Acabe de llegir un titular d’un diari d’Alacant on la notícia m’arriba a l’ànima: un pesquer de Santa Pola recull 50 immigrants d’una pastera. La mateixa notícia la llisc al diari El País i em quede tan fresc: un pesquer espanyol recull 50 immigrants en alta mar.
Espanya sempre m’ha paregut molt llunyana, mai he sabut ubicar-la. Sóc un aborigen valencià de la Marina Baixa de cinquanta i un bon pessic d’anys, mascle.
Recorde de petitet –molt petitet—quan a escola el meu mestre ens parlava d’Espanya com la nostra pàtria. Jo mai m’atreví a plantejar-li des del meu puntet de vista infantil on era i per què no la reconeixia. Millor:per què mai no m’havien parlat d’ella fora de l’escola. Jo coneixia el riu, l’almisserà, el pantà, la platja ......fins i tot el carritxal, però mai hi havia estat a Espanya.
La tele encara no existia en el meu món petitet. De cotxes l’hispano-suïssa del Soldat –un ric del poble—i un aiga roig descolorit d’unes turistes amb robes lluentes i llavis contents i ben rojos, els jeeps verds amarronats dels soldats de la base nord-americana d’Aitana.
La meua pàtria era la Plaja, la Caldera, l’Arsenal, la Mola, Milio, Saoro --cap de bou--, Pedrito --el del salat--, Sierra, Juares, Serrano, Saes, Blanco i altres.
Espanya per a un xiquet del lumpen amb pantalonets curtes ben apedaçats, en hivern i estiu, no era comprensible. El què sí em reconeixia era com a valencianet, hi havia molts valencians a la meua pàtria; ens distingien dels poquets castellanets que apareixien un bon dia a la meua escola: Pedrín, Màximo, el Madrileny .....
Eixe era el meu món: valencians i no valencians, això d’espanyols és més modern: sembla com el progrés, una altra paraula perillosa per a la humanitat de la senzillesa i la ingenuïtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada