Ratetes

Hui passejava alegre i feliç entre la multitud. Precioses ratetes, amb els llavis pintats i maquillades lleugerament, balancejaven els agradables culets, mentre les contemplava a la llum del dia. Una claredat mental, no fa falta dir-ho, l’acompanyà aquestos dies.
Sols veia ratetes petitones i llustroses, bellament abillades en gratitud al progrés i a la llibertat que han fruït estos últims anys d’orgull econòmic i de poder.
La cambrera hui li semblava més juganera que de costum: els llavis molsuts i vermells es movien al compàs de les històries que s’inventava davant de la seua presència amable. Al donar-li l’esquena, observà com la cueta l’arrastrà dolçament pel terra.
Una parella es besucava amb eixos morrets protuberants a la seua vora. Els pelets dels bigots, amarats de cervesa, eren simpàtics , els d’ell negres brillants i els d’ella clars i rosats, en la vesprada assolejada.
Unes ratotes velles, amb parsimònia, eixien del restaurant amb el caminar pesat dels anys i del greix de les panxotes. Jubilades pel progrés, pensà.
Aquest món se li mostrà, ja dic, ben despert. Cal destacar, per ser justos, que totes les rates que l’acompanyaren es mostraren molt pròximes al seu ser: caminaven amb les dos patetes del darrere, les de davant, en alt, molt gracioses elles.
Casdascuna anava i venia a la seua, amb ordre i tranquil•litat de consciència, o així li paregué a l’observador. Semblaven humanes!
El món del seu voltant li paregué molt petitet i immensament satisfet.