diumenge, de febrer 27, 2011

Déu meu quina gent!

Acabe d'escoltar i veure un vídeo impressionant. Ha estat un repàs d'uns fets que hem viscut, i que ara, el coronel Diego Camacho m'ha donat, en forma de lliçó sintètica i explícita. Una vegada més, la història, es conta a posteriori dels fets que es succeïren. Una història amb guió, personatges, temps i espai. La intenció: que res no canvie. El poder sempre en mans dels mateixos però amb formes diverses. Estic parlant de la posada en escena del 23 F.


La monarquia, els militars, la banca i els líders polítics. Tots com una pinya, no fóra que el poble s'encarrilara en coses que els dugueren a exigir el que s'exegeix hui i ara al Magreb.

Encara estem acollonats amb la llibertat. Com si tenir una hipoteca o tenir coses fóra imprescindible i obligatori. En perspectiva, sols veig un poble porigós. En el gran teatre de la nit del 23 de febrer, sols vaig veure la por pels carrers, la mateixa por de quan el general Franco manava, una por alimentada, ara, amb altres tècniques i processos, però emesa pels mateixos emissors.