La figuera

L’any passat, un company de faena, em va obsequiar un bastó de figuera. Era ple hivern. Seguint les seues instruccions, el vaig deixar amerant-se, de forma respectuosa i com em va dictar el sentit comú. Una setmana o dues després, vaig estibonar el bastó en un test amb terra. El sistema del rec també el vaig dur a terme segons el meu criteri: quan la terra del test m’ho demanava.
Del bastó va esclatar, en plena primavera, una figuera immensament petita i bella. Els pàmpols verds semblaven de figuera vera conreada al camp lliure. Creixia a ull.
Un bon dia em vaig adonar de la presència de brots que no m’explicava ni sabia definir. Cada brot, a peu dels pàmpols, esdevingué en petitíssimes figuetes verdes que han anat augmentant de volum de forma desproporcionada al cos de la figuera.

Ara sóc en la fase de degustació. Una delícia gratuïta de la figuera agraïda. Són figues negres que cull, dia si, dia no, quan comencen a badar-se posant-se a punt, invitant-me a la degustació. Maduren progressivament. De la primera que vaig collir, negríssima i polidament esquerdada, a l’última que menjaré, (encara en queden bastants de verdes i petites) faig una estimació, haurà passat tot el mes d’agost. Tot un mes menjant figues d’una figuera d’un test de la terrassa de ma casa!
He de confessar que amb l’estimació del sol i la humitat que proporciona l’aigua, d’un bastó de figuera, s’ha produït una meravella.

digues no.

Dir no, és molt fort.
Pense ara en tots el personatges que s’han enfrontat a l’autèntic poder: han acabat mal. Anar de mitges tintes, t’assegura la vida un temps. Adular t’assegura un bon futur moltes vegades. La ironia et permet anar fent de forma sinuosa. Amb el cinisme s’arriba més lluny.
En els sistemes polítics d’un sol partit la submissió és l’única possibilitat de mantenir la faena i la vida. La crítica sol ser acceptada si és piadosa. L’humor, en aquest cas, actua com a vàlvula d’escapament en l’olla a pressió que es sol viure en aquestes circumstàncies.
Tot açò està rodant-me pel cap davant de la decisió, que he pres, al voltant de votar o no votar en les properes eleccions generals.

Fer ús del dret al vot o no fer-lo? En cas de fer-lo, a qui vote?
Totes i cada una de les posicions sobre el dret al vot, tant exercint-lo com de no exercir-lo, estan justificant-se segons els interessos partidistes dels diferents grups socials que entren en aquest joc. Els raonaments, en la propaganda ,són utilitzats per experts en marketing, des dels punts de vista que beneficien als qui financien la campanya del joc quadrianual . (Me’n recorde ara de l’últim anunci, televisiu, abans de la mitja nit de qualsevol 31 de desembre. No són així les campanyes electorals? ).
També em roda pel cap la idea –estesa i acceptada— que els extremismes no són aconsellables. Vivim, en l’actualitat, moments de mediació. Paraula que em recorda el cinisme. Mediar abans d’... acudir a la justícia, perquè ni està ni se l’espera?

Vivim en una societat amb gustos infantils ben treballats, sembla que tot siga i depenga d’ una vella tòmbola teledirigida. Sort. Que tingues sort, et solen dir en qualsevol activitat emprenedora. Anar passet a passet... per a què res no canvie, dic jo.
Qualsevol organització social que acabe amb algun membre en el Parlament, el Parlament acabarà amb ell, engolint-se’l en el sistema.

Sembla que Groutxo Marx és el model a seguir: pensarà i dirà allò que vol escoltar l’altre, seguint un llistat intercanviable de pensaments. Tot per a què el joc i la festa no pare. Has de ser graciós, també semblar-ho. Empatia, diu la modernor hui.
Mentre diguem i escriguem estupideses des de la marginalitat, i ningú ens faça cas, això ens assegurarà la supervivència. Però ai! si el que diu no al sistema, ho fa com a portaveu d’un grup social organitzat i nombrós. La cosa canvia radicalment: no t’aplicaran cap resolució de mediació, ni de justícia, et liquiden, amb tècniques sofisticades, o no. Exemples i casos? No cal.

Els espiritualistes, que saben molt bé les debilitats dels hòmens en societat, han resolt el dilema representatiu, conreant la poesia. Potser siga, la seua mirada, absentista i marginal, la de tenir en compte.
El Diguem no de Raimon va ser com un terrosset de sucre en el mar. Ell encara va pel món cantant... altres cançons.

Un trio especial

UN TRIO ESPECIAL.

Primera Part. Ell i ella.
Són coses que passen i, si a continuació, segueixes amb la lectura, potser et sorprengues, o no. Tenim la sort de tractar una còmplice en aquesta bella història, perquè de bella ho és. El què ja no tinc tanta seguretat és en la meua manera d’elaborar el tema sorprenent.
Ella és la llibertat en forma de senyora: alta, jove, molt agradable en el físic i en el seu imaginari. Una criatura excepcional. No conec altra senyora semblant, ni en tinc de referències. Escric, veient els seus ulls verds i vius com l’aigua. És la còmplice del contista. Europea en el sentit burgés que ha heretat les empentes del segle XVIII, del XIX, i del XX, deixant tota creença religiosa al marge del seu camí vital. És una producte del segle XXI ben assaonada.
Ell no se com és, físicament vull dir. La seua religió és Singh. I per ací és per on hauria de començar la bella història. Un senyor creient i practicant d’una religió índia, on Déu l’acompanya en tot moment i en tota circumstància, des que s’alça fins que es gita.

