S’alçà del llit en busca de la pau del matí a la voreta de la mar. Ell i la seua gossa gogen a aquestes hores, on el sol acaba de llostrejar cada dia més al Nord-Est i, la mar, en calma també es desperta a la claredat. Pau, molt pau: sense xiquets cridant ni fotent.
Una dutxa amb aigua freda i a desdejunar al Masssai de la Cala de Benidorm. Fullejar els titulars de la premsa de hui... catàstrofes institucionals, deutes institucionals... però el remake de la festa continua, ací i allà, com si fórem a l’any 2005. La Festa del Corpus amb les xiquetes verges ben abillades per les mares riques o fantasioses, no ho sap molt bé! Ho llig a la premsa... ell no hi era, ni ho ha vist mai en viu.
De tornada a casa agafa la moto per comprar el pa al poble. Un policia municipal el para: “¿no se ha dada cuenta que no lleva el casco?” No no m’he donat compte, gràcies per avisar-me!, li solta com si res. Tot digne l’observa el policia. “¿Tiene casco? “Sí, el porte a sota del seient!” El guàrdia li perdonà la vida com si foren a l’Oest americà de fa dos segles.
Mentre els paraïssos fiscals són a l’abast dels poderosos, per no parlar del desgavell econòmic provocat pels excessos dels polítics de torn, a ells, els ciutadans d’a peu els fiscalitzen, per no portar posat el cinturó de seguretat , o el casc, si ets motorista. O en un altre extrem, si et denuncia la teua parella, i tu ets home, directament t’emmanillen.
S’ha regulat fins a extrem increïbles la vida diària dels ciutadans, però s’ha fet màniga ampla en els assumptes, que han generat que un país se’n vaja en orris. I damunt no existeix legislació que demane comptes als que han malmès l’economia de tota la ciutadania.
Salut!
dilluns, de juny 27, 2011
dimarts, de juny 21, 2011
Després del 19J
El moviment del #15M hauria de despreocupar-se de la premsa estatal. Les portades de la desinformació, quan no manipulació, segueixen el quefer lògic dels seus interessos: la política de hui, bipartidista, o d’allò que és políticament correcte en el bipartidisme.
Si estimen una #democraciarealya haurem d’obviar, públicament, la premsa que és altaveu dels grups econòmics que estan jugant amb la població.
Deixem estar les fotos de les portades i la seua mirada de la realitat. Són cecs i no poden veure el que està a l’abast dels seus no-interessos.
Els canals d’informació del #15M han de ser, i són, altres.
La comunicació es dóna en un canal nou: el boca a boca de tota la vida, i mitjantçant els blogs.
La coordinació dels blogs ja es dóna. Twitter els enllaça i els publicita.
Una nova democràcia necessita d’uns nous mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals són atents a aquest moviment, acabaran recolzant el #15M. Ara per ara, deixem-los al seu aire. Responen, com els polítics, a un temps que hem de finiquitar.
Si estimen una #democraciarealya haurem d’obviar, públicament, la premsa que és altaveu dels grups econòmics que estan jugant amb la població.
Deixem estar les fotos de les portades i la seua mirada de la realitat. Són cecs i no poden veure el que està a l’abast dels seus no-interessos.
Els canals d’informació del #15M han de ser, i són, altres.
La comunicació es dóna en un canal nou: el boca a boca de tota la vida, i mitjantçant els blogs.
La coordinació dels blogs ja es dóna. Twitter els enllaça i els publicita.
Una nova democràcia necessita d’uns nous mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals són atents a aquest moviment, acabaran recolzant el #15M. Ara per ara, deixem-los al seu aire. Responen, com els polítics, a un temps que hem de finiquitar.
dijous, de juny 16, 2011
On som i on anem?
La nostra situació política-personal i econòmica ens ha portat a una realitat quotidiana que no es nouvinguda. Una borratxera festiva, lúdica, en els últims anys, ens ha acompanyat molt de temps en la nostra especial “grandeur”.
El què hui són plors, ahir era festa. Ens han fet una mala jugada, potser, però nosaltres hem anat d’orgullosos i prepotents pel món: tinc coneguts i saludats que coneixen països exòtics tant bé com jo conec la Serra d’Aitana.
Hem dissenyat el present que estem patint i descobrint. Res ha estat deixat a l’atzar. Els nostres joves han crescut sota el miracle econòmic espanyol sense especificar.
I per què dic aquestes coses que tots sabem i reconeixem? Perquè hem de saber d’on venen les nostres mancances que ara, sembla, que acabem de descobrir: el consumidor ha deixar de ser-ho per imperatiu de la realitat cruda i evident. No podem consumir cotxes, apartaments, viatges, aniversaris, festes, vestits, cerveses... ens hem despertat del somni. El senyor que ens regalà la droga, que possibilitava el consumir, ha canviat de plans.
Culpables, per acció o omissió tots. Uns més que altres però tots. Més, aquells que han tingut responsabilitats, i han permés, que la festa continuara sabent que havíem tocat fons.
No podem acollir-nos al benefici de la ignorància: la tradició dels grecs i del Mediterrani mil•lenari no ens ho permet. Sabíem que els excessos tenen conseqüències.
Després de tot, la història continua fluint i ens porta i ens espenta a una nova realitat, on no ens havíem preparat ,per fer-li front. Feliços nosaltres i despreocupats.
Les ideologies a Europa han estat enterrades. Ara sols es parla dels substantius corrupció i mercats. La corrupció és veïna nostra, però els mercats ningú sap on són. Es parla del poder financer com si d’un fantasma molt llunyà es tractara. Anem per bon camí en el diagnòstic, però hem de tornar a dissenyar el present amb altres teòrics.
