diumenge, de març 06, 2011

En defensa del fracàs escolar

La Conselleria d’Educació, mitjançant la direcció del centre on jo treballe, ens facilita unes propostes que anomenem, pla de millora, per això mateix: millorar els resultats diagnòstics del nivell educatiu del nostre centre escolar, ja que van resultar per sota de la mitjana en l’última prova. Parle d’unes proves sobre el nivell dels alumnes d’ESO en competències bàsiques: lectura, escriptura, comprensió lectora, comprensió oral (i normativa).
Nosaltres, els valencians, som a fora de l’informe PISA, no hi participem. Realitzem les nostres proves de manera particular.
El nostre fracàs escolar, estadísticament, té un percentatge alt. El número no cal citar-lo: és cridanerament alt.
La Conselleria, preocupada, ens proposa, elaborar un pla de millora de forma totalment autònoma. Ens dóna confiança, creu en els seus professors. Gràcies.
Nosaltres, els professors executem els continguts acadèmics seguint un currículum publicats en el DOGV, cada matèria en té un ben especificat i determinat.
Si avaluem el contingut del currículum al nostre divers alumnat, el fracàs escolar és la notícia de cada fi de curs. Un fracàs escolar que es repeteix des de fa bastants anys.
Quan un alumne no aconsegueix el títol del Graduat Escolar, als setze anys aproximadament, se sol atribuir en propietat la figura del fracàs escolar, encara que aquest alumne arrastrava el suspés des de segon d’ESO i tercer d’ESO. El fracàs mai és sobrevingut, s’arrastra des de primària.

Un Institut d’Ensenyament no és una illa social: és una extensió més del cos social actual.
El fracàs escolar és el resultat d’un modus vivendi social corrupte. Vull pensar ara en la contribució corrupta de la banca i les ex-caixes d’estalvi. En al contribució corrupta, a l’exercir el poder polític la ciutadania en Ajuntaments i Diputacions. En la contribució mental del tenir i no del ser. En la contribució, que els mitjans justifiquen els fins. En la contribució de la festa i del joc com objectiu de vida... I de moltíssimes més contribucions sempre amb preu i cap valor. Tot assaonat amb una manca de Justícia. Els xiquets, com si foren una esponja, han succionat totes estes vivències.
Doncs bé... hem de dissenyar un pla de millora, però no semblant al que ha dissenyat el Banc d’Espanya per a salvar les caixes d’estalvi de l’hecatombe. Es tracta, al meu entendre, de camuflar un fracàs sa. És de justícia suspendre el que ni necessita ni vol aprendre.
El model ha donat els seus fruits: en la banca, en l’escola i en la vida. No ha hagut improvisació. Els objectius s’han aconseguit.
És cert que els xiquets, que fracassen, no saben ni llegir ni escriure, i menys encara entendre-ho. Per què haurien d’esforçar-se en aprendre? Quina utilitat té entendre un escrit? Les hipoteques que signaren els seus pares quan érem rics tampoc van ser llegides, i si ho van fer es veu que no les van entendre. Simplement es van fiar d’un senyor amb corbata. Els professors no em tenim.
Potser a partir d'ara es trobe la utilitat de la lectura comprensiva i els mecanismes que existixen per a demanar responsabilitats als què han fet un ús abusiu del poder i de l’engany.