Segona part: l’encontre.
Ell la veia cada dia passar pel davant del seu establiment comercial de la moderna ciutat turística, a la vora del Mediterrani espanyol. El “veure-la” és quasi un distintiu d’ella. Tots els homes veiem sempre certes dones, es fan de notar, i no fa falta que ho detalle més: quan caminen pel món, sols en veus una, tenen eixe do. Destaquen sobre les altres dones: l’aire que respiren? el caminar? el color de la pell? la figura? l’aroma que les envolta? No ho sé. Destaquen. Ell és de nacionalitat índia, i com tots els homes de la rodalia, també es va quedar atrapat per la presència d’aquesta senyora que vorejava el seu establiment.
El sexe no sap de religions quan el desig espenta.
Va començar a ploure aquella vesprada, l’excusa per apropar-se i mantenir una primera conversa li va semblar urgent: buscà un paraigua de forma atrotinada i eixí corrents darrere d’ella, que caminava sense protecció. Bona tarda —li digué. Puc acompanyar-la? –continuà.
La conversa va continuar tots dos a sota del paraigua pel carrer tranquil i poc transitat. No se de què parlaren, ni com sorgí l’amistat a través del temps de la tardor, de l’hivern i d’aquest estiu. Però l’amistat produí els seus fruits al mostrar tant ell com ella la sinceritat i la honestedat.
Per altra banda, no hi ha millor manera per conèixer de debò les persones, que compartir amb elles, el menjar i el sexe. Els compartiren.

Tercera part: el trio.
Ell és un massatgista consumat: atent, respectuós i amable amb la seua estimada amant. La prepara i la tracta com a una deessa, amb olis i perfums en un ambient com si es tractés d’un conte de l’orient antic. Amb tot el temps del món. Un cerimonial difícil d’imaginar si no ets allí. Ella es deixa dur, somriu mentre li acaricia des dels ditets dels peus a la nuca, passant per tots els indrets del cos.
Mai han estat sols: unes fotos de dona, emmarcades, contemplen les escenes íntimes , altres fotos, també emmarcades, també els contemplen, però estes són unes pintures d’un buda.
Ella no ha fet cas d’aquests detalls: la mateixa dona en diferents retrats actuals, com si estigueren disposats per a contemplar-los, mentre disfruten dels seus cossos en el llit. Ella es deixa portar per les delícies de l’indi.
L’escena de la intimitat sempre acaba, una vegada la seua estimada ha arribat al súmmum del plaer, amb ell de genolls en un reclinatori, mentre el buda el contempla.
Tot un misteri per algú tan descregut com jo.

De sabaters

Agost, quatre o cinc, no ho sap amb certesa. La Cala de Finestrat, a la tauleta més a prop de la platja. A l’ombra que hi és a les huit quaranta-cinc a.m. A l’extrem de llevant de la cala te’l pots trobar.

És en l’instant màgic d’un dia que ho és ara mateix.
Brisa suau i fresca que li entra des de dalt de la cala –s’esgola seguint el tram humit antic— mentre li seveixen, amb un somriure, un cafè amb llet en tassa blanca de terrissa, i mitja torrada de pa amb oli, que es servirà al gust.

Parla amb ell i riu de ser on és i ser ell mateix. Tot flueix natural des del seu benestar amb el lloc on es troba, on és servit: tauleta, mar, platja, sillonet, aire, cambrer, gent anònima, netedat, claredat, núvols, música, aire, ara de llevant que està entrant.... la ment lliure, surant i jovenívola, innocent, sense memòria.
Gent caminant pel trencall de la mar on l’arena et permet fer-ho amb el plaer de la comoditat. Tot va produint-se sense memòria, en present, amb la llibertat neta i honesta i agraïda.
Continua expressant emocions mitjançant el seu bolígraf que ha agafat abans d’eixir de sa casa, boli i tres fulls blancs, tres.

Continua escoltant la música de fons, dobla el primer full blanc per a continuar escrivint. Ho fa. Ara amb el llevant amb més alegria i coratge, fresc, molt agradable. Un dia d’agost a la vora de la mar amb el plaer conscient. Totalment sol en l’Univers impersonal. Un en l’engranatge incomprensible i inabastable. Un ser lliure com a producte d’una societat que li ho ha permés i ho ha fet possible. Un luxe hui. Ser lliure amb res o quasi res i amb tot, amb el caminar personal egotista.

De pensar que el nostre personatge s’havia proposat escriure sobre un article que va publicar ahir el diari Información, que tracta sobre dos sabaters del seu poble .... i ha acabat escrivint sobre ell, el què és, o el què ha de ser, com els sabaters, els més barats d’Espanya i, potser, els més lliures de tots els seus conciutadans : no es queixen, semblen honestos, tenen faena... passen desapercebuts. Són un exemple.
Fins ací el full blanc manuscrit, doblat amb dos en blanc, que m’he trobat a sota de la tauleta més a prop de la mar.