L’any passat, un company de faena, em va obsequiar un bastó de figuera. Era ple hivern. Seguint les seues instruccions, el vaig deixar amerant-se, de forma respectuosa i com em va dictar el sentit comú. Una setmana o dues després, vaig estibonar el bastó en un test amb terra. El sistema del rec també el vaig dur a terme segons el meu criteri: quan la terra del test m’ho demanava.
Del bastó va esclatar, en plena primavera, una figuera immensament petita i bella. Els pàmpols verds semblaven de figuera vera conreada al camp lliure. Creixia a ull.
Un bon dia em vaig adonar de la presència de brots que no m’explicava ni sabia definir. Cada brot, a peu dels pàmpols, esdevingué en petitíssimes figuetes verdes que han anat augmentant de volum de forma desproporcionada al cos de la figuera.
Ara sóc en la fase de degustació. Una delícia gratuïta de la figuera agraïda. Són figues negres que cull, dia si, dia no, quan comencen a badar-se posant-se a punt, invitant-me a la degustació. Maduren progressivament. De la primera que vaig collir, negríssima i polidament esquerdada, a l’última que menjaré, (encara en queden bastants de verdes i petites) faig una estimació, haurà passat tot el mes d’agost. Tot un mes menjant figues d’una figuera d’un test de la terrassa de ma casa!
He de confessar que amb l’estimació del sol i la humitat que proporciona l’aigua, d’un bastó de figuera, s’ha produït una meravella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada