dilluns, de gener 23, 2012


Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari  manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec,  i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic  es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven  –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement   –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia—  quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc? La Constitució, Les Autonomies, els sindicats, els partits polítics... ¿són un model a divinis?

dissabte, de gener 14, 2012

La València de Rita Barberà.

Sóc un valencià de la Marina Baixa.
A la capital de l’antic Regne la visite molt de tard en tard, i des de sempre, per motius professionals o mèdics. L´única connexió viable per a mi, és l’autopista, de pagament, tot un avís per impedir la visita de plaer i poder saludar als meus conciutadans . He tingut que pagar durant estos últims trenta anys una “tassa” a Aumar per visitar-la. Quan no existia l’autopista, el viatge era una odissea: travessàvem tots els pobles costaners –des de Benidorm a la mateixa València— per poder aplegar a la capital. L’aeroport per desplaçar-me a València, des d’Alacant, sempre ho he considerat un disbarat, per la pèrduda de temps que m’ocasiona l’anar i el tornar. El ferrocarril és preferible: em deixa al centre de València, però he d’anar de la Vila a Alacant (sumant seixanta quilòmetres extres al viatge). Els geògrafs en diuen vertebració a l’eix de comunicacions de un poble o un País. El meu País està molt mal vertebrat, i quan ho està bé, és paga una tassa pel peatge. Les poquetes vegades que m’he passejat per la València històrica m’ha encantat la seua gent: m’he sentit part del tot. He tingut cabuda i m’he sentit valencià entre els valencians que ho són. La meua preocupació actual del cap i casal és, que com pot seguir sent alcalde Rita Barberà ? Que ens passa als valencians? Per què permetem que ens governen estes persones? Rita Barberà, que per cert no conec de res, em recorda a la meua sogra, una senyora sense estudis, però que sap “treballar-se” a qui ella vol, per a aconseguir tot el què es proposa. I quan dic treballar-se, vull dir regalar una pastilla de xocolate a un, un quilo de peix a un altre o una dotzena d’ous al més d’allà. Tots contents i agraïts amb ella. Una espècie de “Bigotes” d’anar per casa. Quin poble és el poble valencià? El que funciona per recomanacions? Sembla que sí: Rita i la meua sogra són escola de vida. Una escola de vida . Una altra València hauria de ser possible.

diumenge, de gener 01, 2012

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any!

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any! No hauríem d’oblidar la cita anterior. Després de llegir les mesures del nou Govern espanyol, sembla que l’adversari, en la declaració de guerra institucional, a la crisi –la nostra batalla— les mesures dictades van encaminades a “corregir” la maquinària de l’Estat. Com si l’engranatge fora el culpable de l’especulació financera. Contra aquesta –especulació— autèntic adversari, en la batalla per la supervivència de l’Estat democràtic ni piu, com diria un amic. Les finances especulatives han posat a l’Estat contra les cordes, com si d’un ring de boxa es tractara. Els tècnics –generals— economicistes estan portant la batalla confonent l’adversari: estem “matant-nos” entre nosaltres, en esta lluita inútil. I el que és pitjor, anem a quedar-nos sense municions. Un crit contra la insensatesa. Un crit contra la confusió pertorbadora. Un crit al trellat. Les úniques persones que estan en condicions de posar l’ase al davant del carro, són el personal del 15M. Són els únics amb propostes encaminades a definir l’adversari , la recuperació de la dignitat i la raó. Ni aigua als que no ens n’han deixat enmig del desert on som: sense criteris d’orientació, ni capacitat d’analitzar el per què més senzill. Jo no tinc res en comú amb un especulador financer que s’ha format personal i exclusivament, per a especular amb mi, amb la meua vida. És ell l’adversari, no la maquinària de l’Estat, ara, exànime.