgia. La disminució de sangs pura és, segons la professora Tathiba, una circumstància d’allò més desitjable. Segur que ens voldria tenir tots ben relacionats amb muggles... o, no cal dir-ho, homes llop...
Aquest cop no va riure ningú. A ningú se li escapava l’enuig i el menyspreu de la veu de Voldemort. Per tercera vegada, la Cary Tathiba va girar-se per mirar l’Snape. Les llàgrimes li lliscaven fins al cabell. L’Snape la va mirar, impassible, mentre continuava girant lentament.
―Obitus per subitum.
Un raig de llum verda va il·luminar tota la sala. La Cary va caure, amb un estrèpit que va ressonar pertot, sobre la taula que tenia sota seu, que va oscil·lar i va cruixir. Uns quants Cavallers de la Mort van tirar les cadires enrere amb un salt. En Draco va caure de la seva cadira.
―És l’hora del sopar, Nagini ―va dir suaument Voldemort, i la gran serp es va arrastrar reptant des de les espatlles del seu amo a la fusta polida de la taula.

Antonio Gamoneda

2007-05-06T13:05:00.000+02:00

Gregorio Morán a La Vanguardia de hui, dissabte cinc de maig del dos mil set, publica el seu article setmanal, aquesta vegada titulat Una rica cultura de la pobreza.
El senyor Morán sempre es manifesta en la seua escriptura com un escriptor dens on les paraules són la clau per determinar el món de les persones que escriuen. Hui ens envolta el seu pensament, punt de vista personal,amb la figura d’Antonio Gamoneda, l´últim premi Cervantes de les lletres hispanes, i ho fa com sol fer-ho amb acritud a l’esquerra i la dreta del pensament oficialista de cada moment històric. Destaque la cita: “” en nosotros,los de la pobreza, el lenguaje será poética y semánticamente subversivo”” paraules de Gamoneda extretes del seu llibre de poesia Libro del frio . Altra cita: ”” Hubo un tiempo en que mis únicas pasiones eran la pobreza y la lluvia. Ahora siento la pureza de los límites y mi pasión no existiria si dijese su nombre””.
Estes dues cites de Gamoneda escollides per Gregorio Morán l’intimiden i l’abrumen – castellanisme que corregiré en saber l’equivalent en valencià . A mi també. La meua passió antiga ha sigut la pluja, la recorde des de darrere dels cristalls del balcó del primer pis de la placeta, en casa del meus iaios, tot això en els temps del cólera com li agrada definir aquells temps a Gregorio Morán.
La pobresa mai ha segut la meua passió, però l’he viscuda sense saber-ho. Ara la visc sabent-la.

tv3 a la Marina Baixa

2007-04-26T17:46:00.000+02:00

Acabe de llegir que dos funcionaris de la Generalitat han comunicat a Acció Cultural del País Valencià que demà a les 11 hores procediran a precintar el sistema que permet transmetre la senyal de la televisió pública catalana a les comarques de la província d’Alacant.

Me’n recorde ara dels bons que vaig vendre, i també comprar, farà ara uns vint anys, per ajudar a fer possible que arribara la senyal de tv3 a la Marina Baixa.

Me’n recorde també dels interesos dels polítics de fa vint anys de l’Alfàs que van permetre que la senyal de tv3 s’expandira des del repetidor de l’Albir de l’Alfàs a la Marina Baixa que quedava en zona d’ombra des de la Carrasqueta.

Me’n recorde de l’aparició de la televisió de l’Alfàs ocupant l’espai radioelèctric de la tv3.

Me’n recorde de l’ocupació de l’espai radioelèctric de tv3 per canal9........

Me’n recorde dels esforços d’Acció Cultural per fruir d’uns mitjans de comunicació moderns i democràtics al nostre territori anomenat Comunitat Valenciana, tal qual, la Comunitat de Veïns de qualsevol Urbanització de nous rics.

La tv3 al nostre territori, no sé com anomenar-lo, sempre ha causat inquietud al polític de torn. La llibertat d’informació és una gran aposta però mai ha agradat als que es creuen en possessió de la veritat. La crítica espanta als homes instal·lats en el poder, encara que siguen tan sols Presidents de la Comunitat de Veïns també coneguda per Comunitat Valenciana.

