diumenge, de desembre 03, 2023

Escrits del 2010 trobats en una vella  carpeta.

1.

 

Acabe de traslladar-me a l’any 1957. Sí, cinquanta- dos anys cap arrere. Ma mare en té huitant-sis. Els porta bastant bé. M’ha fet recular a un temps on jo tenia dos o tres anyets: un matí, tal vegada de primavera, vaig acompanyar un “amiguet?” a l’escola de les mongetes del carrer d’Avall de la Vila Joiosa. Era a la vora de l’Hospital –hui biblioteca pública--. Ho recorde com un viatge dels sentits. De l’emoció per aprendre lletra. Vaig entrar per un portaló immens seguint a la resta dels xiquets(?) cap uns bancs de fusta grossa. Una monja amb gest agradable, en una taula –dreta—em guaitava mentre jo m’asseia en un banc buit.

Em preguntà. No vaig saber respondre. Un llapis i una llibreta em donà. Manà faena mentre jo comencí a anguniar-me. Em tornà a preguntar. Algú li va explicar qui era jo. Després d’una estona --al assabentar-se qui era jo-- m’acompanyà a casa. Un dia fou suficient. Mai més he volgut tornar a escola de forma voluntària.


Aquesta anècdota ha reviscolat el meu esperit. Ma mare té estes coses. M’ho ha contat des de fora. Jo ho he reviscut des de dins de les sensacions. Som vells de temps. Vivim les nostres vides en un món que ja no és el d’ella i cada dia és menys meu.


Els pobles tampoc són el que van ser. Són altres. Tenen en comú el nom, que no canvia, per allò de conservar cert ordre dins del caos de les vides que donaren sentit al topònim d’una data. Nosaltres tampoc som els mateixos, o sí.

 

2.

 

Assaig en vers.


Són a gran altura,

en la festa de la primavera.

Les mitges llunes negres

llampegant com si navalles grisoses i tortes.

Són cridaners estridents.

Són una festa que desperta el matí.

La maror negra talla el blau alt.

S’acacen escandalosament.

Tots contra tots en l’alegria de viure.

De viure?

..........

..........

Han desaparegut deixant-te sol,

Completament sol en la multitud humana.

Tornes a la teua lectura

buscant la complicitat que no tens.

Has deixat de mirar el cel,

has de sentir

has deixat de ser.

Has tornat a ser raonable

has tornat a estar

assegut a una cadira amb el diari a les mans

buscant, buscant-te en els què com tu

necessiten la bellesa alta.

..........

..........

Mentre escrivies has travessat el temps

recuperant l’espai.

Has sentit altra vegada el matí

des de la vesprada nit

que t’ha esdevingut

quan has tornat del temps

que el rellotge t’acaba de mostrar.

.........

.........

I tu encara dubtes!

 Common vencejos (Apus apus) volando, Wiltshire, Reino Unido ...

dijous, d’agost 29, 2019

Somiar es viure, despertar es morir a la vida.


De quan s’és viu.
En el seu cas, sols des de dins podia reflexar el que hi ha fora.
I aquella nit passada dins sols hi havia hagut instants de plaer...
Un somni de vida de goig compartit...
Una casa , ell en ella i una visita meravellosa...
La casa molt familiar: una suma de totes en les que havia viscut al llarg de la seua vida...
La visita: una curiosa i atenta senyoreta que desitjava endinsar-se en cos i ànima en la vida d’altre...
I acompanyada d’una extrovertida germaneta que no parava de descobrir indrets i amagatalls que el feien descobrir espais vius i comuns de la seua memòria.
Un somni per a viure en el somni i no voler despertar la consciencia de la vigília.
Si l’esperit no te consciència, es lliure, ja que no té sentit la responsabilitat ni el pecat a l’igual que un maror trenca en la voreta de la mar sense consciència del seu ser...
Un somni de dos sers lliures vivint-lo. Dues ànimes o dos sers primigenis.
Somiar així es viure per a poder despertar.


diumenge, de juliol 08, 2018

De putes

Llisc en un blog la preocupació d'un visitador de putes a l'hora de pagar els honoraris. El bloger té un càrrec de consciència, està, mitjantçant  els seus actes crematístics, ennegrint diners que són blancs i ben blancs: provenen d'una nòmina que emet mensualment el Tresor Públic de l'Estat.
Sap que no pot ni deu demanar un ticket a la seua estimada prostituta...
Un home legal com ell, no pot permetre's estes il·legalitats. Van en contra del manteniment de la Hisenda Pública, deficitària de forma escandalosa, i de la seua consciència.
La cosa el preocupa: es serveix d'uns serveis que són al limbe de les comptabilitats reals en l'economia nacional. De putes n'hi ha a milers i no  viuen de l'aire.
El senyor bloguer no sap com posar en alerta el fet que esta activitat professional amb un IVA,  tal vegada, contribuirà a mantenir els pressupostos de l'Estat, eixint de l'armari una activitat, que està, i ja tarda en mostrar-se.
Mentre tant, cite literalment: " ...he decidido realizar un curso de cocina de postres por si consigo endulzar otros paladares.."
De la seua decisió perd el sistema cardiovascular i guanya les conseqüencies del sucre.

diumenge, d’agost 27, 2017

Mercenaris

La Yihat islàmica o l'oportunitat de ser algú.

Si jo fóra musulmà, o no, i visquera a les rodalies pobres de les ciutats, o no,i  no poguera accedir al món del consumir consoles, videojocs, mòbils, cotxes esportius, palaus.... o no, i creguera que em tracten i em miren, o no, com un ciutadà de tercera categoria, o no, i no tinguera família, o no, y vera el meu futur al marge dels "famosos" televisius, i  tot allò que considerara  injust per a la meua honorabilitat...I  si sobretot em considerara diferent...

Si ademés creguera que es pot fer tot, dic tot,  per una idea o una religió o una pàtria que considere ultrajades....Si m'ho creguera, dic.

Si ademés coneguera algú que em donara la possibilitat de  lluitar per alguna o totes, d'eixes causes i m'invitara a viure en un país on poguera ser algú, i estar ben considerat i estimat i a més m'asseguraren benestar, segurament m'allistaria a la causa. Sempre que m'ho creguera, repetisc.

Per a fer aquest pas, d'allistar-me de mercenari, no sé fins a quin punt l'opció religiosa és rellevant. Posats a matar, matar en nom de déu sembla més rimbombant, ja ho sé,  i no hauria justificació més sagrada, per a un amb fe.

El mercenari, abans d'allistar-se no sé quin contracte firma, o no, però de mercenaris sempre n'han hagut.

Els mercenaris de hui van dels més fins, els que treballen en els mitjan de comunicació convencionals, i no són reclutats precisament als extrarradis de les ciutats, sinò en bons col·legis i pertanyen a famílies escollides, als més bruts, els que maten discrecionalment al carrer o a un supermercat...

Un mercenari necessita d'una organització prèvia, amb uns interesos i unes finalitats clares i senzilles.
El perfil del mercenari és humà i el ser humà  canvia cada instant. Tot mercenari té un senyor que el sosté.  El mercenari posa la cara o la paraula a uns fets.

I així anem en aquest teatre de la vida dels humans on tot el món vol tindre la raó i ser algú! Com lo bonico què és passar desapercebut i viure estimant.





dissabte, de febrer 11, 2017

A casa amb els meus pares

I així m’ho va contar: ... els meus pares en sa casa , en l’esplendor de les seues vides, joves, asseguts en el seu sofà somrients i feliços. Un dia clar amb la claredat de la primavera, ben vestits , a la seua... mentre jo desitjava abraçar-los amb totes les meues forces. Però ells indiferents a mi, deixant-me fer...com sempre han fet. Sorprés per la meua visió, que per un costat no acceptava eixa realitat tan viva i tan bella, i, per altre costat la necessitat d’agrair-los el be i la felicitat que hem van regalar mentre van viure. I aquesta era la dualitat: mentre van viure, i es que ara no eren en aquest món on jo visc... i com no ho acceptava volia despertar del somni que m’atrapava en les seues vides actuals tan llunyanes a aquest món on vam viure nosaltres tres fa un grapat d’anys.... Volia despertar del somni perquè no acceptava el que estava vivint, però era impossible, no despertava del somni, era real la situació.
A sa casa, en el menjador-sala d’estar érem. Com un dia qualsevol de les nostres vides de quan érem vius i d’aquest món. Ells en els millors anys de parella amb fills. Però en aquest somni el vell era el fill jove que va viure eixos instants màgics i inexplicables a la raó.
Impossible despertar en la vigília de la raó que negava la impossibilitat de conviure amb els pares morts feia anys, i menys encara amb uns pares jóvens i bells.
Jo vaig ser al mateix temps en els dos móns: els d’ells, desconegut per a mi, i el meu, que no accepta la nova vida dels morts... mentre atrapat, somiava conscientment una realitat dual inexplicable que amava.»