Antoni Puigerd ha publicat hui a La Vanguardia Cataluña y Vargas Llosa, on ens recorda, el gran paper i favor, que ens ofereix el premi Nobel, en publicar Lletra de baralla per Tirant lo Blanc. Hauríem d’alegrar-nos, per la possibilitat, de traure-li suc al premi i al premiat. Una obra, la de Martorell, que va ser estudiada i lloada pel recent Nobel en llengua espanyola.
Altra cosa és la ideologia de Vargas Llosa, l’etiqueta, els actes i el seu punt de vista del món.
Aquest últim paràgraf es deu que també he llegit hui l’entrada del bloc de Toni Cucarella Nobel anticatalà, on es retrata on Vargas Llosa, que “menysprea profundament la llengua i la literatura catalanes”.
La nostra circumstància, en el món –hui i ara— ens fa manifestar-nos com Antoni Puigverd o com ho fa Antoni Cucarella, o, com jo mateix. Ells dos són savis, jo, els seguisc com bonament puc.
El savi transnacionalment valorat, és Vargas Llosa. Si Vargas Llosa té dos components: la seua obra literària, i ell mateix, des del seu estudi –que envege— de cristall de Nova York, jo em quede amb el primer.
Els enemics moltes vegades, són en la nostra consciència. I si ho són, de veres, no podem fer res per a què deixen de ser-ho. De l’enemic declarat, sols podem esperar que canvie d’actitud, o passar olímpicament d’ell. Acusant-lo no anem a cap lloc, la atmosfera es fa més irrespirable i més desagradable. Sols podem convèncer el què vol escoltar, i sap respectar l’altre.
Si hui encara parlem de la llengua i la literatura catalanes, en català –en aquest món nostre—crec , que li ho devem a persones com Sanchis Guarner, Enric valor... o Escola Valenciana, que van fer, uns i, fan altres, cada dia, des de l’acció constant i respectuosa... per a sumar. I si pot ser amb un somriure, millor.
Amb gratitud.