Una abraçada a la gent que van fer posssible Acció Cultural del País Valencià i, que hui també treballen per mantenir oberta una finestra al nostre xicotet món.

A la Vila Joiosa a 26 d’abril del 2007.

Veinte y cuatro años y un mes.

2007-03-01T22:39:00.000+01:00

Anit em va rodar pel cap aquesta idea………… llueve por ahí fuera en este invierno paradójico e inusual. Mi hijo esta en la cama de un hospital, sondado y con un fuerte dolor en sus entrañas. Yo comparto este triste paisaje des de lo mas profundo de mi ser. Tristeza .Ansiedad.
Ayer pensé en este color de la realidad, en estas palabras que traducen mi pensamiento a un mundo ajeno a mi .Abrí una ventana que fue siempre inexistente. No me reconozco en esta voz, tal vez no sea yo; otro dentro de mi utiliza mis yemas de los dedos en este teclado de idénticas letras sin orden, combinándolas mas o menos correctamente en una voz, que se sobrepone a una débil i agónica, a la vera de un mar Mediterráneo que fue en tiempos pasados su natural refugio poderoso.

Assaig en vers

2006-05-02T14:36:00.000+02:00

Són a gran altura,
en la festa de la primavera.
Les mitges llunes negres
llampegant com si navalles grisoses i tortes.
Són cridaners estridents.
Són una festa que desperta el matí.
La maror negra talla el blau alt.
S’acacen escandalosament.
Tots contra tots en l’alegria de viure.
De viure?
..........
..........
Han desaparegut deixant-te sol,
Completament sol en la multitud humana.
Tornes a la teua lectura
buscant la complicitat que no tens.
Has deixat de mirar el cel,
has de sentir
has deixat de ser.
Has tornat a ser raonable
has tornat a estar
assegut a una cadira amb el diari a les mans
buscant, buscant-te en els què com tu
necessiten la bellesa alta.
..........
..........
Mentre escrivies has travessat el temps
recuperant l’espai.
Has sentit altra vegada el matí
des de la vesprada nit
que t’ha esdevingut
quan has tornat del temps
que el rellotge t’acaba de mostrar.
.........
.........
I tu encara dubtes!

Sonets de Shakespeare ( traduc. de Salvador Oliva)

2006-05-01T19:57:00.000+02:00

La literatura i el món editorial. Casament o divorci? Una introducció molt bona a la visió de l'obra literària - literatura- i els interesos editorials, entre altres asumptes relacionats amb l'art i la bellesa, fa Salvador Oliva en la Introducció als Sonets de Shakespeare que va publicar amb aquest títol l'any 2002. En copiaré algun -de sonet- més endavant. Compra't el llibre -Sonets- Quan abans millor, és un luxe poder tenir-lo de capçalera.

Somni robat

2005-12-13T14:11:00.000+01:00

Mireu quin conte més fantàstic m’he trobat escrit aquest matí, entre els fulls d’una llibreta en la paperera d’uns grans magatzems: “ Ahir durant tot el dia em rondinejava pel cap el somni que encara m’acompanya i em preocupa. Ma mare era una xiqueta com jo, de la meua edat, vestia com jo i de fet duia posada la meua roba, era alta, molt alta i esvelta, tots els meus amics volien eixir amb ella, de fet s’havien enamorat de ma mare. Però tot resultava estrany, no podia veure-li la cara, sol el seu cos i el vestit. La cara la veia difuminada i llunyana.
Els meus amics deien que era una mare molt moderna i que tots la volien tenir com a mare . Jo no entenia res, em trobava angoixada i poruga. Jo era la que li deia que havia de tornar a casa a hora, i no a las tantes, perquè se n’anava de casa i no tornava fins que es feia tardíssim.
Em va despertar un crit del meu germà. Quina tranquil·litat al comprovar que tot tornava a ser normal . Jo era una xiqueta i la cara de ma mare, amb tota la claredat del matí solejat, davant de mi, estava dient-me que arribaré altra vegada tard a l’institut.”

