dimarts, d’abril 02, 2013

Troballa dispersa



Sembla que havia oblidat la joia de la vida: riure i somriure en qualsevol instant que travesse, en l’espai i en el temps. Les altres dimensions les deixa  per a més endavant del discurs. Sap que  amb desassossec  no  s’hi és vertaderament . 
Un cúmul  d’infortunis l’han acompanyat  per no saber  aturar-los amb el poder del convenciment. Caldrà recordar-li que tot  és dissenyat, de bell nou, per la seua voluntat creadora.
Li dóna una ullada al temps passat immediat,  lligat a ell, i hauria de  riure de la desesperació, viscuda i creada, per la vulgaritat del pensament mesquí, en estos darrers temps.
Doncs sí. Branques que l’ arrapen, al travessar-les ,i  que li  impedeixen gojar  la bellesa d’immensos arbres mil·lenaris  contemplant els devenirs.
Ara, sense arraps, hauria de  riure’s de si mateix. De la pobresa que l’ acaronava per no saber comprendre.
Dic bé, sense arraps perquè així ho ha decidit que siga. Se n’ha eixit, sa i estalvi, per convicció decidida, i  per tenir , que també,  anys suficients d’aprenentatge.
Mira al davant, que és ara, ordenant quietud  en totes les dreceres, per a ell i per als que estima. Ho  hauria de fer de l’única manera possible: amb convicció i amor.