Sembla que havia
oblidat la joia de la vida: riure i somriure en qualsevol instant que travesse,
en l’espai i en el temps. Les altres dimensions les deixa per a més endavant del discurs. Sap que amb desassossec no s’hi
és vertaderament .
Un cúmul d’infortunis l’han acompanyat per no saber aturar-los amb el poder del convenciment.
Caldrà recordar-li que tot és dissenyat,
de bell nou, per la seua voluntat creadora.
Li dóna una
ullada al temps passat immediat, lligat
a ell, i hauria de riure de la
desesperació, viscuda i creada, per la vulgaritat del pensament mesquí, en
estos darrers temps.
Doncs sí.
Branques que l’ arrapen, al travessar-les ,i que li impedeixen
gojar la bellesa d’immensos arbres
mil·lenaris contemplant els devenirs.
Ara, sense
arraps, hauria de riure’s de si mateix.
De la pobresa que l’ acaronava per no saber comprendre.
Dic bé, sense
arraps perquè així ho ha decidit que siga. Se n’ha eixit, sa i estalvi, per
convicció decidida, i per tenir , que
també, anys suficients d’aprenentatge.
Mira al davant,
que és ara, ordenant quietud en totes
les dreceres, per a ell i per als que estima. Ho hauria de fer de l’única manera possible: amb
convicció i amor.