Mireu quin conte més fantàstic m’he trobat escrit aquest matí, entre els fulls d’una llibreta en la paperera d’uns grans magatzems: “ Ahir durant tot el dia em rondinejava pel cap el somni que encara m’acompanya i em preocupa. Ma mare era una xiqueta com jo, de la meua edat, vestia com jo i de fet duia posada la meua roba, era alta, molt alta i esvelta, tots els meus amics volien eixir amb ella, de fet s’havien enamorat de ma mare. Però tot resultava estrany, no podia veure-li la cara, sol el seu cos i el vestit. La cara la veia difuminada i llunyana.
Els meus amics deien que era una mare molt moderna i que tots la volien tenir com a mare . Jo no entenia res, em trobava angoixada i poruga. Jo era la que li deia que havia de tornar a casa a hora, i no a las tantes, perquè se n’anava de casa i no tornava fins que es feia tardíssim.
Em va despertar un crit del meu germà. Quina tranquil·litat al comprovar que tot tornava a ser normal . Jo era una xiqueta i la cara de ma mare, amb tota la claredat del matí solejat, davant de mi, estava dient-me que arribaré altra vegada tard a l’institut.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada