(traducció presa de http://hp7cat.blogspot.com/ )
Capítol 1
Els dos homes van aparèixer del no-res, separats per uns quants metres de distància, en un camí estret que estava il·luminat per la llum de la lluna. Van romandre quiets durant cosa d’un segon apuntant-se mútuament al pit amb la vareta. Llavors, en reconèixer-se, van amagar les varetes sota la capa i van començar a caminar ràpidament en la mateixa direcció.
―Hi ha novetats? ―va preguntar el més alt.
―Les millors ―va respondre en Severus Snape.
Per una banda, el camí estava limitat per esbarzers baixos que creixien salvatges i, per l’altra, per una bardissa alta i curosament esporgada. Les capes llargues dels dos homes els espetegaven contra els turmells mentre caminaven.
―Creia que faria tard ―va dir en Yaxley. Les seves faccions dures quedaven a la penombra de la llum de la lluna quan l’ocultaven les branques massa llargues dels arbres―. Ha estat una mica més difícil que no em pensava. Espero, però, que se’n mostrarà satisfet. Sembles molt segur que et rebrà bé...
L’Snape va assentir, però no va donar més detalls. Van girar a la dreta, cap a una ampla via d’entrada que se separava del camí. La bardissa, alta i majestuosa, va girar juntament amb ells, duent-los més enllà de les dues portes de ferro forjat impressionants que ara barraven el pas dels dos homes. Ni un ni l’altre van deixar de caminar: en silenci tots dos van alçar el braç esquerre en el que semblava una mena de salutació, i van travessar-les com si el fosc metall fos fum.
Els teixos esmorteïen el so de les seves passes. A la seva dreta es va sentir un soroll i en Yaxley va aixecar la vareta de nou, apuntant per sobre del cap del seu acompanyant, però la font del soroll va resultar ser un únic paó blanc que presumia majestuosament al capdamunt dels arbusts.
―Sempre està al cas de tot, en Lucius. Paons... ―en Yaxley va tornar a guardar-se la vareta sota la capa amb un esbufec.
Al final del camí va aparèixer una magnífica mansió d’entre la foscor. Els llums brillaven en les finestres del pis inferior, que tenien diamants per vidres. En algun lloc del jardí, més enllà dels arbusts, se sentia brollar una font. Amb la grava espetarregant sota els seus peus, l’Snape i en Yaxley es van apressar cap a la porta principal, que es va obrir cap a dintre quan s’hi van apropar, tot i que aparentment no l’havia oberta ningú.
El corredor era gran, poc il·luminat i sumptuosament decorat. Una magnífica moqueta cobria la major part del terra de pedra. Els ulls de les persones pàl·lides representades en els retrats que penjaven de la paret van seguir l’Snape i en Yaxley quan van passar pel davant. Els dos homes es van aturar quan van arribar a una porta pesada feta de fusta que duia a la cambra següent i van dubtar el que tarda el cor a bategar abans que l’Snape girés el pom de bronze.
En el saló hi havia tot de persones callades que seien al voltant d’una vistosa taula allargada. Havien arraconat a la paret tots els mobles de l’habitació, llevat de la taula, sense cap mena de cerimònia. La llum venia del foc que crepitava sota la preciosa lleixa de marbre que sostenia un mirall daurat. L’Snape i en Yaxley van romandre un moment al llindar de la porta. Quan els ulls se’ls van acostumar a la manca de llum de la cambra, van trobar-se davant la més estranya de les escenes: el cos aparentment inconscient d’un humà penjava cap per baix per sobre la taula i es girava lentament com si la subjectés una corda invisible. L’estanya visió era reflectida al mirall i a la superfície llisa i polida de la taula. Ningú dels que estaven asseguts sota aquesta peculiar vista miraven la figura que penjava, llevat d’un jove ros i pàl·lid que seia quasi a sota mateix. Semblava que no era capaç de deixar de mirar-la.
―Yaxley. Snape ―va dir una veu clara i aguda des del cap de taula―. Arribeu molt tard.
Qui parlava ara seia davant mateix de la llar de foc, per la qual cosa va ser difícil pels nouvinguts reconèixer-ne més que la silueta. Ara bé, quan s’hi van atansar, la cara, sense pèl, semblant a la d’una serp, amb talls per narius i ulls vermells amb pupil·les verticals, li va brillar per sobre la foscor. Era tan pàl·lid que semblava emetre una llum perlada.
―Severus, aquí ―va dir Voldemort, senyalant el seient immediat de la seva dreta―. Yaxley, vora en Dolohov.
Tots dos van seure on se’ls havia indicat. Molts ulls van seguir l’Snape, i va ser a ell a qui Voldemort va parlar primer.
―I bé?
―Senyor, l’Orde del Fènix vol traslladar en Harry Potter el dissabte que bé, al capvespre.
L’interès al voltant de la taula va augmentar palpablement. Uns quants es van posar en tensió, uns altres es van remoure al seu seient, tots mirant l’Snape i en Voldemort.
―Dissabte al capvespre... ―va repetir Voldemort.
Voldemort va fixar els ulls vermells en els negres de l’Snape amb tanta intensitat que alguns dels que eren allà van desviar la vista, tanta por els feia poder resultar cremats per la ferocitat de la mirada. L’Snape, no obstant, va tornar-li tranquil·lament la mirada a en Voldemort i, al cap d’una estona, la boca sense llavis del Senyor de les forces del mal es van corbar en una gest semblant a un somriure.
―Bé. Molt bé. I has tret aquesta informació de...
―De la font que hem discutit ―va dir l’Snape.
―Senyor.
En Yaxley s’havia inclinat cap endavant per mirar en Voldemort i l’Snape. Totes les cares es van girar cap a ell.
―Senyor, jo he sentit una altra cosa.
En Yaxley va esperar, però Voldemort no va dir res i, per tant, va continuar.
―A en Dawlish, l’auror, se li va escapar que no mourien en Potter fins el dia trenta, la nit abans que faci els disset anys.
L’Snape somreia.
―La meva font ja em va advertir que segurament hi hauria plans de deixar una pista falsa. Deu ser aquesta. No hi ha dubte que en Dawlish ha estat víctima de la màgia de la fal·làcia. No seria la primera vegada, ja sabem que n’és susceptible.
―Li asseguro, senyor, que en Dawlish semblava força segur ―va dir en Yaxley.
―Si ha estat ofuscat és normal que estigués segur ―va respondre l’Snape―, però t’asseguro, Yaxley, que l’oficina d’aurors no jugarà cap part en la protecció d’en Harry Potter. L’Orde creu que hem infiltrat la Conselleria.
―L’Orde té raó en alguna cosa, doncs, eh? ―va dir un home cepat que seia poc més enllà d’en Yaxley. El seu riure asmàtic va ressonar per tota la taula.
Voldemort no va riure. Va mirar enlaire el cos que girava lentament per sobre del seu cap i va semblar que es perdia en els seus pensaments.
―Senyor ―va continuar en Yaxley―, en Dawlish creu que es farà servir una partida sencera d’aurors per traslladar el noi...
Voldemort va alçar una mà llarga i blanca i en Yaxley va callar de seguida, mirant amb rancor com Voldemort es girava cap a l’Snape.
―I on amagaran el noi, després?
―A casa d’algun dels de l’Orde ―va dir l’Snape―. Segons m’han informat, s’ha atorgat al lloc en qüestió tota la protecció que li han pogut proporcionar la Conselleria i l’Orde junts. Crec que hi ha poques probabilitats d’agafar-lo quan hi sigui, senyor, a no ser, naturalment, que la Conselleria caigui abans del dissabte següent, cosa ens donaria la oportunitat de descobrir i desfer prou encanteris per eliminar la resta.
―I bé, Yaxley? ―va cridar Voldemort, amb la llum del foc brillant-li estranyament als ulls vermells― Haurà caigut la Conselleria abans del dissabte?
De nou, van girar-se tots els caps. En Yaxley va creuar els braços.
―Senyor, pel que fa a això, tinc una bona notícia. Amb gran dificultat i amb un esforç considerable, he aconseguit posar un malefici imperatiu en en Pius Thicknesse.
Molts dels que seien al voltant d’en Yaxley es van mostrar impressionats. El seu veí, en Dolohov, un home de cara llarga i torta, va fer-li un cop amistós a l’espatlla.
―És un començament ―va dir Voldemort―, però Thicknesse només n’és un. L’Scrimgeour ha d’estar envoltat dels nostres abans d’actuar. Un intent fallit d’assassinat de la vida del Conseller em perjudicaria molt.
―Sí, senyor, és veritat... Però ja ho sap, com a cap del Departament de Bruixijustícia, en Thicknesse no només té un contacte regular amb el Conseller, sinó que també amb els caps de tots els altres departaments. Crec que serà fàcil, ara que tenim tants funcionaris d’alt rang sota el nostre control, sotmetre la resta. Llavors, entre tots podran fer caure l’Scrimgeour.
―Això sempre que el nostre amic Thicknesse no sigui descobert abans que hagi convertit la resta ―va dir Voldemort―. De totes maneres, sembla improbable que la Conselleria pugui ser meva abans de dissabte. Si no podem tocar el noi quan arribi al seu destí, s’haurà de fer mentre viatgi.
―En això tenim un avantatge ―va dir en Yaxley, que semblava determinat a rebre una mica de reconeixement―. En tenim uns quants al departament del Transport Màgic. Si en Potter aparet o fa servir la pols migratòria, ho sabrem de seguida.
―Tampoc caldrà ―va dir l’Snape―. L’Orde vol evitar qualsevol forma de transport que estigui controlada o regulada per la Conselleria. Desconfien en tot el que té alguna cosa a veure amb el lloc escollit.
―Millor ―va dir Voldemort―. Així no podran viatjar d’amagat. Serà molt més fàcil d’agafar-lo.
Voldemort va mirar de nou al cos que es movia mentre continuava:
―M’ocuparé en persona del noi. Ja hi ha hagut massa errors pel que fa a en Harry Potter, alguns dels quals han estat propis. Si aquest Potter viu, és més gràcies als meus errors que als seus triomfs.
Tothom va mirar en Voldemort amb aprensió, cadascun mostrant amb més o menys expressió la por de ser culpats per l’encara existència d’en Harry Potter. Voldemort, però, semblava parlar més per ell mateix que per la resta, i va continuar adreçant-se al cos que penjava.
―He estat descuidat, i això, juntament amb la sort o l’atzar per la seva banda, ha estat la causa del fracàs dels millors plans que teníem. Però ja n’he après. Ara entenc algunes coses que no comprenia abans. Només jo puc matar en Harry Potter i així es farà.
Aparentment en resposta d’aquestes paraules es va sentir un lament sobtat. Va ser un crit terrible, etern, llastimós i carregat de dolor. Molts dels que seien a la taula van mirar el terra, sobresaltats, perquè el so semblava provenir de sota els seus peus.
―Cuapelada ―va dir Voldemort, amb el mateix to de veu tranquil i pensatiu i sense apartar la mirada del cos levitat―, creia que t’havia demanat alguna cosa semblant a fer que el presoner estigués tranquil...
―Sí, s-senyor ―va dir amb un fil de veu un home petit que estava segut a la meitat de la taula tan enfonsat a la seva cadira que a primera vista havia semblat que no hi havia ningú. Va enfilar la cadira i es va esmunyir fora de la sala, deixant enrere tan sols una estranya resplendor platejada.
―Com deia ―va continuar Voldemort, mirant de nou les cares tenses dels seus seguidors―, ara l’entenc millor. Necessitaré, per tant, que em deixeu una vareta abans que vagi a matar en Potter.
Les cares del seu voltant van mostrar sorpresa pel fet que volgués que li deixessin una de les seves armes.
―Cap voluntari? ―va dir Voldemort―. Vejam... Lucius, no veig pas el motiu pel qual hagis de continuar tenint vareta.
En Lucius Malfoy el va mirar. Semblava tenir la pell groguenca i cerosa a la llum del foc, i els ulls els tenia tot ullerosos i enfonsats. Quan va parlar, ho va fer amb una veu ronca.
―Senyor?
―La teva vareta, Lucius. Et demano la vareta.
―Jo...
En Malfoy va mirar la seva esposa, que seia al seu costat i que ara estava mirant recte, impassible, tan pàl·lida com ell i amb els cabells llargs i rossos que li queien per sobre l’esquena. Per sota la taula, però, va estrènyer el canell al seu marit. Quan el va tocar, en Malfoy va posar la mà sota la túnica, en va treure una vareta i la va passar a en Voldemort, qui la va sostenir a l’alçada de la vista, examinant-la de prop amb els ulls vermells.
―De què és?
―D’om, senyor.
―I l’ànima?
―De drac, fibra de cor de drac.
―D’acord ―va fer Voldemort. Va treure la seva vareta i va comparar les mides.
En Lucius Malfoy va fer un moviment involuntari: per una fracció de segon va semblar que esperava rebre la vareta de Voldemort a canvi de la seva. Voldemort no va passar per alt el gest, i els ulls se li van expandir maliciosament.
―Vols que et doni la meva vareta, Lucius? La meva?
Uns quants van riure per sota el nas.
―T’he donat la llibertat, Lucius. No és prou, per tu, això? Però ja m’he adonat que tu i la teva família no sembleu pas d’allò més feliços... Què, de la meva presència a casa teva, et desplau, Lucius?
―Res, res, senyor!
―Aquestes mentides, Lucius...
La seva veu suau va semblar que continuava xiuxiuejant fins i tot després que la seva boca cruel hagués parat de moure’s. Un parell de bruixots amb prou feina van poder reprimir un calfred quan el xiuxiueig va augmentar de volum. Se sentia alguna cosa pesada lliscant pel terra per sota la taula.
L’enorme serp va emergir i va començar a pujar per la cadira d’en Voldemort. Mentre pujava, semblava que no tingués fi, i es va acomodar a les espatlles d’en Voldemort. Tenia un coll de la mida d’una cuixa i els ulls, amb aquells talls verticals a mode de pupil·les, no parpellejaven. Voldemort va acariciar la criatura amb aquells dits llargs i prims mentre mirava encara en Lucius Malfoy.
―Per què tots els Malfoy semblen tan poc contents d’estar amb els seus? No és el meu retorn i la meva arribada al poder, allò que han proferit desitjar tants i tants anys?
―Naturalment, senyor ―va dir en Lucius Malfoy. Amb la mà tremolosa es va eixugar la suor del llavi superior―. Ho desitjàvem. Ho desitgem.
A la seva esquerra, la seva esposa va assentir amb el cap d’una manera estranya, tensa, intentant no mirar en Voldemort i la serp. A la seva dreta, el seu fill Draco, que havia estat mirant el cos inert de sobre seu, va mirar ràpidament en Voldemort i va desviar la mirada de seguida, tement tenir amb ell un contacte visual.
―Senyor ―va dir una dona bruna, que seia per la meitat de la taula, amb la veu contreta per l’emoció―, és un honor tenir-lo aquí, a la casa de la nostra família. No hi pot haver un plaer més alt.
Seia vora la seva germana i era tan diferent d’ella pel que fa a l’aspecte, amb els cabells foscos i les nombroses pestanyes, com pel que fa a la conducta i el comportament. Mentre la Narcisa seia rígida i impassible, la Bel·latrix Lestrange s’inclinava ara i adés cap a en Voldemort per por que només amb les paraules no pogués demostrar el seu anhel d’aproximar-se-li.
―El plaer més alt ―va repetir Voldemort, amb el cap lleugerament inclinat cap a un cantó per examinar la Bel·latrix―. Significa molt, això, venint de tu.
Es va posar vermella i els ulls se li van omplir de llàgrimes del delit.
―El meu senyor sap que només dic la veritat!
―El plaer més alt... Fins i tot comparat amb el feliç esdeveniment que ha tingut lloc, si no ho tinc mal entès, aquesta setmana entre la teva família?
La Bel·latrix se’l va quedar mirant, amb la boca oberta, clarament perduda.
―No sé a què us referiu, senyor.
―Parlo de la teva neboda, Bel·latrix. I de la vostra, Lucius i Narcisa. S’acaba de casar amb l’home llop, en Remus Llopin. Deveu estar orgullosos.
Per tota la taula es va sentir riures burlescos. Molts es van inclinar una mica per intercanviar mirades de joia i alguns van fer cops a la taula amb els punys. La serp, que semblava que li sobrava tot aquell guirigall, va obrir la boca i va xiuxiuejar enfadada, però els Cavallers de la Mort no la van sentir, de tan triomfant que els era la humiliació de la Bel·latrix Lestrange i els Malfoy. La Bel·latrix, que s’havia posat vermella de la felicitat, va agafar una desagradable tonalitat vermellosa i pustulosa.
―No és neboda meva, senyor ―va cridar per sobre l’esclat d’alegria―. La Narcisa i jo mai més hem mirat a la cara a la nostra germana des que es va casar amb aquell sang de fang. Aquella mocosa no té res a veure amb nosaltres, i ni tampoc la bèstia amb la que esculli casar-se.
―I què me’n dius, tu, Draco? ―va preguntar, i tot i que mantenia la veu tranquil·la, se sentia per sobre els crits i les burles― Faràs de cangur als cadells?