El Somriure dels Déus

2005-11-27T16:59:00.000+01:00

"El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es pren molt seriosament"

El somriure dels Déus, què et sembla la frase?, impressiona no?
Pensava fer una reflexió sobre l’educació, ara no sé si és millor reflexionar sobre aquest terme o sobre l’ensenyament. Es tracta de la mateixa cosa? M’ha esperonat un article de Cristina Sánches Miret publicat hui a La Vanguardia. Ella planteja dues opcions per eixir de l’estat de les coses (LOE) en l’actualidad espanyola: parlem de qualitat o d’igualtat d’oportunitats?, segons ella ,la segona opció engloba la primera o, pot fer-ho. M’ha agradat la seua visió d’arribada del conflicte real de l’educació. Per altra part el somriure dels Déus em commou.
Jo sóc professor a un Institut. Necessite precisar que l’Institut és d’Educació Secundària Obligatòria. També he treballat en Instituts que no necessitaven més explicacions, però això era en altres temps. Abans era més senzill, la vida tal vegada també.
Nosaltres a l’Institut hem aplicat últimament la LOGSE, després la LOCE, i ara una mescla de les dues lleis. I ho hem fet teòricament. Legalment hem estat legals en l’aplicació de les normes. La paperassa burocràtica davant els organismes competents sempre amb la legalitat escrupolosa . En la pràctica docent també, però amb trampes: la conflictivitat, la mare de moltes batalles, l’hem tractada de resoldre amb criteris políticament incorrectes però camuflats com a correctes: hem seleccionat l’alumnat en grups més o menys homogenis per a treballar respectant el primer criteri que esmena Cristina Sánchez. Grups homogenis en dos sentits, com pots imaginar-te, amb qui pots treballar còmodament i, grups on saps que la qualitat és absent però la igualtat d’oportunitats també. En aquest últim grup homogeni és on l’informe PISA ens col·locaria en el últim lloc del rànquing.
Conflictivitat. De quina conflictivitat parlem? Per a nosaltres la conflictivitat ve,massa vegades, de les famílies que han renunciat al seu deure (no sé si saben que tenen un deure amb els fills) d’educar els fills amb normes, amb urbanitat. Tampoc es tracta de buscar culpables, o tal vegada sí, culpables. Però eixa és un visió parcial del problema de convivència a l’aula. I nosaltres, els professors, estem educats adequadament? En el meu Institut no sols seleccionem, cosa políticament incorrecta, els alumnes, sinó que nosaltres també som seleccionats en grups homogenis. Per una part els responsables i seriosos i, per l’altra els decebuts i incrèduls. Uns organitzats, els altres al pairo. Evidentment els segons ho som pels primers. Els segons som els conflictius? A un altre nivell sí, però conflictius també amb el sistema. I la societat com funciona?
Deia Eugeni d'Ors : "El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es prenen molt seriosament". Ens estarem prenent massa seriosament el tema de l’educació? Funciona millor la democràcia? I la justícia dels tribunals de justícia?
Massa vegades de camí a l’Institut amb el meu cotxe me n’adone del nerviosisme, per dir-ho suaument, dels conductors dels vehicles, sembla que hi participe en una cursa dotada de valuosos premis, quan jo sol desitge arribar sa i estalvi al meu lloc de treball. Què passa? l’educació? els jutges? els polítics? els pares? Tots tenim pressa. Sí tots tenim pressa. Massa pressa. I els Déus somriuen........

Dos lliris

2005-10-07T17:51:00.000+02:00

Era a Israel. Mai havia vist dues guardianes, o tal vegada policies iguals. La gent caminava trafegada pel carrer. La llum i el color del dia marcaven l’alegria dels ciutadans d’un carrer comercial on els vianants anaven a la seua. Elles, les guardianes, policies, militars també, marcaven espectacularment la notorietat per a mi. Exclusivament per a mi. Ja dic que ningú més apreciava la distinció de les dues agents de l’autoritat: una camisa negra, sense cordar, nugada a l’altura del melic. Un short, també negre, cobria de manera magistral i perfecta les dues anques i un ventre, que imaginava llis. Els engonals com si tal cosa, com si mai hagueren estat depilats: blancs, blanquíssims i exageradament alts. Mai havia vist unes cames –blanquíssimes, insistisc- tan perfectes en altura i proporcions. Dos lliris al tacte.
Negre i blanc, contrast pell i teixit. Al voltant colors, molt color, tots els colors. El negre i el blanc sol per a elles. He de tornar a Israel. Vull viure protegit per la bellesa. O millor, necessite la bellesa per a viure.

