dilluns, de gener 23, 2012


Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari  manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec,  i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic  es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven  –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement   –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia—  quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc? La Constitució, Les Autonomies, els sindicats, els partits polítics... ¿són un model a divinis?