La cota d’hilaritat va augmentar, i en Draco Malfoy es va girar per demanar ajuda tàcitament al seu pare, qui estava molt ocupat mirant-se les mans a la falda, i llavors a la seva mare, que va sacsejar el cap imperceptiblement i va tornar a fixar la mirada inexpressiva a la paret oposada.
―Ja n’hi ha prou ―va dir Voldemort, acariciant la serp enutjada―. Prou.
Les rialles van morir immediatament.
―La majoria de les nostres famílies més antigues es deixen anar una mica actualment ―va dir, mentre la Bel·latrix el mirava aguantant la respiració i implorant―, i s’han d’esporgar, no, per mantenir-les saludables? Talleu les parts que amenacen la salut de la resta!
―Sí, senyor ―va xiuxiuejar la Bel·latrix, i els ulls se li van omplir de nou de llàgrimes de gratitud―, tan aviat com en tinguem l’oportunitat!
―I la tindràs ―va dir Voldemort―. Tant a la teva família com en el món s’ha de tallar el càncer que els infecta fins que només romanguem els de la sang més pura.
Voldemort va alçar la vareta d’en Lucius, va apuntar-la a la figura suspesa per sobre la taula i va fer un moviment suau. La figura va tornar en sí amb un gemec i va començar a lluitar contra unes cordes invisibles.
―Reconeixes la nostra convidada, Severus? ―li va preguntar Voldemort.
L’Snape va aixecar la vista cap a la cara que estava boca avall. Tots els Cavallers de la Mort miraven ara la captiva, com si pensessin que per fi se’ls havia donat permís per mostrar curiositat. Quan es va girar de cara a la xemeneia, la dona va cridar, amb una veu ronca i atemorida:
―Severus! Ajuda’m!
―Ah, sí... ―va dir l’Snape, quan la presonera es va girar de nou.
―I tu, Draco? ―va preguntar Lord Voldemort, acariciant el morro de la serp amb la mà que no sostenia la vareta. En Draco va fer que no amb el cap bruscament. Ara que la dona s’havia despertat, semblava incapaç de tornar-la a mirar.
―Ah, perquè no et devia fer pas classe, a tu ―va dir Voldemort―. Per aquells qui no ho sàpiguen, estem reunits avui amb Cary Tathiba, professora fins fa poc a l’Escola de Bruixeria Hogwarts.
Per tota la taula els Cavallers de la Mort van assentir amb petits gestos i sorolls. Una dona encorbada d’amples espatlles que tenia les dents punxegudes va cloquejar.
―Sí... La professora Tathiba ensenyava als fills de bruixes i bruixots tot allò relatiu als muggles... i els explicava que, al cap i a la fi, no són tan diferents de nosaltres...
Un dels Cavallers de la Mort va escopir al terra. La Cary Tathiba es va girar de nou cap a l’Snape.
―Severus... si us plau... si us plau...
―Silenci ―va dir Voldemort, acompanyant la veu amb un petit moviment de vareta d’en Lucius Malfoy. La Cary es va sumir en el silenci com si l’haguessin emmordassat―. La setmana passada, la professora Tathiba, que sembla ser que no s’acontentava en corrompre i contaminar les ments dels fills dels bruixots, va escriure una defensa apassionada dels sang de fang al Periòdic Profètic. Els bruixots, diu, hauríem d’acceptar aquests lladres del nostre coneixement i de la nostra màgia. La disminució de sangs pura és, segons la professora Tathiba, una circumstància d’allò més desitjable. Segur que ens voldria tenir tots ben relacionats amb muggles... o, no cal dir-ho, homes llop...
Aquest cop no va riure ningú. A ningú se li escapava l’enuig i el menyspreu de la veu de Voldemort. Per tercera vegada, la Cary Tathiba va girar-se per mirar l’Snape. Les llàgrimes li lliscaven fins al cabell. L’Snape la va mirar, impassible, mentre continuava girant lentament.
―Obitus per subitum.
Un raig de llum verda va il·luminar tota la sala. La Cary va caure, amb un estrèpit que va ressonar pertot, sobre la taula que tenia sota seu, que va oscil·lar i va cruixir. Uns quants Cavallers de la Mort van tirar les cadires enrere amb un salt. En Draco va caure de la seva cadira.
―És l’hora del sopar, Nagini ―va dir suaument Voldemort, i la gran serp es va arrastrar reptant des de les espatlles del seu amo a la fusta polida de la taula.
