La mare de déu d'agost

La Mare de Déu d’Agost, així m’ho anomena ma mare, fa cosa d’uns trenta o quaranta anys; exactament quan vivíem al carrer la mar de la Vila. Hui ma mare té noranta anys; viu a la Sicop –Déu meu quin nom—i ni se’n recorda d’aquestes històries que em contava amb la Mallola i amb tot el veïnat de la platja.

Aquest matí, de quinze d’agost de dos mil tretze, he arrancat la meua moto –BMW R80RT de 1985—i me n’he anat a Elx pel camí de tota la vida: la N-340 travessant el centre d’Alacant entre el port i l’Explanada.

He eixit de la Vila sobre les huit i mitja del matí.

La primera parada l’he fet en una cafeteria vora l’explanada, on he desdejunat mentre em llegia l’exemplar de hui d’ Información edición Alicante, on m’he assabentat de l processó de les deu del matí en honor a la Verge de l’Assumpció en la Festa d’Elx. Quina sorpresa i quin goig he experimentat!

Desitjava passejar-me per la Basílica en honor a la Verge... i vaig a trobar-me-la de tu a tu en forma de processó!

M’ha costat trobar l’eixida cap a Elx, però després de dues voltes per davant de la nova estació d’autobusos d’Alacant, he aconseguit trobar l’eixida per Aigua-Amarga cap a Elx, sempre per la històrica N-340 sense trànsit a estes hores del matí.

Un plaer, el conduir per una carretera quasi desèrtica de vehicles. El personal es mou a colp d’horaris designats per les costums d’aquestos moments històrics. Ben de matí ets un ser rar: el personal està gitant-se de la nit anterior. Hui és festiu –m’ho van dir ahir—i ara ho comprove.

Arribe a Elx: pudor de pixum i molta brutícia... quan més m’aprope al centre pitjor. Gots de plàstic , de vidre, botelles...papers vomitades.... molt olor a pixum...

Màquines que intenten netejar el que sembla una batalla de la nit anterior....

Jo de bellit, moto aparcada –m’he trobat molts espais buits per aparcar vehicles--- camine cap a la Basílica amb la càmera de fotos preparada per a l’encontre amb la Verge. Molta pudor.... però de bellit. Procure respirar sense aprofundir.

Uns cohets m’orienten cap a la processó que encara no veig. Les campanes repiquen... m’emociene...de lluny un municipal obri el camí a una multitud: camine cap a ella. Més cohets,més repics de campanes...

La processó que mai m’havia imaginat és al davant de mi: personal amb vestits tradicionals acompanyats de música..... La Festa! És la processó del quinze d’agost de les deu del matí. Ës davant de mí i em convida amb un somriure de goig!

Els carrers ara són néts, no fa ninguna pudor per on passa la processó. Sóc al cor de la ciutat!

Somriures i bellesa! Molta simpatia, és la cara alegre de la Festa!

Faig mil fotos des de la vorera del carrer per on la processó és.

Acabe a la Basílica se Santa Maria. És encara quasi buida. M’emociana: oberta de par en par.

Fa uns cinquanta anys faig ser testimoni de la baixada del “cel” de la Basílica dels àngels que li cantaven a la Verge.  Va ser un dia com el de hui però per la vesprada.

M’emociene mentre camine per la Basílica allumenada pels primers rajos del sol.

La Verge i els apòstols –de la processó—són a punt d’entrar per la Porta Principal entre un repic de campanes que em provoquen felicitat i memòria d’instants que ja no són.