diumenge, de novembre 27, 2005

El Somriure dels Déus

"El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es pren molt seriosament"

El somriure dels Déus, què et sembla la frase?, impressiona no?
Pensava fer una reflexió sobre l’educació, ara no sé si és millor reflexionar sobre aquest terme o sobre l’ensenyament. Es tracta de la mateixa cosa? M’ha esperonat un article de Cristina Sánches Miret publicat hui a La Vanguardia. Ella planteja dues opcions per eixir de l’estat de les coses (LOE) en l’actualidad espanyola: parlem de qualitat o d’igualtat d’oportunitats?, segons ella ,la segona opció engloba la primera o, pot fer-ho. M’ha agradat la seua visió d’arribada del conflicte real de l’educació. Per altra part el somriure dels Déus em commou.
Jo sóc professor a un Institut. Necessite precisar que l’Institut és d’Educació Secundària Obligatòria. També he treballat en Instituts que no necessitaven més explicacions, però això era en altres temps. Abans era més senzill, la vida tal vegada també.
Nosaltres a l’Institut hem aplicat últimament la LOGSE, després la LOCE, i ara una mescla de les dues lleis. I ho hem fet teòricament. Legalment hem estat legals en l’aplicació de les normes. La paperassa burocràtica davant els organismes competents sempre amb la legalitat escrupolosa . En la pràctica docent també, però amb trampes: la conflictivitat, la mare de moltes batalles, l’hem tractada de resoldre amb criteris políticament incorrectes però camuflats com a correctes: hem seleccionat l’alumnat en grups més o menys homogenis per a treballar respectant el primer criteri que esmena Cristina Sánchez. Grups homogenis en dos sentits, com pots imaginar-te, amb qui pots treballar còmodament i, grups on saps que la qualitat és absent però la igualtat d’oportunitats també. En aquest últim grup homogeni és on l’informe PISA ens col·locaria en el últim lloc del rànquing.
Conflictivitat. De quina conflictivitat parlem? Per a nosaltres la conflictivitat ve,massa vegades, de les famílies que han renunciat al seu deure (no sé si saben que tenen un deure amb els fills) d’educar els fills amb normes, amb urbanitat. Tampoc es tracta de buscar culpables, o tal vegada sí, culpables. Però eixa és un visió parcial del problema de convivència a l’aula. I nosaltres, els professors, estem educats adequadament? En el meu Institut no sols seleccionem, cosa políticament incorrecta, els alumnes, sinó que nosaltres també som seleccionats en grups homogenis. Per una part els responsables i seriosos i, per l’altra els decebuts i incrèduls. Uns organitzats, els altres al pairo. Evidentment els segons ho som pels primers. Els segons som els conflictius? A un altre nivell sí, però conflictius també amb el sistema. I la societat com funciona?
Deia Eugeni d'Ors : "El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es prenen molt seriosament". Ens estarem prenent massa seriosament el tema de l’educació? Funciona millor la democràcia? I la justícia dels tribunals de justícia?
Massa vegades de camí a l’Institut amb el meu cotxe me n’adone del nerviosisme, per dir-ho suaument, dels conductors dels vehicles, sembla que hi participe en una cursa dotada de valuosos premis, quan jo sol desitge arribar sa i estalvi al meu lloc de treball. Què passa? l’educació? els jutges? els polítics? els pares? Tots tenim pressa. Sí tots tenim pressa. Massa pressa. I els Déus somriuen........