Diumenge set, octubre de dos mil dotze.
Hui és un gran dia, hòmens de poca fe, és la
frase que recorde necessària en aquest instant de superació de la tristesa:
ahir era preocupat per una mala digestió de Lena; li vaig donar massa dinar. L’estòmac no li ho va permetre. Va passar una mala
vesprada. Vaig pregar per ella en la tristor que m’acompanyà fins ara. Poca fe
amb el poder de l’Univers que ens envolta, una vegada més. Sols m’he sentit bé
quan he confiat en tot l’Univers que ens protegeix. Sentir-me bé per trobar-me travessat pel benestar i l’harmonia que ens
obsequia la vida en consciencia unida.
Si som on som, és per les circumstàncies que
ho procuren menester. No cal entendre-les. Cal assabentar-se del teixit que ens
permet ser-hi en consciència inraonable... Fe se’n diu. No cega, sinó
sabent-la present sempre.
Descanse en pau amb consciencia de la bellesa
que surt de dins a fora reconeixent-se. Fe que dóna, o és, alegria de
comprensió divina de la vida. Allò incomprensible es dilueix en compassió del ser inserit en el tot.
Hòmens de poca fe, sí…. Ho obliden massa
sovint en el nostre intent de sortir
guanyadors en una partida limitada per aïllada.
Bon dia!
