dijous, de febrer 09, 2012

La caiguda dels déus

Hui s’ha fet públic el veredicte del tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava  contra una banda de delinqüents en una trama corrupta  –diners de l’estat—que maquinava la manera  d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc  a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases:  la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat  –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van  fer. A Garzón també, per  perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus: