dissabte, de maig 14, 2005

Ella, Pauleta.3.

Hui no soparem, em comentà per telèfon , he reservat taula per a les dues de la vesprada al restaurant La Pèrgola . Has de venir a buscar-me a la una quaranta - cinc, va concloure al mateix temps que interrompí el monòleg.
Jo era a la cala prenent-me el talladet mentre acabava de llegir l’article de Gregorio Moran –sabatines intempestives- sobre el cinisme dels nostres dirigents polítics a l’hora de reconèixer l’herència facistoide d’ells i de la nostra hipòcrita societat. Aquest home es proclama germanòfil i ............. em sonà altra vegada el meu mòbil ........que anara a buscar-la ja, va concloure Pauleta.
Aquesta dona, vaig pensar, creu que estic a la seua disposició tot el temps i, no és així. El nostre tracte és explícit: sols per les nits i amb un mínim de dues nits per setmana. Ara ja em crida a qualsevol hora i sense avís previ. Però he de reconèixer que aquest treball d’acompanyant és envejable. Vaig de sorpresa en sorpresa i, totes gratificants.
Amb uns shorts i un top blau m’obrí la porta de sa casa. Lleugerament maquillada. S’apropà i em besà als llavis. La rebuda, com sempre, m’alçà tot l’ànim.
Aquesta vegada ni entrí, m’agafà de la mà i m’arrossegà cap l’ascensor , allí m’escrutà, sense soltar-me la mà. Havia de comprar-se una pamela i qui millor que jo per acompanyar-la?, em va dir mentre es reia tot el seu cos i sense soltar-me la mà. Jo assentí, la veritat.
Entràrem al restaurant nosaltres i la imponent pamela rosa que contrastava amb l’ajustat top i el marcadíssim shorts que descobria el canvi d’angle –i de volum- del començament de les dues anques.
Sempre arrossegat per una de les seues mans travessàrem l’espaiós menjador atapeït de comensals. Tots i totes la van escrutar mentre em conduïa com a remolc de la cabina d’un tràiler dotat de poderoses raons.
Vos diré que vam dinar , vam beure, -clar- cava, vam prendre les postres ......... i no es va alçar de la taula .......... Em va dir que hui 14 de maig era el seu aniversari, que el celebrava amb mi ja que havia trobat l’home que sempre havia desitjat tenir. Tot això sense jo badar boca.

2 comentaris:

Mario ha dit...

¿Esto es real o es un cuento?
No pasan cosas así, por mucho que uno las desee.

Mario ha dit...

¿Esto es real o es un cuento?
No pasan cosas así, por mucho que uno las desee.