Semblances

2005-09-14T12:51:00.000+02:00

Article lúcid el de Marius Serra ahir a La Vanguardia de Catalunya, d’on si no?, Hi ha malalts dolents i malalts bons? Què és una droga? Dic jo, o millor em pregunte. Hi ha drogues bones i drogues dolentes? Però què és una droga. Que són les drogues? Hi ha comportaments bons i comportaments dolents? Hi ha persones bones i persones dolentes? Hi ha delinqüents bons i delinqüents dolents?Quina bogeria no? Tot és relatiu. Tot depén del punt de vista que adoptes. Del dia , de l’any, del sexe, de la nit , del dia, del lloc. Tot depén de la talaia on t’instal•les. O tal vegada de la circumstància que t’envolta . Qui va dir això?, I per què ho va dir?Doncs, podem parlar d’alguna cosa? Vull dir sense discrimar ningú. Sense classificar en blanc i negre, per exemple. Ahir era antisistema –del moment- hui no tant. Tot canvia? O tal vegada efecte miratge? Hui enemics –o no tant- ahir amics -de veritat- Hui m’he alçat amb una certesa: que acabaré dubtant de tot i de tots. Dubte inclús de mi , no me’n refie. Es pot viure sense certeses?Joan Fuster, recorde ara, va escriure en el segle passat (!¡) sobre els prejudicis. He de tornar-lo a llegir. I també apuntar-me al curset tantes vegades ajornat del tantra.

Ella, Pauleta.3.

2005-05-14T16:32:00.000+02:00

Hui no soparem, em comentà per telèfon , he reservat taula per a les dues de la vesprada al restaurant La Pèrgola . Has de venir a buscar-me a la una quaranta - cinc, va concloure al mateix temps que interrompí el monòleg.
Jo era a la cala prenent-me el talladet mentre acabava de llegir l’article de Gregorio Moran –sabatines intempestives- sobre el cinisme dels nostres dirigents polítics a l’hora de reconèixer l’herència facistoide d’ells i de la nostra hipòcrita societat. Aquest home es proclama germanòfil i ............. em sonà altra vegada el meu mòbil ........que anara a buscar-la ja, va concloure Pauleta.
Aquesta dona, vaig pensar, creu que estic a la seua disposició tot el temps i, no és així. El nostre tracte és explícit: sols per les nits i amb un mínim de dues nits per setmana. Ara ja em crida a qualsevol hora i sense avís previ. Però he de reconèixer que aquest treball d’acompanyant és envejable. Vaig de sorpresa en sorpresa i, totes gratificants.
Amb uns shorts i un top blau m’obrí la porta de sa casa. Lleugerament maquillada. S’apropà i em besà als llavis. La rebuda, com sempre, m’alçà tot l’ànim.
Aquesta vegada ni entrí, m’agafà de la mà i m’arrossegà cap l’ascensor , allí m’escrutà, sense soltar-me la mà. Havia de comprar-se una pamela i qui millor que jo per acompanyar-la?, em va dir mentre es reia tot el seu cos i sense soltar-me la mà. Jo assentí, la veritat.
Entràrem al restaurant nosaltres i la imponent pamela rosa que contrastava amb l’ajustat top i el marcadíssim shorts que descobria el canvi d’angle –i de volum- del començament de les dues anques.
Sempre arrossegat per una de les seues mans travessàrem l’espaiós menjador atapeït de comensals. Tots i totes la van escrutar mentre em conduïa com a remolc de la cabina d’un tràiler dotat de poderoses raons.
Vos diré que vam dinar , vam beure, -clar- cava, vam prendre les postres ......... i no es va alçar de la taula .......... Em va dir que hui 14 de maig era el seu aniversari, que el celebrava amb mi ja que havia trobat l’home que sempre havia desitjat tenir. Tot això sense jo badar boca.

Ella, Pauleta.2.