Aquells que han permés que siguem on som, han d’apartar-se per no perllongar l’agonia actual: estem vivint un fracàs multitudinari i general.
Ara bé, una minoria poderosa, i sense cap de problema social-econòmic , està atenta al canvi i farà que no se n’ isca de mare...la història altra vegada pot ser-nos molt útil, també la memòria, de l’anomenada transició democràtica recent.
Una empenta històrica estem vivint. O tal vegada una sacsejada. Les revolucions eren al segle XX, no?
El què hui són plors, ahir era festa. Ens han fet una mala jugada, potser, però nosaltres hem anat d’orgullosos i prepotents pel món: tinc coneguts i saludats que coneixen països exòtics tant bé com jo conec la Serra d’Aitana.
Hem dissenyat el present que estem patint i descobrint. Res ha estat deixat a l’atzar. Els nostres joves han crescut sota el miracle econòmic espanyol sense especificar.
I per què dic aquestes coses que tots sabem i reconeixem? Perquè hem de saber d’on venen les nostres mancances que ara, sembla, que acabem de descobrir: el consumidor ha deixar de ser-ho per imperatiu de la realitat cruda i evident. No podem consumir cotxes, apartaments, viatges, aniversaris, festes, vestits, cerveses... ens hem despertat del somni. El senyor que ens regalà la droga, que possibilitava el consumir, ha canviat de plans.
Culpables, per acció o omissió tots. Uns més que altres però tots. Més, aquells que han tingut responsabilitats, i han permés, que la festa continuara sabent que havíem tocat fons.
No podem acollir-nos al benefici de la ignorància: la tradició dels grecs i del Mediterrani mil•lenari no ens ho permet. Sabíem que els excessos tenen conseqüències.
Després de tot, la història continua fluint i ens porta i ens espenta a una nova realitat, on no ens havíem preparat ,per fer-li front. Feliços nosaltres i despreocupats.
Les ideologies a Europa han estat enterrades. Ara sols es parla dels substantius corrupció i mercats. La corrupció és veïna nostra, però els mercats ningú sap on són. Es parla del poder financer com si d’un fantasma molt llunyà es tractara. Anem per bon camí en el diagnòstic, però hem de tornar a dissenyar el present amb altres teòrics.
Aquells que han permés que siguem on som, han d’apartar-se per no perllongar l’agonia actual: estem vivint un fracàs multitudinari i general.
Ara bé, una minoria poderosa, i sense cap de problema social-econòmic , està atenta al canvi i farà que no se n’ isca de mare...la història altra vegada pot ser-nos molt útil, també la memòria, de l’anomenada transició democràtica recent.
Una empenta històrica estem vivint. O tal vegada una sacsejada. Les revolucions eren al segle XX, no?
dijous, de juny 09, 2011
Comença un temps nou
Me’n recorde l’entrevista que li vaig fer, per al setmanari El Vilero, a l’últim alcalde franquista del meu poble. Érem al saló de plens de Ajuntament. Els membres del Consistori m’escrutaven amb perplexitat escoltant les preguntes i, les contestacions del batle, moments abans de començar el ple de la sessió –si no recorde malament, insistisc.
Començada la sessió del ple, em vaig quedar per a testimoniar l’últim ple de l’etapa franquista. Crec –dic , que era jo sol, amb els representants de la família, el sindicat i el poble –o no era així?—no sé, improvise ara mateix.
No sé qui em va enviar a fer-li l’entrevista a l’alcalde, tal vegada va ser per iniciativa pròpia. No ho sé ara. El que puc confirmar és, que l’entrevista es va publicar a El Vilero i la vaig conservar fins fa ben poc. Déu sabrà per on puc trobar-la.
Aquest succés es va donar als inicis de 1979.
Hui, Juan Cotino trenta –dos anys després, s’asseu i s’estrena com a president de les Cors Valencianes amb una creu –de fusta?— al seu davant. Al carrer uns indignats reclamen democràcia.
Sembla que en trenta-dos anys hem viscut un somni de fades.
Estic preparant-me per fer-li l’entrevista pertinent a l’últim alcalde de l’etapa postfranquista. Dissabte serà elegit. Tinc temps de sobra. L’ajuntament és al mateix lloc. Aquesta vegada la publicaré on-line. És l’únic canvi apreciable d’ahir a hui.
Començada la sessió del ple, em vaig quedar per a testimoniar l’últim ple de l’etapa franquista. Crec –dic , que era jo sol, amb els representants de la família, el sindicat i el poble –o no era així?—no sé, improvise ara mateix.
No sé qui em va enviar a fer-li l’entrevista a l’alcalde, tal vegada va ser per iniciativa pròpia. No ho sé ara. El que puc confirmar és, que l’entrevista es va publicar a El Vilero i la vaig conservar fins fa ben poc. Déu sabrà per on puc trobar-la.
Aquest succés es va donar als inicis de 1979.
Hui, Juan Cotino trenta –dos anys després, s’asseu i s’estrena com a president de les Cors Valencianes amb una creu –de fusta?— al seu davant. Al carrer uns indignats reclamen democràcia.
Sembla que en trenta-dos anys hem viscut un somni de fades.
Estic preparant-me per fer-li l’entrevista pertinent a l’últim alcalde de l’etapa postfranquista. Dissabte serà elegit. Tinc temps de sobra. L’ajuntament és al mateix lloc. Aquesta vegada la publicaré on-line. És l’únic canvi apreciable d’ahir a hui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)