Alcoleja
Amb la visita anterior (http://gasparnou.wordpress.com/2013/08/25/alcoleja/)
no vaig acabar de saborejar el poble.
Hui dimarts 27 d’agost, completem les impressions exposades diumenge passat.
Recollim en Sella a dos joves suïssos que fan
autoestop : a la meua pregunta em contesten, en un castellà agradable, que van
a Alcoleja. Ella i ell vénen de Gènova, via Barcelona, amb destí a Alcoleja; jo em convertisc en amfitrió improvisat de la
Serra d’Aitana. Molt agradable la companyia. El gos i jo ho agraïm de veritat.
Gaudim l’encontre entre les revoltes de
la carretera fins l’entrada d’Alcoleja on aparque sota les esplendoroses moreres.
La parella partix en busca de la carnisseria del poble, on seran atesos segons
ells. Sort! Són dos joves encantadors que celebren la fi dels seus estudis.
Quila i jo ens dirigim altra vegada al bar
Palau de la plaça del mateix nom. Hui ens atén la filla de l’amo, ell dansa amb
les crosses pel bar. Som els únics clients; som a la porta en l´única tauleta
parada: el silenci envolta la Torre del Palau, ara ja confirmat per un home
gran que ens explica i ens orienta sobre la torre i el llavador vell. El llavador
que vaig confondre en la visita anterior.
Devallem amb la imatge feréstega del conte d’Enric Valor: sí, ara sí,
el dimoni pot aparèixer en qualsevol instant. El llavador on va situar l’escena
és davant nostre. És antic, És al nostre abast! Siga per la raó que siga el dimoni
ens es manifesta, a mig dia, sepentejant entre l’aigua clara del llavador;
sense cap ànima pels voltants. És una serp d’aigua que senyoreja el allargassat llavador
de pedra.
L’aigua s’esgola cap avall, per sota del pont,
parlotejant i indiferent a les mil històries de hui i d’ahir. Un lloc màgic
enfonsat entre verdors en les darreries d’agost.
Un lloc, que de nit fosca, ha de ser suggeridor
a les impressions anímiques.