2005-05-13T16:29:00.000+02:00

A les postres, després d’haver-nos begut la botella de cava amb el suquet deliciós –especialitat de la casa- que ens va preparar Lluís, una vegada més s’alçà, i, sense parlar-me, m’avisà de la seua absència durant uns trenta minuts.
Estava bonica, com sempre. Hui portava una brusa vaporosa on els seus pits es mostraven més gentils que mai : els peçons –de color de rosa- amb l’aureola marronenca destacaven del moré lleuger dels flamants pits. S’alçà dirigint dirigint-los cap els meus ulls, que eren al davant. Em va perfumar amb la característica olor que emanen els pits de les nostres congèneres femelles. Atordidor l’aire que em va acaronar els narius i que la vista confirmava en les formes exultants. La brusa deixava veure uns malucs graciosos mentre es dirigia als serveis que aquesta nit es trobaven en un pis inferior on hi érem nosaltres.
Vaig aprofitar per traure’m el bloc de notes que portava en la butxaca interior de l’americana i vaig començar a escriure el què ara estàs llegint, mentre que jo, també ara, ho escric a la vora de la meua copa amb dos boles de torró glaçat amb trossets de fruita confitada. Tot mentre encara m’acompanya el perfum peculiar dels pits que cercaven el cel, vius, de Pauleta.
La nit del 13 de maig del 2005 la recordaré també com especial. Aquesta vegada tardà quasi una hora, que em passà volant a causa de la meua escriptura.
Com sempre, serena, agradable i, com una femella que es sap posseïdora de les seues dots divines, em llançà una mirada esfereïdora com queixant-se per la meua satisfacció al comprovar la seua presència en cos i ànima.
Em desarmà. M’insinuà que no volia veure’m feliç. Em digué, per primera vegada, que m’havia estat infidel durant una llarga hora amb el senyor que tenia al darrere i, que sopava amb la seua muller i les dues filles petitones. Continuava desarmat. Dirigí els seus llavis al meus. Els vaig sentir durs, plens i, molt humits. Moltíssim.
Em va agafar la copa del gelat –ja no hi eren les dues boles de torró, sinó un líquid espés color torró- amb les dues mans i, amb la llengua, com una gata, va provar el líquid espés mentre no apartava la vista dels meus ulls.

Ella pauleta.

2005-05-13T13:49:00.000+02:00

Què puta era! Es va passar tota la vesprada tancada al quarto de bany: parpalls, celles, ulls ........ meticulosament davant l’espill i amb tota la paciència del món, canviava d’aspecte la seua fisonomia facial. Semblava altra , de la què va es va tancar dures hores abans. Amb el barnús obert va eixir de manera fugaç a per no sé quin tipus de pinça .......... l’espera va ser desconcertant ......... ¡dues hores més! mentre, des de la saleta jo oïa com buidava amb un soroll estrident el remolí d’aigua calenta i sabonosa del bany.
Quatre hores en la cambra del bany em va regalar per escriure aquest tercer relat breu d’aquell nou de maig del 2005.
A l’eixir, ara amb el barnús rossa ben ajustat, el seu estilitzat cos em va recordar les paraules del dia anterior: “ ma mare sempre em deia de petita que hauria de menjar més, que sols tenia cul i mamelles”.
Ara al veure-la, ho puc certificar. Les seues mamelles plenes de vida es movien marcant de forma vigorosa un moviment desacompassat a les seues passes llargues. El barnús no enganyava. Al contemplar-la per darrere , dues anques, supose que humides, s’adherien al barnús donant-li una forma poderosament alta en les dues rodoneses també ben plenes de joventut. Esta dona és feliç de sentir-se atreta pels hòmens – vaig pensar.
Per fi, ja en la seua habitació, semblava que es vestiria i ens aniríem a sopar al restaurant que havia reservat . Abans d’això em va donar l’última sorpresa en sa casa. Es presentà a la saleta on l’esperava escrivint aquest tercer conte de la vesprada – ara ja nit- sols amb unes braguetes negres caladetes. Déu meu!..... Què bonica! –vaig pensar. En aquell moment vaig tragar saliva i no vaig poder dir cap cosa ........ sols, supose, la meua expressió posà de manifest l’exultant bellesa de pits, llavis, genolls ........ talment una nina amb l’alé de la vida acabat de bufar per la divinitat.
La sorpresa realment me la va donar quan em preguntà si preferia sopar amb ella al restaurant amb les braguetes o sense. Déu meu –li vaig dir- amb les braguetes. Es girà de cul i se n’entrà a l’habitació.
Vam arribar al restaurant a les onze de la nit. El metre ens lliurà la carta mentre posava la seua mirada en l’escot obert fins al melic de Pauleta, que era asseguda enfront de mi . Darrere nostra vam deixar un flux de mirades indissimulades al cos ferm i fresc de la meua acompanyant. Era un goig tenir-la enfront, amb el seu somriure també engrescador. Els seus ulls sols per a mi, jo no perdia de vista –mentre em parlava- la seua boca amb els llavis que sabia que no provaria .......... el tracte era el tracte ...... sols havia d’acompanyar-la.
Traure-la de casa em va proposar el dia anterior, amb un preu prefixat . Si tot va bé –em va dir- repetirem altres vegades , com a mínim dues vegades per setmana. Jo vaig acceptar, el tracte era molt afavoridor en tots els aspectes. Em convertiria en el seu acompanyant , el seu mascle per al ulls dels altres ..... sempre que fera el meu paper –em va recordar.
A les postres , després de beure’ns una botella de cava mentre sopàvem a base de peix marinat a la cassola, s’alçà i es dirigí al bany havent-me advertit que tardaria uns trenta minuts . Que no em desesperara –m’avisà.
Mai no he sabut què va passar en eixos trenta minuts, però uns lleugers morats al coll, els cabells desendolats ......... els ulls li havien canviat l’expressió: brillaven amb intensitat.
No vos explicaré que la meua tensió no podia dissimular el contrast amb la seua cara de relaxació i felicitat alhora. La meua professionalitat va estar recompensada amb un seguit de sopars en diferents restaurants de la ciutat.

Nou Temps

2005-03-13T19:23:00.000+01:00

Potser que així siga. Cada vegada hi veig més clar en l'obscuritat. En qualsevol moment s'obri la porta del poder de la paraula i et sorprén. Cal obrir-se a pesar del risc......però el risc és la vida, com la sal és a l'aigua de la mar. Aquest matí m'ha semblar oir el cant de la primera oroneta -avionet-

sorpresa

2004-08-30T20:57:00.000+02:00

Aparque a la vora de la carretera. Isc del cotxe camí de la sabateria. Una veu de dona jove em dóna la benvinguda: bona tarda. És una noia alta, bonica de tot, de pits, de llavis, d’ulls. Cabellera llarga, morena. Un somriure de familiaritat sincer. Un encant de noia. D’eixes que t’enduries a casa per a tota la vida.
Cerque unes sabates d’estiu. Em mostra les que disposa del meu número. No m’agrada cap: m’aconsella unes sandàlies. M’ordena seure, s’agenolla davant de mi ajudant-me a encabir-me -les: em mostra entre somriure i somriure uns pits espavilats dintre del sostenidor. Les seues mans són suaus al contacte amb el meu turmell.
Les sandàlies són com uns guants, tenia raó i li ho done. Sóc encantat pel poder d’aquesta noia. Li pregunte si té roba d’home,sols en veig de dona entre sabates. La resposta és que està esperant-ne. Ara sols disposa de pantalons texans. Me’ls mostra i m’agraden. Em convida a provar-me’ls. Ho faig, o millor ho intente: encara estic abaixant-me les bermudes que porte quan em pregunta com em venen . No ho dubte: descórrec la cortina del provador i amb el mateix somriure de familiaritat comprova com m’estaque els texans apartant-me el membre a un costat per a poder cordar-me.
Fregant-me la Visa per la maquineta em recorda que en una o dues setmanes rebrà camises i polos d’home. Li promet que passaré a provar-me.

l'estiu s'esmuny

2004-08-29T23:00:00.000+02:00

Sóc a l'extrem del món esperant la senyal divina....... sols sent la mar.........la mar d'agost que res no diu. Jo espere i espere i cap cosa puc decidir. Engabiat estic per la pesada conciència apresa.
¡Sols hi veig clar quan bec! Hui no he begut.